No renego mai del que em dóna plaer o entreteniment per molt dolent i/o mediocre que sigui. Ho trobo hipòcrita. “La rubia exaltada” (1969) és entretinguda, sí, però només si tens un paladar molt espatllat, com és el meu cas, només si pots acceptar tòpics a dojo sense que et tremoli la mà que aguanta el llibre. Si creus que has llegit suficient literatura pulp dolenta com per aventurar-te en una selva literària plena de dones amb “resplandecientes muslos”, o en el moment més proustià de la narració “unos pezones coralinos que remataban sus pechos turgentes” aleshores és el llibre que estaves esperant. L’estil és de la pitjor estofa imaginable, però les descripcions dels cossos femenins són directament de pertorbat mental sortit.
 |
| Portada de Raúl Pane. No del tot horrible. |
No renego mai del que em dóna plaer o entreteniment per molt dolent i/o mediocre que sigui. Ho trobo hipòcrita. “La rubia exaltada” (1969) és entretinguda, sí, però només si tens un paladar molt espatllat, com és el meu cas, només si pots acceptar tòpics a dojo sense que et tremoli la mà que aguanta el llibre. Si creus que has llegit suficient literatura pulp dolenta com per aventurar-te en una selva literària plena de dones amb “resplandecientes muslos”, o en el moment més proustià de la narració “unos pezones coralinos que remataban sus pechos turgentes” aleshores és el llibre que estaves esperant. L’estil és de la pitjor estofa imaginable, però les descripcions dels cossos femenins són directament de pertorbat mental sortit.
L’Argument: un pintor apareix mort d’un tret amb quatre dels seus quadres tapant part del cadàver i amb un bigoti i unes barbes pintades a la cara. Cada quadre és el retrat eròtic d’una de les seves amants. El protagonista inicia una investigació eròtic-policíaca-festiva per aclarir el misteri. La trama està infestada de personatges-caricatura començant pel protagonista i acabant per l’elenc femení, amb fotògrafs sortits, marits enganyats, marxants d’art gais i sibil·lins, etc.
 |
| Carter i la seva mirada de sàtir |
Bé, això són petites pinzellades d’una novel·la on totes les dones son un pèl nimfomaníaques i esculturals i naturalment es despullen a la primera de canvi; on el protagonista, Al Wheeler, un investigador que treballa en l’oficina del sheriff, és el típic home dur i cínic, de volta de tot, que no para de fer “conyetes” inclús en les situacions més difícils. Tots els estereotips de la novel·la policíaca (mal)tractats sense prejudicis literaris de cap tipus. I què?
 |
| La portada de l'edició ianqui |
Demanar una trama complicada o uns personatges amb alguna entitat és una pèrdua de temps. El que t’empasses amb delit malsà és literatura trash de la millor collita, és a dir, directa, barroera, entretinguda i dolenta fins l’extenuació.....i amb un humor poca solta i descarat impagable. El culpable de tot plegat és Alan Geoffrey Yates (1923-85) àlies Carter Brown. La seva primera novel·la es publicà en 1953, “Venus Unarmed”. Aquest londinenc no deixava reposar la seva calenta imaginació doncs va escriure més de 200 novel·les en trenta anys. Unes deu per any aproximadament. Després d’haver llegit “La rubia exaltada” em semblen poques. Va tenir un èxit descomunal amb més de 50 milions d’exemplars venuts en tot el món. No és d’estranyar. Això és tenir un públic lector fidel i la resta són romanços.
El millor: és una bajanada que no es pren seriosament a ella mateixa. Molt entretinguda. Un plaer molt culpable. Un detritus literari degustable.
El pitjor: és realment molt dolenta. Ja quasi no la recordo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada