És negra nit. En una mansió anglesa isabelina sonen
dos dispars i el cadàver d’un desconegut apareix estès al mig del menjador.
Prèviament al crim, l’amo de la casa desapareix. Uns dies abans el llogater de
la casa mor en un estrany accident de cotxe. Pocs dies després del primer fet luctuós
un peculiar milionari ianqui vol comprar el casalot. Això és més que suficient
perquè el tàndem format per l’inspector Silver i el seu amic el periodista Andy
Collinson es posin en funcionament.
Aquesta novel·la (només) té un punt important
a favor. La meva debilitat pels assassinats (literaris) en contrades
idíl·liques, exòtiques, vaixells o en cases de camp angleses. Fetitxismes
literaris. Llàstima que no sigui una clàssica novel·la de misteri anglesa i
l’acció es despedregui amb gàngsters que es disfressen, cabareteres enamorades,
raptes, científics malvats amb una doble vida i d’altres subtrames naïfs. La
novel·la és més del mateix respecte a la poc distingida producció (que conec)
de Henry Holt. Tot és molt superficial, sense vida, estereotipat i
convencional. Situacions ràpides amb molts diàlegs i personatges que entren i
surten de la novel·la sense deixar cap petjada ni interès en el lector.
No hi ha res digne de recordar, ni cap moment
especialment interessant. Ni cap personatge amb una mica més de vida que les quatre
pinzellades descriptives sense grapa de torn. No tot és tan negatiu. No es pot negar
que Holt tenia una certa traça en la construcció de les trames i sabia donar agilitat
a l’acció. Com a lector s’agraeix que, ja que no tenia talent per fer humans
als personatges, ni capacitat per construir relacions no estereotipades entre
ells o mínimament complexes, com a mínim no avorreixi excessivament al sofert
lector.
El final és encara més decebedor que la resta
de la novel·la. El dolent malferit explica tota la veritat a Silver abans de
morir. Així ens assabentem que el perquè de tot plegat ni tan sols s’havia nomenat
al llarg de la novel·la. Naturalment la confessió del dolent corrobora el que
Silver diu que sap i que el lector ni tan sols podia sospitar. Arribats a
aquest punt un no pot menys que preguntar-se: què pinten Silver i Collinson en
la trama si l’explicació final del misteri la dóna un personatge que no pertany
a la policia? Perquè sempre hi ha un malvat principal amagat entre els
personatges “bons” amb la suposada sorpresa final del seu desemmascarament? Ja
posats a copiar no podia copiar Holt a algun escriptor millor que Edgar
Wallace? Totes les novel·les de Holt tenen la mateixa i caduca estructura?
El
millor: Una trama entretinguda amb regust de novel·la
d’Edgar Wallace. Pots passar una tarda entretinguda si no demanes gaire d’una lectura.
El
pitjor: Et passeges per la novel·la sense sentir cap
emoció. Desaprofitar algun element interesant passant per sobre. “Passar per
sobre” és l’expressió que millor defineix a Holt com a narrador.
Títol original: Call out ther
Flying Squad
Títol en castellà: La granja
de los ahorcados
Traducció: Ignacio de S. de S.
Pedro
Editorial: Luis de Caralt
editor
Col•lecció: Panorama literario
Any: 1933
Any de la present edició: 1950
Pàgines: 199
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada