Londres a mitjan segle passat. Fleur Talbot,
una escriptora novella està capficada redactant la seva primera novel·la, Warrender Chase, però necessita una
feina. Entra a treballar com a secretaria per Sir Quentin, un esnob i excèntric
cavaller que “lidera” a un grup de personatges, a quin més rar i excèntric,
anomenats “Sociedad Autobiográfica”. Fleur ha de passar a net i introduir petits
retocs en les autobiografies de cadascun dels components del grup.
Narrada en primera persona i autobiogràfica
ella mateixa, la novel·la permet conèixer d’una manera freda i cruel (segons
Fleur, de forma objectiva) als personatges que rodegen a la primerenca autora. Manipuladora
de les autobiografies alienes (introduint episodis inventats) i molt probablement de la pròpia, Fleur, en
nom de la creació artística, manipularà la realitat per convertir-la en ficció
de qualitat i el que és més curiós, Sir Quentin acabarà introduint fragments de
ficció, de la novel·la de Fleur, en les autobiografies dels components de
l’estranya societat. I encara més estrany, la realitat (si hem de fer cas a
Fleur) acabarà copiant a la ficció.
La manipulació de la realitat per crear ficció
i la inserció de la ficció en una (falsa) realitat. La realitat d’una vida. Com
explicar una vida de forma literària? Per a Muriel Spark (1918-2006) els dos
possibles models són les autobiografies del cardenal John Henry Newman, pietosa,
reflexiva i autojustificatòria, i la de Cellini, vital i directa. Tampoc el fet
de llegir és un procés innocent. Llegir és interpretar i emmotllar el llegit
dins de la vida de cada lector. Cada lector és un manipulador/intèrpret del
llegit.
 |
| Muriel molt ben acompanyada |
La novel·la és brillant, intel·ligent i està
magníficament escrita per una narradora amb una objectivitat gens fiable.
També, i s’agraeix, l’obra té un humor sarcàstic i moltes vegades cruel. Tot
això està molt bé, però i és l’únic però.....no és una novel·la policíaca, ni
de suspens, ni negra, ni un thriller. Perquè figura en una col·lecció de
novel·leria policíaca? A mesura que anava llegint-la esperava algun fet que em
permetés incloure-la com a novel·la de gènere, bàsicament perquè això és un
blog de lectures de gènere. Però no. És cert que hi ha una mort per suïcidi en
la part final de l’obra i també un robatori i un pla per recuperar el robat.
Res d’això és suficient per incloure-la en una col·lecció policíaca, i no serà
perquè el gènere no sigui ampli, amb uns límits impossibles de definir moltes
vegades, i proteic!
El
millor: paga la pena llegir-la, pertanyi o no a
qualsevol gènere.
El
pitjor: esperar carnassa criminal quan només(?) hi ha
reflexió (meta)literària.
Títol original: Loitering with
Intent
Títol en castellà: Merodeando
con aviesa intención
Traducció: Carlos Milla Soler
Editorial: Laia/Barcelona
Col•lecció: Alfa
Any: 1981
Any de publicació: 1988
Pàgines: 195
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada