Un acabalat i faldiller majorista de vins és
tirotejat quan surt d’una casa de cites. Maigret, incubant un bon refredat,
començarà a reconstruir la personalitat i el passat del mort. Maigret no jutja,
ni dóna lliçons de moral a ningú. Només l’interessa la personalitat del difunt.
Un home que maltractava les dones i les utilitzava com si fossin trossos de
carn o trofeus de caça, escridassava a tothom més dèbil que ell i es comportava
com un dèspota.
Aquesta novel·la és de les últimes del cicle
Maigret i algunes de les constants dels llibres amb l’inspector apareixen aquí.
La crítica a una classe social, la burgesia, poc escrupolosa i sense moral; la
fascinació de Maigret vers la víctima, intentant comprendre la seva
personalitat; Maigret tan lacònic com sempre i fumant en pipa; la mirada
compassiva vers l’assassí i el mort; la senyora Maigret cuidant al seu marit i
cuinant-li plats del gust; els ajudants
de Maigret en acció; les descripcions creïbles i viscudes dels llocs i els
personatges amb poques pinzellades, etc.
Algunes de les novel·les de Maigret són
descripcions d’ambients i dibuixos de personatges amb una tènue línia
argumental de caire policíac. Aquesta novel·la manté un equilibri entre la
investigació policial i el gust descriptiu habitual de Simenon per ambients i personatges.
També té el bo i millor de les novel·les maigretanes, la brevetat i la
intensitat del que i com s’explica. No es necessita més espai per explicar
millor el que es narra.
Com Maigret es troba incubant una
grip/refredat la seva dona li cuina el que més li agrada, és a dir, des de
chucrut, fetge de bou a la “bourgeoise”, peix ratlla amb mantega, rostit d’api
i puré i tot això regat regularment amb gotets d’endrina que Maigret degluteix
amb passió (cerveses a part). Com el refredat no remet, Madame Maigret li fa obrir
la boca i agafant un gotet li dóna “un líquido viscoso, a base de azul de
metileno, con el que su mujer le pintaba la garganta con la ayuda de un pincel.
El medicamento aquél ya estaba pasado de moda, pero la señora Maigret hacía
veinte años que le era fiel.” Remeis casolans.
El
millor: és com quasi totes les novel·les del cicle
Maigret, molt bona.
El
pitjor: res. En sóc fan.
Títol original: Maigret et le
marchand de vin
Títol en castellà: Maigret y
el mayorista de vinos
Traducció: Carmen Soler Blanch
Editorial: Luis de Caralt
Editor
Col•lecció: Las novelas de
Maigret
Any: 1969
Any de publicació: 1972
Pàgines: 157
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada