dilluns, 21 de gener del 2013

"Quincannon" de Bill Pronzini




Un portada típica d'aquesta col·lecció. Un espant.
San Francisco. 1893. El Servei Secret de la Casa de la Moneda descobreix que corren bitllets falsos per alguns estats del país. Amb poques pistes i menys possibilitats d’èxit envien a John Quincannon, agent secret, a Silver City, una ciutat aleshores petita de Idaho, perquè investigui d’on surten els bitllets falsos.

“Quincannon” és la primera d’una sèrie de 3 novel·les i dos reculls de contes que tenen com a protagonista a un personatge que ja en aquesta entrega inaugural apareix dibuixat com un ser alcoholitzat, turmentat (va matar una dona embarassada per error), lector de poesia, astut i poc violent (detesta disparar contra ningú).

La construcció i desenvolupament de la trama s’emmarca en un país marcat per la multiplicitat ètnica, la violència, la cobdícia i la modernitat representada pel ferrocarril. Així com en moltes novel·les el lloc on succeeix l’acció no passa de ser un decorat de cartró pedra aquí sí té un paper important que marca tant les reaccions i mentalitat dels personatges com la mateixa trama.

És interesant assenyalar la capacitat de Pronzini pel dibuix ajustat i atractiu dels personatges secundaris. Els fa viure i ser creïbles en poques pàgines amb molta destresa. El xinès enigmàtic que odia als blancs i els hi dóna opi per destruir-los, el vell vaquer lacònic que fuig de la civilització, Sabina Carpenter, la companya del protagonista en algunes de les successives narracions, aquí dura, intel·ligent, resolutiva i enigmàtica.
San Francisco, 1890 aprox.

Suposo que Pronzini, que es va obrir pas en el procel·lós mar de la novel·la escrivint peces pornogràfiques per passar després a escriure novel·les del l’oest i policíaques, té el suficient domini històric com perquè ens creiem que Quincannon, lector dels llibres de poesia que la seva mare li deixà al morir, llegeix a Emily Dickinson, una poetessa que en vida publicà uns 15 poemes més o menys i no va ser fins mitjan segle XX quan va ser (re)descoberta. És una mica estrany i m’ha semblat agafat pèls pels, però suposo que factible quan Pronzini la cita.

Com és possible que no s’hagin editat les poques entregues de la sèrie? La novel·la és bona i dues de les tres entregues estan co-escrites amb la muller de Pronzini, Marcia Muller, que no és una desconeguda precisament pels aficionats. Enigmes de l’edició.

Perquè RBA en la seva magnífica col·lecció de novel·la negra no s’anima a publicar la mini sèrie? La tercera i última aventura de la mateixa aparegué en EEUU fa poques setmanes. Ja posats i sabent que Pronzini també és un magnífic contista podria algun editor valent publicar els reculls de contes. Per demanar que no quedi.

Una bona novel·la que et deixa amb ganes de més lectures amb el personatge de Quincannon.

El millor: el domini de l’ambientació històrica, plena de detalls i amb sabor a western crepuscular. L’atractiu dels personatges tant els principals com els episòdics. L’enrevessada trama digne de la millor novel·la negra.

El pitjor: la mandra dels editors per no editar la resta d’entregues.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada