"Estocada y veneno" de James Endhard

Una novel·la enigma amb tots els ets i els uts. El marc de l’acció no és rural però la resta de components pertanyen a la tradició més pura del gènere (o subgènere). Tot molt british, majordom impertèrrit inclòs. Una casona, un assassinat, un grup reduït de sospitosos (no hi ha cap personatge femení) tots ells practicants d’esgrima, detectiu amateur (antic mâitre d’hôtel reconvertit en investigador), un Watson que explica la història, plànols de la casa on s’ha comés l’assassinat, horaris, interrogatoris, deduccions a dojo, etc. Tot molt període d’entreguerres. Tot menys l’autor. James Endhard no era anglès, ni nord-americà, ni res de semblant.

Primera sorpresa: el pseudònim escollit per l’autor és una “anglificació” de Santiago (James) del Nuevo Extremo o Extremadura (Endhard). L’autor era xilè. L’escriptor Camilo Pérez de Arce (1912-1970) escrigué vàries novel·les policíaques al més pur estil clàssic com la que ens ocupa avui, “Estocada y veneno”, amb el pseudònim de James Endhard.

Segona sorpresa: Quan dic que la novel·la en qüestió és una còpia no exagero gens ni mica. Si no sabés que l’autor era xilè podria passar tranquil•lament per anglès. Aquesta peça, de fet, podria ser una de les moltes novel·les enigma d’entreguerres. Pel que es veu, l’amic  Camilo, com d’altres autors xilens de l’època, copiaven les novel·les policíaques anomenades clàssiques  esperant que arribessin els anys 80 i la novel·la negra arrelés en el país.

Té tots els pros i els contres d’aquest tipus de narracions. Els personatges són plans, sense vida pròpia. La mort que ronda al seu voltant no sembla humanitzar-los, segueixen envasats al buit després de 200 pàgines, dos cadàvers i una tragèdia familiar increïble (increïble és la paraula adient). També has d’acceptar aspectes argumentals poc plausibles (dos germans que després de 15 anys es retroben i no es reconeixen, la víctima es travessada per una espasa i només cau una petita gota de sang a l’estora on cau morta, l’assassí munta un pla sofisticadíssim per matar a una persona, etc.) i els tòpics d’aquest tipus de novel·letes (els estereotips  dels personatges estrangers(?), els criats quasi no existeixen precisament perquè són criats, les relacions entre els protagonistes no estan desenvolupades, etc.).

Un dels varis plànols
que amenitzen la lectura

És cert que els pros també fan acte de presència: la trama criminal té un caràcter lúdic que s’agraeix, tot és un joc de saló molt entretingut (en el millor dels casos), té petits tocs d’humor, algunes deduccions del detectiu Hermes Theocopullos (sí, és grec) són enginyoses, és lleugera i agradable de llegir,....

El millor: Passes una estona entretingut.

El pitjor: novel·les enigma d’aquest nivell n’hi ha cents. No aporta res digne de ser recordat. L’autor copia també els defectes d’aquest tipus de narracions....

Títol original: Estocada y veneno
Títol en castellà: Estocada y veneno
Traducció: ---
Editorial: Libreria Hachette SACol•lecció: Biblioteca de bolsillo. Serie naranja.
Any: ?
Any de publicació: 1944
Pàgines: 201