A Jordi Portet, ara sí
Patrick Quentin, Q. Patrick o Jonathan Stage era un equip format per dos escriptors, Richard Wilson Webb i Hugh Callingham Wheeler. A l’inici de la seva carrera Wilson Webb escriví alguna novel·la amb altres escriptors (millor dit escriptores), però el tàndem que es va fer justament famós és aquest.
En la dècada dels 40, Webb i Wheeler, iniciaren la magnífica sèrie de nou novel·les protagonitzades per la parella, i posterior matrimoni, Peter i Irish Duluth, que resolien assassinats ja sigui en el centre psiquiàtric on es coneixen, en un teatre, en la mansió d’una amiga milionària, etc.
Aquesta adictiva sèrie de novel·les són un híbrid entre les novel·les enigma i les de suspens. Amb el temps, les obres del binomi evolucionaren i van deixar pas a llibres on predominava bàsicament el suspens i les motivacions psicològiques dels personatges. Quan morí Wheleer, Webb seguí escrivint algunes obres més.
En la dècada dels 40, Webb i Wheeler, iniciaren la magnífica sèrie de nou novel·les protagonitzades per la parella, i posterior matrimoni, Peter i Irish Duluth, que resolien assassinats ja sigui en el centre psiquiàtric on es coneixen, en un teatre, en la mansió d’una amiga milionària, etc.
Aquesta adictiva sèrie de novel·les són un híbrid entre les novel·les enigma i les de suspens. Amb el temps, les obres del binomi evolucionaren i van deixar pas a llibres on predominava bàsicament el suspens i les motivacions psicològiques dels personatges. Quan morí Wheleer, Webb seguí escrivint algunes obres més.
“Peligro en la casa vecina” (1951) pertany a aquesta última etapa del duo on el suspens predomina per sobre de la fórmula “Qui el va matar?”, i no té com a protagonista a cap dels personatges fixes de vàries de les seves peces, ni al matrimoni Duluth, ni al tinent de la policia Timothy Trant.
La novel·la arranca com “La finestra indiscreta” de Hitchcock (o el conte de William Irish, com vulgueu) per endinsar-se ja en el primer capítol per altres camins no tan necrofílics, però igualment amb tocs bizarres que com a lector s’agraeixen.
El protagonista, un exsoldat de la Segona Guerra Mundial pertanyent a una família adinerada, que vol convertir-se en escriptor, veu com la veïna de l’edifici del davant es colpejada pel seu marit. Ella li prega que no l’ajudi, mentre entra en escena el veí del pis de baix del protagonista per fer-li veure que en el pis d’enfront passen coses moooolt misterioses. Així s’inicia la novel·la. No cal dir que en la pàgina 30 ja estava enganxat. Sorprèn la densitat argumental i la capacitat per crear suspens i personatges ambigus amb claredat d’estil i concentració de fets.
A la novel·la no li falta detall, extorsions, assassinat, un personatge femení interessant, enganys, un nan sord-mut, etc. Amb aquests ingredients, impossible avorrir-se. Hi ha un cert gust per l’humor cruel i un pèl excèntric que ja apareixia amb menys traça a “Enigma para marionetas”, la tercera i menys aconseguida de la sèrie Duluth.
Un dels millors moments de la novel·la té com eix central una projecció cinematogràfica. El protagonista ha assassinat (suposadament) a un home i un xantatgista ho ha gravat amb una càmera de cine (Déu n’hi do la imaginació pertorbada dels autors). L’extorsionador convida a l’heroi, la noia i al nan a una projecció de cine perquè vegin l’assassinat. El xantatgista senyalant al nan exclama “és un boig del cinema”. Un humor i una situació digne de qualsevol melodrama extreme de Tod Browning. Quelcom que s’agraeix entre tantes lectures sense sabor com arribo a fer al llarg de l’any. Tot això i bastant més en unes ajustades 200 pàgines. Al gra. Sense palla ni disquisicions inútils sobre res que no tingui una funcionalitat en un argument ben planejat i executat.
Un dels millors moments de la novel·la té com eix central una projecció cinematogràfica. El protagonista ha assassinat (suposadament) a un home i un xantatgista ho ha gravat amb una càmera de cine (Déu n’hi do la imaginació pertorbada dels autors). L’extorsionador convida a l’heroi, la noia i al nan a una projecció de cine perquè vegin l’assassinat. El xantatgista senyalant al nan exclama “és un boig del cinema”. Un humor i una situació digne de qualsevol melodrama extreme de Tod Browning. Quelcom que s’agraeix entre tantes lectures sense sabor com arribo a fer al llarg de l’any. Tot això i bastant més en unes ajustades 200 pàgines. Al gra. Sense palla ni disquisicions inútils sobre res que no tingui una funcionalitat en un argument ben planejat i executat.
Quan llegia aquest capítol amb el nan pertorbat cinèfil, m’ha vingut al cap el poc ús que la novel·leria policíaca ha fet de les projeccions cinematogràfiques com a mitjà dramàtic en els seus arguments. John Dickson Carr en “Los anteojos negros” utilitza una filmació de cine en una casa per comprovar com ningú dels presents podia cometre un assassinat perpetrat en plena filmació. Un assassinat impossible típic de Carr. Ngaio Marsh en “La muerte vino cantando” utilitza un passi cinematogràfic de "l’Othello" d’Orson Wells en un vaixell, on naturalment es troben tots els sospitosos, per descobrir l’assassí gràcies a un comentari sobre l'obra de Shakespeare comparant-la amb "La duquesa de Malfi" de Webster que fa un passatger. Sofisticacions argumentals de dos grans especialistes. La Meca del cinema sí ha sigut més explotada com a decorat de tot tipus de trames, però això ja no pertany a aquesta entrada del blog.
Una novel·la per passar una molt bona estona. Aquest tàndem no decepciona.
El millor: No li sobra ni li falta res. La història té la llargària exacta pel que explica. El personatge del nan és una troballa. Una bona dosificació del suspens. El personatge femení. Un final amarg.
El pitjor: que sigui tan breu. Que en l'últim capítol intentin suavitzar i ensucrar el final de la història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada