Pot un home ser acusat d’un robatori de joies i d’un assassinat comesos el mateix dia, a la mateixa hora, en dos llocs diferents separats entre ells per molts kilòmetres.., i ser innocent?
Un home derrotat per la vida rep l'encàrrec de peritar unes obres d’art. Paral·lelament hi ha un robatori de joies en un hotel de luxe i poca estona després una anciana milionària mor assassinada en la seva casa. Els tres fets podrien no tenir cap relació.....però això és una novel·la enigma i les múltiples peces disseminades acaben per conformar un tot diabòlicament complicat però coherent.
No és una novel·la amb el personatge més conegut de Vindry, Monsieur Allou, però no importa perquè el detectiu Igor Alex, narrador de la història, no perd detall del que passa al seu voltant, tot i ser un detectiu fal·lible i que finalment només amb l’ajut d’un personatge, fins aleshores secundari, acabarà esbrinant els detalls finals de tot l'intricat trencaclosques.
Noël Vindry (1856-1954) cargola i recargola un argument ple d’enganys i trampes amb l’afegitó que la història té pocs personatges i aquests es dediquen a crear pistes falses, declaracions interessades, coartades inventades, etc., Tots els personatges de l’auca s’obstinen a tapar-se, delatar-se, mentir-se i manipular-se. Juguen al gat i a la rata entre ells i Vindry (amb molta astúcia) amb el lector.
Tot i que té elements de la novel·la popular d’aventures i fulletonesca (Vindry és fidel a la seva tradició) com ara dos germans que s'assemblen molt, situacions melodramàtiques, un love story entre dos jovenets, una lladra internacional de joies digna emula d’Arsene Lupin, aventurers torbs però de bon cor, etc., és un esplèndid exponent de la millor novel·la enigma francesa (mai prou valorada) amb tocs d’humor i d’aventura i amb tota la lleugeresa i perfum que un aficionat pot esperar.
Tres preguntes retòriques ingènues: perquè la novel·la enigma (i ja no diguem la no anglosaxona) no té la consideració que sí té l’anomenada novel·la negra? No són ficció les dues? Una bona novel·la és més bona per ser novel·la negra i no ser novel·la enigma?
El millor: és un trencaclosques magnífic i poques vegades se li veuen les costures.
El pitjor: aquest tipus de històries acostumen a tenir punts narratius poc plausibles en les seves trames.
Títol en castellà: Viernes por la tarde
Traducció: José Mirabet
Editorial: Plaza y Janés
Col•lecció: P & J Policial
Any: 1954
Any de publicació: 1984
Pàgines: 240
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada