 |
| Una portada lletja i bruta...no li falta detall |
Una frase de moltes: “ Creo que
hay momentos en que toda mujer sabe que lo mejor es callar. Aunque no creo que
haya muchos”. La narradora de la història és Grace Latham, una vídua de mitjana
edat amb la llengua molt llarga i la curiositat desbocada, que protagonitza
junt amb el coronel Primrose una sèrie de divertides i molt lleugeres aventures
policíaques.
Grace ha abandonat la seva
residència habitual per viure en una urbanització de luxe en un període
històric complicat, la Segona Guerra Mundial, i amb un veïnat que pot ser
qualsevol cosa menys pacífic, agradable i convencional. Naturalment es comet un
assassinat, tot el veïnat és sospitós, una història del passat que torna (o no
ha marxat del tot) i embolics sentimentals i matrimonials a dojo són les dèbils
bases amb que Ford construeix una novel·la ràpida, breu i extremadament
entretinguda.
Bones descripcions, un domini
dels diàlegs més que acceptable, unes descripcions iròniques i agudes, uns
personatges sense gaires complicacions psicològiques però que funcionen de
meravella en l’entramat argumental i la diversió i l’entreteniment està servit.
Es llegeix com és respira, ràpid i sense adonar-te.
Leslie Ford, un dels pseudònims
de Zenith Jones Brown (1898-1983), fou una escriptora ianqui que inicià la seva
carrera literària a principis dels anys trenta i l’acabà l’any 1962. La
novel·la que comento és de l’any 1943. Si comentava que els personatges
funcionen i tenen vida només dins d’una trama que els posa en moviment, això no
és del tot exacte, doncs Ford té la ma trencada pels personatges femenins. No és
precisament una escriptora feminista. La mirada femenina (de la protagonista)
vers les del seu mateix sexe dóna peu a alguns dels millors moments de l’obra.
L’elegància i la ferocitat s’uneixen en les descripcions del vestuari, modals,
forma de parlar, físics, etc., de les dones que habiten la novel·la.
Ford o no entenia als homes o no
tenia gaire interès en fer interesants els personatges masculins. Comparats amb
els femenins són grisos i apagats, estereotips sense vida en comparació amb les
seves companyes. No importa. La malevolència sempre és agraïda i divertida.
El millor: El ritme i l’humor constant que té la novel·la. L’encant segueix dempeus.
El pitjor: No t’importa qui és l’assassí, només vols seguir llegint.
És superficial....i que!!!
Títol original: Siren in the Night
Títol en castellà: Una sirena en la noche
Traducció: E. Pons Pérez
Editorial: Ediciones GP
Col•lecció: GP Policiaca
Any: 1943
Any de publicació: 1959
Pàgines: 160
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada