"Los crímenes del unicornio" de Carter Dickson

Quan llegeixo a John Dickson Carr o Carter Dickson sempre em trobo amb els cops d’efecte disseminats en la narració, en la poca entitat que tenen els personatges, en les trames espectaculars però inversemblants, però m’és impossible no quedar fascinat i enganxat a les seves històries i no puc deixar-les de llegir encuriosit en com es podrà resoldre tota la llista d’enigmes, a quin més engrescador, que l’autor va acumulant.

Un home assassinat en un parc amb un forat al cap i les últimes paraules que diu són: unicorn. Un malfactor misteriós especialista en disfresses i un policia quasi tan misteriós com el fora de la llei que el persegueix. Sumem-li a tot això un grup de persones tancades i aïllades en un castell amb el policia, el delinqüent, Henry Merrivale (el personatge fix de les novel·les de Carter Dickson), un amfitrió flegmàtic i misteriós i uns quants personatges més que dubtosos...agitem el còctel amb un assassinat impossible, cops d’efecte continus i una trama milimètricament construïda i el plaer per al lector més exigent d’aquest tipus de novel·les està servit. Resumint, que m’ho he passat pipa.

El primer assassinat no es comet fins la meitat de la novel·la. Una mica tard, la veritat. No és que les primeres cent pàgines siguin avorrides, ni molt menys, doncs està farcida de petits cops d’efecte sempre situats estratègicament als finals de capítol i el lector està ben servit d’entreteniment fins arribar al primer i únic cadàver. L’aparició de sir Henry Merryvale a l’inici de la narració també és un al·licient que s’agraeix encara que va tant perdut com el lector al llarg de tota la novel·la...fins al final, on es dóna una explicació quasi tan delirant com a “La sede de la soberbia”, però no tan impossible.

Una vegada entrats en les investigacions per dilucidar qui és qui, si és el policia que persegueix al delinqüent o a l’inrevés, qui és el mort, com va morir (un forat al front), quina és l’arma homicida, qui és l’assassí, perquè l’han mort, com ha pogut matar-lo l’assassí, que significa la paraula “unicorn”, perquè estan tots els personatges reunits en el castell, etc., entrem en matèria de la mà d’un dels màxims (i més recargolats) exponents de la novel·la enigma. En un moment donat Merryvale ens diu: “aquí no existe realidad alguna, ni personalidad fija, ni nada; el castillo no ofrece ese aspecto de vivienda realmente habitada por seres humanos...”. Ni que ho juri! Si en aquest tipus de novel·les tot és un joc de màscares en un decorat de cartró pedra aquí ho és literalment. En aquesta novel·la l’artificiositat en forma de joc de la novel·la enigma estan portades a l’extrem. La densitat del misteri, exageradament artificial, on tot sembla impossible, on lentament les peces van encaixant en el puzle, és senzillament magistral i molt gaudible. Això sí, has d’aparcar la realitat i entrar en el món de la plausibilitat més elàstica, entre d’altres coses perquè l’explicació final del crim, qui el comet i com es perpetra és de traca. No importa, és un preu molt barat pel plaer que reps.

El millor: un Carter Dickson dels anys 30 en plena forma, és a dir, un plaer.

El pitjor: la traducció és rància i horrible. Quasi arruïna el festival Carr. L’explicació de la paraula “unicorn” no es gaire satisfactòria.

.

Títol original: The Unicorn murders
Títol en castellà: Los crímenes del unicornio
Traducció: Leonardo A. Wadel (per matar-lo)
Editorial: Hachete SA
Col·lecció: Biblioteca de bolsillo. Serien aranja. Nº 64
Any: 1937
Any de publicació: 1944 (2ª edició)
Pàgines: 227