Pierre Boileau (1906-89) i Thomas Narcejac (1908-98), escriptors de novel•leria policíaca per separat s’uneixen el 1948 per escriure plegats les novel•les que els faran famosos. Boileau s’encarregava de la trama i Narcejac de la psicologia dels personatges.
L'argument de “Los rostros de la sombra” és típica d’ells. Un potentat es queda cec. Tot un cabró quan tenia ulls per controlar la seva fabrica i també la seva família acaba convertit en un ésser mutilat i indefens. No pot portar el negoci, no pot fer res per no ser enganyat. No controla res de res, ni el seu negoci, ni la família, ni l’entorn. Això és massa insuls com argument pel duo d’escriptors. Aquest no és un argument com Déu mana pel tàndem Boileau i Narcejac. Ells han de posar al protagonista en perill, han de fer dubtar al lector sobre la cordura o bogeria del mutilat i sobretot han de crear suspense. Sinó que faig llegint una de les seves novel·les? El protagonista passa de ser botxí a ser la víctima del que ha conreat al seu voltant durant anys. Ara ja sí és una novel·la del tàndem francès. Les seves pors, angoixes, dubtes, certeses inquietants, etc., van apareixent al llarg de l’obra ben dosificades, ben graduades... fins el final. Un final lapidari.
Perquè la seva estimada casa de camp on reposa és un laberint desconegut? Perquè hi ha detalls que el fan sospitar que no es troba on li diuen que està? Hi ha algú en la seva habitació per les nits que el vigila? Quan firma xecs ho fa per les quantitats que li diuen? Sap que la seva dona no l’estima, que un altre porta la seva fàbrica, que està rodejat de persones que preferirien veure’l mort. Creia que la seva vida era un triomf continu i ara, sense visió, descobreix que ho ha fet tot malament i el que és pitjor, no pot rectificar. Només intentar sobreviure indefens en un món hostil, la seva casa. Rodejat d’estranys, la seva família.
El suspens psicològic, molt de l’estil de William Irish, marca de la casa del tàndem francès, va creixent a mesura que anem descobrint amb el cec que res és el que sembla, que un perill cada vegada més palès l’amenaça... Només queda la fugida. Una novel·la paranoica amb un final amb humor negre, contundent i inquietant. Si hagués de fer-li algun retret seria la morositat excessiva en alguns passatges que resta força a un relat opressiu. Naturalment el Duo dinámico del suspense francès ens reserva un final kafkià i plausible quan el llegeixes però poc creïble quan penses un minut en ell. Millor no pensar. Millor retenir el record del plaer que t’ha donat la novel·la.
El millor: Enganxa. Aquest tàndem tenien la ma trencada per atrapar-te amb arguments addictius (però poc creïbles).
El pitjor: No em dona la gana de criticar res. M’ho he passat pipa.
Títol original: Les visages de l’ombre
Títol en castellà: Los rostros de la sombra
Traducció: Alfredo Crespo
Editorial: Ediciones GP
Col·lecció: GP Policiaca
Any: 1953
Any de publicació: 1960
Pàgines: 128
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada