No sabia que llegir. I no serà per falta de
material, però volia provar amb algun autor nou (per a mi) i cap dels que tenia
preparats m’oferia una mínima seguretat. Com solucionar aquest greu problema?
Escollint qualsevol novel·la de la col·lecció El Séptimo Círculo. És difícil trobar una novel·la dolenta en tota
la col·lecció. Alguna hi ha, però la gran majoria de títols, per desconeguts
que resultin, tenen uns mínims de qualitat. Una gran col·lecció. Possiblement
la millor mai editada en castellà (espanyol d’argentina per ser més exactes).
L’afortunat va ser Herbert Brean (1907-73) i
la seva novel·la Los rastros de Brillhart
(1960). Segons he llegit per internet fou director i vicepresident dels Mystery Writers of America. Va escriure
contes policíacs i no policíacs a més d’articles i llibres no adscrits al
gènere i la seva producció policíaca es compon de la minsa quantitat de set
novel·les. Dues d’elles nominades als Edgars. No el guanyà mai. Ah, la novel·la
que comento fou una de les dues afortunades. No n’hi ha per menys.
Pots estar mort des de fa temps i la gent,
inclús persones properes, creure que encara ets viu? Una pregunta estranya i ridícula. La primera de les dues úniques aparicions de William Deacon
alies “Deac”, un periodista novaiorquès que treballa en una revista
d’actualitat. Deacon rep la visita inesperada d’un amic de la infància que li
demana ajut sobre un afer molt estrany. Un home indesitjable, Brill Brillhart,
que ell sap que és mort ha sigut vist viu per la ciutat, ben viu. Diverses
persones diuen haver dinat amb ell, parlat amb ell, ... És mort o l’amic del
protagonista és boig? És un doble o un fantasma? Ha ressuscitat? Deacon seguirà
les pistes/rastres que va deixant el suposat difunt per esbrinar si està viu o
no i quan està viu i quan no. Un no parar d’aquí cap allà ajudat per la seva xicota
Twit-twit (sí, com sona).
Un bon punt de partida que anirà embolicant-se
cada vegada més. La primera part (de les tres) de la novel•la acaba amb la
resolució per part de Deacon de l’enigma. Bé, això creu ell. En una volta de
rosca narrativa enginyosa tot acaba més entortolligat que al principi. No vull
fer spoilers i estripar un argument
que va sorprenent al lector cada poques pàgines. La trama està molt ben portada
i no decau mai l’interès. Una menció especial per algun personatge ben dibuixat
i fora dels tòpics habituals, com el detectiu de la policia que investiga el
cas.
El
millor: com manté l’interès del lector, de sorpresa en
sorpresa, des del principi fins al final. Bons diàlegs i situacions. Un plaer.
El
pitjor: alguns personatges secundaris queden desdibuixats.
Títol original: The Traces of
Brillhart
Títol en castellà: Los rastros
de Brillhart
Traducció: Marta Zubizarreta
de Basavilbaso (Déu n’hi do)
Editorial: Emecé Editores SA
Col•lecció: El Séptimo Círculo
Any: 1960
Any de publicació: 1967
Pàgines: 218
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada