Feia temps que tenia aquesta novel·la esperant per a ser llegida i mai m’atreia el suficient com per donar-li un cop d’ull, doncs sempre hi havia una nova compra que li passava pel davant. Tot arriba, i després de llegida, la sorpresa ha sigut grata, de fet és tot un descobriment que no es tornarà a repetir perquè no conec més obres d’Endrèbe editades en castellà. Maurice-Bernard Endrèbe (1918-2005) fou un escriptor de novel·les policíaques francès, però també un reputat crític i editor del gènere.
Entre 1944 i 1977 Endrèbe publicà 11 novel·les (i crec que un parell de reculls de contes) amb el personatge principal d’Elvire Prentice, una dona ja gran que una vegada mort el seu marit es veu involucrada en crims i misteris diversos. Sempre amb tocs d’humor i amb la desenvoltura natural del personatge principal. “Crimen en la Biennal” (1955) és la tercera de les aventures policíaques que viu Elvire.
Dir que la novel·la és molt francesa en el seu esperit és el lloc comú que hom pot creure. Els personatges no són tan rígids com en els llibres anglosaxons del mateix gènere, els diàlegs són més naturals, hi ha referències culturals i socials de i sobre Venècia, hi ha també digressions humorístiques sobre figures del món cultural francès i italià d’aquells anys, la trama no és tan “espessa” com en les peces angleses, en definitiva, tot és més lleuger, vaporós i encantador que bona part de la novel·leria anglosaxona.
L’obra té varis aspectes per comentar, el primer és els canvis de persona en la narració. Hi ha capítols on la iaia investigadora ho explica tot en primera persona i d’altres que el narrador ho fa en tercera persona. Aquesta llibertat del punt de vista unit a la lleugeresa del to en general li dóna un encant especial a la història. És cert , però, que la part central, una vegada s’ha comés el crim, està una mica massa allargassada i Endrèbe intenta mantenir la tensió de forma artificial.
Un segon aspecte interesant és el poc profit humorístic que li treu al personatge principal, no el dibuixa com una caricatura divertida i excèntrica, li dóna humanitat, petites debilitats humanes, mai la converteix en una Hildegarda Whiters. Li dóna un passat creïble, no és una figura “neutra”, sense defectes ni virtuts humanes en un decorat qualssevol, com una miss Marple o una Maud Silver, és un personatge plausible i amb una certa dignitat que intenta no perdre inclús en els moments més difícils.
Un tercer aspecte, ja apuntat, és l’humor que recorre el llibre. El capítol on es comet el crim transcorre en la Biennal veneciana, en un palau on s’estan reunits tota la flor i nata de la intel·lectualitat francesa i italiana de mitjan anys 50. Això li serveix a Endrèbe per fer comentaris irònics sobre Anna Magnani, Curzio Malaparte, Mario Soldati, Eddie Constantine, Pierre Boileau, entre d'altres. Un repàs molt saborós i maliciós, ple d’una maliciosa ironia. Un gustarro de capítol!
Un tercer aspecte, ja apuntat, és l’humor que recorre el llibre. El capítol on es comet el crim transcorre en la Biennal veneciana, en un palau on s’estan reunits tota la flor i nata de la intel·lectualitat francesa i italiana de mitjan anys 50. Això li serveix a Endrèbe per fer comentaris irònics sobre Anna Magnani, Curzio Malaparte, Mario Soldati, Eddie Constantine, Pierre Boileau, entre d'altres. Un repàs molt saborós i maliciós, ple d’una maliciosa ironia. Un gustarro de capítol!
Ah!! Em falta comentar una mica l’argument. Aquí va. Elvire Prentis, una iaia francesa que viatja a Venècia per assistir a la Biennal, i s’allotja en el palau d’un noble, veu com el tranquil transcórrer del temps és veu trencat per la mort de la suposada amant del seu amfitrió. Aquesta maggiorata atrotinada mor al bell mig d’una multitudinària reunió de firmes de llibres, plena de gent famosa, quan cau per unes enormes escales i queda feta un nyap. Prentis, la iaia que en anteriors novel·les (crec que no editades aquí) ja havia fet de les seves com investigadora, no creu que aquesta mort sigui un accident i comença a xafardejar pel palau i pels canals. Res que argumentalment faci posar els ulls en blanc. Però és igual, és llegeix amb gust i el final és curiós i amarg.
El millor: El to, l’humor, el personatge principal i la falta de pretensions. Un final menys acomodatici de l'habitual. De lectura agradable.
El pitjor: Una trama de vegades massa allargassada. Sospitosos que no ho semblen gens i la poca astúcia de Prentis per endevinar la veritat quan toca. Ho fa tard i malament.
Títol original: Gondoles pour le cimetière
Títol en castellà: Crimen en la Bienal
Autor: Maurice-Bernard Endrèbe
Traducció: Tomás G. Larraya
Any: 1955
Any de publicació: 1957
Editorial: Editorial Molino
Col·lecció: Biblioteca Oro de bolsillo
Pàgines: 221
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada