Maigret ja està retirat i viu amb la seva dona al camp. Un nebot policia poc escalivat li demana ajut per sortir airós d’una trampa preparada per culpar-lo d’un assassinat i Maigret no pot negar-li el socors. Un comissari que ja quasi no reconeix a ninguna de les persones que treballaven amb ell i que per més inri no simpatitza amb el nou comissari que el substitueix al front de la Sureté. Per acabar-ho d’adobar un Maigret més lacònic i introvertit que mai.
Això sí, no perd la sang freda, sap com actuar i detenir al culpable després de jugar ambdós al gat i a la rata i sobretot sap com bellugar-se per la comissaria i pels baixos fons. Un Maigret entre dos mons, un al que va pertànyer i que ja quasi no reconeix i un altre que combatia i encara coneix perfectament.
Un catàleg de putes bones, de gàngsters de mig pèl, d’assassins, de tabernes amb olor a ranci, d’ambients lumpen, etc. Tots els trets simenonians que hom espera en una novel·la de Maigret. Si l’argument no és dels més reeixits de la sèrie l’estil de Simenon no flaqueja i dóna bones descripcions de llocs i ambients.
 |
| Jean Gabin, un gran Maigret |
El millor: Maigret entre el mon policial i el criminal. Les descripcions dels llocs i els ambients.
El pitjor: algun punt de la trama és previsible.
Títol original: Maigret
Títol en castellà: Maigret
Traducció: A. Morato
Editorial: Caralt
Col·lecció: Las novelas de Maigret
Any: 1934
Any de publicació: 1973
Pàgines: 158
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada