Bé, ja em tocava. He acabat la primera
incursió del comissari Brunetti, el personatge fixe creat per la ianqui Donna
Leon ja fa vint anys. Havia llegit tot tipus de crítiques sobre la novel·la i
volia que no m’afectessin en la meva apreciació. No sé si ho he aconseguit del
tot però una vegada he tancat el llibre entenc l’èxit d’aquesta sèrie i al
mateix temps m’ha deixat un gust agredolç. Seguiré amb la saga però ara ja sé
el que pot i no pot donar-me. Donna Leon no enganya ningú, no és una primera
espasa de la novel·la policíaca per molts llibres que vengui. Però coneixent
les seves limitacions paga la pena gaudir dels seus encerts, que no són pocs.
Aspectes interessants:
1. És una lectura àgil, agradable i fàcil. Encara
que de vegades això podria ser un retret. Té tocs d’humor que fan més digerible
el llibre.
2. Venècia no és solament un marc de cartró pedra
on passa l’acció, de fet és un personatge més (i no secundari). Ofereix un bon
retrat de la ciutat.
3. Brunetti és un professional que intenta fer el
seu treball el millor possible. En la línia (salvant totes les distàncies) d’un
Maigret. És creïble com a personatge. S’agraeix que no estigui turmentat per
algun trauma bèl·lic, postbèl·lic o prebèl·lic, que no sigui alcohòlic o que un
psicòpata hagi mort la seva família i vulgui venjança. La novel·la té un grapat
de tòpics i llocs comuns però aquests, per sort, no.
4. El ritme tranquil de la investigació està
d’acord amb el ritme vital d’una ciutat morta com Venecià. No és una novel·la
avorrida i la Leon sap aguantar la tensió narrativa durant tota la història.
Alguns capítols (molt breus) són millors que d’altres però en general l’interès
no decau.
5. Bons diàlegs i situacions creïbles. Hi ha
apunts de crítica social i política sobre la corrupció i la naturalesa dels italians,
encara que tant una cosa com l’altre i també el dibuix dels personatges
principals, moltes vegades, els hi falta força i profunditat.
Aspectes menys interessants:
1. Tot plegat és més del mateix amb molts dels
tòpics de rigor en bona part de la novel·leria de gènere.
Algun personatge és massa caricaturesc i
desdibuixat(el cap de la policia i algun ajudant de Brunetti).
La vida sentimental i familiar de Brunetti és
un pèl massa edulcorada i perfecte.
2. Un professional de la policia ha d’esperar que
la seva dona l’indiqui que si un director d’orquestra és assassinat el que ha
de fer és parlar amb els músics de l’orquestra?
3. Una mirada aliena a la cultura italiana, ianqui
en aquest cas, podria aprofundir més en les tares socials i polítiques que
apunta.
4. Hi ha un excés d’estampes de la vida privada
de Brunetti, algunes ben lligades amb la investigació però d’altres no aporten
res de nou a la trama i són massa enganxifoses. Crear uns personatges fixos
perquè evolucionin en les restants entregues és una idea utilitzada per molts
escriptors del gènere.
5. Hi ha molts aspectes de la història, el
descobriment progressiu de la personalitat de la víctima, tot el seguit
d’interrogatoris als sospitosos, etc., mil vegades llegides abans i en molts
casos millor exposats.
El
millor: És una bona novel·la. Passes bones estones
llegint-la...,que no és poc.
El
pitjor: Et pot donar, com a lector, la sensació
d’haver-ho llegit abans. I el pitjor és que és cert.
Títol original:
Death at La Fenice
Títol en
castellà: Muerte en La Fenice
Traducció: Ana
María de la Fuente
Editorial:
Planeta DeAgostini
Col•lecció:
Novela Negra actual
Any: 1993
Any de
publicació: 2006
Pàgines: 283
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada