 |
| La portada és horrible. Les il·lustracions
interiors també. Tot plegat (mal) dibuixat per
Fernando Rubio. |
El títol ja semblava indicar que el llibre no seria gaire brillant. Prescindint de les llums vermelles d’alerta vaig llegir-lo. La responsabilitat és tota meva. Mea culpa.
Novel·les del gènere amb personatges que tenen doble personalitat n’hi ha unes quantes. Amb dos personatges quasi idèntics que canvien o suplanten la personalitat de l’altre només recordo una novel·la de Phillipots bastant enginyosa però difícilment creïble (com aquesta). Aquesta novel·la pertany al segon grup. I també pertany al grup, escàs, de novel·les de Philips sense un dels seus personatges fixes. Tampoc importa, cap personatge té vida i podrien ser perfectament intercanviables per d’altres prototips més o menys similars.
Molly Mallone, una cantant de night clubs de tercera regional ascendeix a l’estrellat hollywoodenc en un tres i no res. La seva secretaria s’assembla molt a ella. Són com dues gotes d’aigua. La carrera de la estrella se’n va en orris quan es dóna a la beguda. El misteri comença amb el seu retir extrem (tipus Greta Garbo) també amb la seva inseparable secretaria. L’allunyament del món i la caiguda en l’alcoholisme li tanca les portes professionals. Un dia apareix morta amb el cap destrossat per una estatueta del premi Oscar (quin detall!).
El gruix argumental és centra en saber qui és la morta, la cantant-actriu o la secretaria, i qui la va assassinar. Bé, no és l’únic mort del relat. Un marit de la cantant assassinat mentre nadava en la piscina de la seva mansió pot ésser la clau de tota la història. La trama, així exposada, pot semblar molt senzilla però és mooolt complicada. Cada personatge involucrat amb la difunta; l’enamorat, el productor, la periodista de cotilletjos, l’advocat del productor, la mateixa secretaria/actriu..., tots ells donen versions complementàries i dissonants alhora dels fets. Ningú sap qui és la viva i qui la morta. Increïble és poc! Al final de la novel·la a un personatge se li acut comprovar el color dels ulls de les dues dones (que eren de diferent color). Non coment.
Acceptant la capacitat indiscutible de Philips per la construcció de trames complicades i de cops d’efecte que sap introduir de tant en tant per animar la funció, la facilitat per anar donant voltes de rosca a una història cada vegada més envolicada, la veritat és que cap personatge està suficientment perfilat o té el mínim cos per interessar al lector sobre la seva sort. Tot passa sense fer mal. Sense indignar. Sense humor. El efectes de l’anestesia general no passen mai i no sents cap emoció o interès per saber qui és qui i perquè fa el que fa.
Sorprèn que ningú esbrini res o molt poc dels fets i el/la/les/els assassins acabin confessant els fets delictius a la pàgina 82, quan podrien haver-ho fet tranquil·lament a la 345 o a la 5 (no he tingut aquesta sort), perquè la història és un bucle marejant de versions i més versions sobre uns fets que acaben per no importar a ningú. Una collonada.
El millor: la construcció de la trama denota una habilitat considerable.
El pitjor: els personatges són plans i tòpics, sense vida pròpia.
Títol original: The dead can't love
Títol en castellà: Los muertos no pueden amar
Traducció: Teresa Recio
Editorial: Forum
Col·lecció: Círculo del crimen
Any: 1963
Any de publicació: 1983
Pàgines: 88
Títol en castellà: Los muertos no pueden amar
Traducció: Teresa Recio
Editorial: Forum
Col·lecció: Círculo del crimen
Any: 1963
Any de publicació: 1983
Pàgines: 88
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada