És estrany i injust que Kelley Ross no sigui més popular entre els aficionats al gènere. Desgraciadament, si vols trobar informació sobre ell(s) en els llibres i/o manuals escrits en castellà (en català no en tinc cap) sobre literatura policíaca, negra, criminal o com li vulgueu dir, et trobes amb un buit crític difícil d’entendre. Ni tan sols una cita en el llibre “Breve historia de la novel·la policíaca” d’Alberto del Monte on es citen molts autors “menors” en llargues llistes, molts d’ells només a títol nominatiu, però no a Kelley Ross. Tampoc es citat en l’imprescindible “Los mitos de la novela criminal” de Vázquez de Parga. Tot plegat incomprensible.
Els millors moments de “Dispuesto a matar” (1940) tenen l’esperit i l’encant d'algunes pel·lícules de sèrie B ianquis dels anys quaranta, on el ritme àgil, desimbolt i divertit d'algunes situacions es dóna de la mà amb la intriga i el misteri. “Dispuesto a matar” és la primera d’una sèrie de vuit novel·les i un recull de contes, protagonitzada per la parella, i en posteriors entregues matrimoni, Jeff i Haila Troy.
Jeff Troy treballa en una agència de publicitat i no guanya els suficients diners per casar-se amb Haila. En el teatre on treballa ella (és una actriu mediocre) es produeix l’assassinat de l’actriu principal i ell, Jeff, pretén descobrir al culpable per aconseguir una recompensa econòmica. La parella no para de posar-se en embolics i entremig de tanta anada i vinguda cercant al culpable, Ross ofereix algun apunt crític sobre la professió teatral dels anys quaranta a Nova York i sobre la vida dels actors. Tampoc és una mirada profunda sobre el tema, ni els personatges tenen gaire entitat, ni les situacions són originals en extrem. Tampoc crec que Ross ho pretengui. Vol que passis una bona estona i ho aconsegueix plenament.
Jeff Troy treballa en una agència de publicitat i no guanya els suficients diners per casar-se amb Haila. En el teatre on treballa ella (és una actriu mediocre) es produeix l’assassinat de l’actriu principal i ell, Jeff, pretén descobrir al culpable per aconseguir una recompensa econòmica. La parella no para de posar-se en embolics i entremig de tanta anada i vinguda cercant al culpable, Ross ofereix algun apunt crític sobre la professió teatral dels anys quaranta a Nova York i sobre la vida dels actors. Tampoc és una mirada profunda sobre el tema, ni els personatges tenen gaire entitat, ni les situacions són originals en extrem. Tampoc crec que Ross ho pretengui. Vol que passis una bona estona i ho aconsegueix plenament.
És un divertiment àgil i intel·ligent que es llegeix amb plaer i t’enganxa. Que més pots demanar? Hi ha cites iròniques a Philo Vance, Nero Wolfe i Ellery Queen amb un humor directe i sense complexos. Aquesta falta de seriositat, sense cap pudor ni pretensions, fa simpàtica la novel·la. Un altre aspecte sí més no curiós i extensible a moltes de les novel·les d’aquell període, és que permet conèixer la mentalitat, la forma de viure, els gustos, etc., de l’època. Una petita radiografia involuntària feta pel pas del temps.
Parlo de Ross com si fos una persona però en realitat n’eren dues de persones, un matrimoni format per Audrey Kelley Roos (1912-1982) i William Roos (1911-1987). La barreja dels cognoms d’ambdós formà el pseudònim amb el que firmaren els seus llibres.
La col·lecció que més conreà la producció de Ross fou l’editorial Hachette en la seva Biblioteca de bolsillo, en els llibres de la Serie Naranja . Publicà cinc de les vuit entregues. Les traduccions, en l’espanyol de l’argentina, no son gaire engrescadores. Així, et trobes que la parella protagonista no agafa el metro sinó el “subterraneo”. Déu n’hi do. Millor això que res.
El millor: Divertida, lleugera i sense pretensions. Un plaer.
El pitjor: S’acaba ràpid. Que la parella d’escriptors no siguin més coneguts i reeditats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada