"La dolça vengança" de Sara Woods

Crec que fou Chesterton qui digué que la vida era lluita, no conversa. Sara Woods es passa la frase pel forro. La seva novel·la “La dolça venjança” (1984) és un seguit de llargues converses, ben escrites això sí, civilitzades i pausades, sobre un assassinat que quan comença la història ja s’ha comés.

La novel·la forma part d’una sèrie de 48 volums protagonitzats tots ells per l’advocat Antony Maitland i , de fet, aquesta seria una de les últimes. Com a curiositat apuntar que totes les novel·les de la sèrie porten per títol una cita shakespeariana. La sèrie s’inicià l’any 1962. Potser després de més de 40 novel·les amb els mateixos personatges i arguments la fórmula ja estava gastada i potser també algunes de les novel·les anteriors tenen més nervi narratiu. No ho sé. Aquí se li publicaren molt poques de les seves peces.

En l’argument hi ha moltes referències a personatges i situacions passades importants, però en cap moment impedeixen seguir el fil conductor de la trama. La Woods va crear uns personatges que li funcionaven i una vegada trobada la fórmula l’allargà introduint variacions, eliminant algun personatge i introduint-ne d’altres i així ad nauseam. Una manera habitual de fidelitzar al lector que troba personatges coneguts novel·la rera novel·la.

Quan portes la meitat del llibre i t’adones que l’únic moment d’acció que tindrà és el moviment de la teva mà al passar les pàgines et crea un cert neguit, però també és cert que acaba produint una estranya fascinació zen el ritme morós, els plantejaments legals d’un judici, la descripció acurada dels personatges, les relacions entre ells i el que en pensen els uns dels altres, alguna finesse psicològica, etc., ara bé no ens enganyem, no és Henry James, però tampoc és Erle Stanley Gardner, amb qui se la comparà, per increïble que sembli, per tenir com a protagonista de les seves novel·les a un advocat i centrar-se de vegades en les tombarelles legals emprades per aquest.

Quan queden unes trenta pàgines per acabar el llibre comença el judici, el protagonista descobreix l’assassí i el fets s’acceleren sense cap tipus de progressió, de forma sobtada, i aleshores no pots deixar de llegir. Un bon moment d’aquesta part final és quan l’assassí apunta amb una pistola a l’heroi i aquest el convida a seure al sofà i parlar del tema!!!! Normal, portava 30 pàgines sense seure a parlar amb algun personatge i tenia mono.

Perquè posa cara d'aburrida?

Un advocat, el protagonista de la història, es cridat per un amic seu, també advocat, perquè l’ajudi a defensar a un actor, amic del segon, acusat de contractar un assassí a sou que ha mort la seva dona i de retruc a un policia. Les llargues converses entre el protagonista i els diferents personatges que poblen la història és el centre d’interès (si et deixes portar) de la narració. No hi ha més. Tots els personatges parlen i parlen en converses plenes de matisos i extremadament civilitzades. Els familiars de la víctima són un prodigi de contenció i educació, ningú plora, ni renega, ni es revolta, ni fa res que no sigui aturar-se amb el protagonista a garlar amb frases llargues i educadíssimes.

M’agraden les novel·les pausades i reflexives però la Woods marca un abans i un després sobre el terme “civilitzat” en la novel·leria policíaca.

Ideal per desestressar-se en un dia d’hivern.

El millor: Detalls psicològics d’alguns personatges. Un estil elegant. Situacions i personatges creïbles. Cap dels habitants de la novel·la demana conversa a ningú, no els hi cal. La part final, et desperta de cop.

El pitjor: En alguns moments és com mirar fixament una tele apagada.