"El cadáver que habló" de Richard Ellington

Steve Drake, exactor i ara detectiu privat, passeja per Nova York quan alguna cosa colpeja el seu barret. Mira a terra i veu un cartó amb una paraula escrita: help. Alça la vista i observa una anciana en una finestra que mou el cap indicant-li que ha sigut ella qui ha tirat el cartonet. Quan minuts després Drake aconsegueix entrar a l’habitació de la iaia aquesta és morta...., des de fa una setmana!!! Un bon punt de partida on es barregen amb encert aspectes sobrenaturals de màgia xinesa (el més interessant de la novel·la), investigació detectivesca, una història d’amor que no molesta gaire i desaparicions sobtades de persones a plena llum del dia.

Ellington no era precisament un estilista i encara que els diàlegs siguin ràpids i fluids i les situacions no donin respir al lector, no pots menys que desitjar una mica més de refinament en l’exposició de les situacions i uns personatges menys esquemàtics. Això no invalida que Ellington sigui un bon narrador que sap utilitzar tots els trucs literaris per donar interès i emoció a una història ben revestida d’elements màgics on curiosament, en un gènere on prima el raciocini, algun d’aquests aspectes sobrenaturals no acaben de ser explicats del tot racionalment. Podria ser una bona i original novel·la detectivesca amb elements sobrenaturals i acaba sent una novel·la policíaca més on, per més inri, el detectiu descobreix poques coses i el dolent li explica fil per randa, al final del llibre, el com i el perquè de tot plegat.

Alguns dels aspectes sobrenaturals estan ben portats i posteriorment explicats amb senzillesa, inclús simplicitat, però d’altres, com la desaparició d’una criada dins d’un pis, té una explicació poc plausible i menys creïble. Inclús les càbales més plausibles del protagonista respecte el misteri que dóna peu a la trama central, la vella morta que mou el cap i tira cartonets al carrer, son directament indigeribles i ridícules. Un moment realment interessant és quan el protagonista tira les varetes màgiques xineses que obren portes a altres dimensions i davant l’astorament del racional detectiu privat un fet inexplicable succeeix. El més increïble és que aquest fet que hauria de marcar la narració és bandejat i mai més és nomenat al llarg de la novel·la. Ellinghton entrava en jardins que després es negava a transitar. Quin malbaratament argumental!!

I ara unes notes biogràfiques que mai venen malament. Richard Ellington (Virginia, 1914 – Fort Lauderdale, 1980) només és autor de cinc novel·les policíaques, la primera, Shoot the Works, fou finalista en l’apartat de primera novel·la als Edgars de l’any 1949. Les altres quatre peces del seu corpus literari són: It’s a Crime (1948), Stone Cold Dead (1950), Exit for a Dame (1951) que és la que ens ocupa i Just Killing Time (1953). Als anys cinquanta publicà tres històries curtes a la revista Manhunt [Fan Club abril 1953; The Ripper agost 1953 i Shadow Boxer febrer 1954] i un altre conte a finals dels seixanta a Mike Shayne Mystery Magazine [Good-By, Cora febrer 1968]. També escrigué un parell d’episodis per a Mike Hammer a finals dels cinquanta. Potser la raó que s’addueix comunament, i segur que certa, per explicar la seva minsa producció és que va regentar el seu propi hotel durant trenta anys en una població caribenya anomenada Gallows Point a Cruz Bay. Ja gran i malalt es canvia de domicili, amb la seva esposa, a La Florida, on morí.

La seva vida laboral es reparteix com a soldat, actor de teatre i actor i locutor de ràdio i també, naturalment, escriptor de novel·les policíaques. Finalment es convertí en l’amo de l’hotel abans esmentat i s’oblidà de la ficció literària (començà unes memòries però les deixà inacabades). El més estrany és que cercant informació en internet sobre ell totes les pàgines visitades l’emmarquen com a autor hard-boiled. Potser les altres novel·les ho són, però aquesta no. És una novel·la de detectius lleugera i agradable, no una novel·la negra nua i crua.

Un últim apunt. Sempre cerco informació en els meus manuals i d’altres tipus de llibres sobre novel·leria policíaca. En tinc uns quants. Un és un viciós fetitxista d’aquests llibres. Només he trobat citat a Ellington en dos volums. El primer és Breve historia de la novella policíaca d’ Alberto del Monte. Curiosament Del Monte situa a l’autor en la branca hard boiled i diu que Ellington assajà amb èxit una fórmula entre la novel·la aventurera i la investigació psicològica. La primera part és una mica més certa que la segona. De psicologia en aquesta peça no n’hi ha gens. Però tampoc és una obra amb elements de novel·la d’aventures. Té tots els ingredients, ritme àgil i lleuger, canvi de localitzacions, diàlegs ràpids i acció continuada, que posseeixen moltes altres novel·les de l’escola nord-americana d’aquells anys. També surt citat breument al magnífic, encara que molt incomplet, Diccionari de la novel·la negra nord-americana de Xavier Coma. Coma sembla l’únic crític que ha llegit a Ellington. No el cataloga en cap corrent i apunta que el seu detectiu Drake és típic i tòpic. És cert.

El millor: te la pots polir d’una seguda amb gust, sense patir efectes secundaris.

El pitjor: et quedes amb la sensació que amb els mateixos elements podria ser molt millor del que és.

Títol original: Exit for a Dame

Títol en castellà: El cadàver que habló

Traducció: J. Romero de Tejada

Editorial: Planeta

Col•lecció: El buho

Any d’aquesta edició: 1953

Any primera publicació: 1951

Pàgines: 210

"La deseada" de Carter Brown

La filla d’un líder sindical no gaire recomanable està a punt d’estavellar el seu cotxe contra el vehicle d’Al Wheeler. No hi ha ferits però en el maleter del cotxe de la noia apareix un cadàver. Naturalment Wheeler començarà a investigar. Uns quants cadàvers més tard Wheeler descobrirà l’intringulis dels assassinats.

No és millor ni pitjor que les altres novel·les de Brown. Personatges plans, tòpics a dojo, prosa cotxambrosa, diàlegs àgils i moltes vegades ridículs, erotisme soft infantiloide i apte per qualsevol persona que pertanyi a l’Opus i altres llocs comuns típics de les obres d’aquest stakhanovista de la literatura trash.

Un moment d’especial vergonya aliena. La noia posa en dubte la virilitat de l’heroi i aquest picat intenta violar-la. Li estripa la roba i li diu furiós “Desde la primera vez que nos vimos, cuando faltó poco para que me aplastases en la autopista me has venido arrojando tu sexo como si fuera confeti”. El cim de la vergonya aliena i del plaer culpable en una lectura. És un excrement literari de primera magnitud però sincerament, no podia deixar de llegir. El teenager crostós que porto dins campava lliurement.

Un altre fragment per a acabar aquesta pútrida entrada. La noia, furiosa i sense roba, li diu a Wheeler “Si me tocas, ¡te asseguro que grito! – murmuró” i la traca final la possa ell “¿Será el grito de la hembra en celo?- le dije tan grosera como entusiasticamente-. ¡Eso si que me va ha gustar!”

No segueixo. Algú recolliria firmes per reeditar aquesta obra mestra.

El redactor de les contraportades
de l'Editorial Diana mereix un monument

El millor: es llegeix amb vergonya i plaer.

El pitjor: es llegeix amb molta més vergonya que plaer.

Títol original: The Desired

Títol en castellà: La deseada

Traducció: Andrés María Mateo

Editorial: Diana SA

Col•lecció: Colección Caimán

Any edició original: 1959

Any d’aquesta publicació: 1961

Pàgines: 156

"Asesinar para vivir" d'E. i M. A. Radford

Mistress Hardcastle, una iaia que viu en un poblet anglès, es desplaça a Londres per informar Scotland Yard que algun habitant de la seva casa l’està enverinant. El doctor Mason, doctor en ciències que no en medicina, inspector en cap, pren nota mentalment de la informació però fa que la iaia retorni a casa seva tranquil·litzant-la. Dos mesos després el matrimoni format pel majordom i l’ama de claus de Mistress Hardcastle moren enverinats. El doctor Mason entra en acció. L’acció ens situa en una típica contrada idíl·lica anglesa tan estimada pel gènere, en un casalot antic i senyorial, en la taverna com a centre de reunió de les xafarderies del poble, etc. Tot molt clàssic i agradable.

Aquesta novel·la fou escrita per Edwin Radford [1891-1973] en solitari, és a dir, sense la col·laboració de la seva dona Mona Augusta Radford. La trama planteja diverses incògnites. Perquè els dos servents són assassinats? Per a qui? Per quina raó? Com pogueren ingerí el verí que els matà si tothom a la casa menjava els mateixos aliments? Naturalment la solució passa per uns fets del passat que Manson anirà esbrinant lentament però implacablement. El problema (un d’ells) de la novel·la no és tant una trama que està ben perfilada (i una mica inflada) sinó les solucions finals a les preguntes plantejades.

La novel·la té algun punt curiós. El primer és que tots els sospitosos, amb l’assassí inclòs, són uns iaios amb una pota a l’altre barri. El segon és l’afany de realisme del matrimoni Radford explicant els mètodes d’investigació i l’estructura de Scotland Yard. La llàstima és que els Radford confonien realisme amb falta de grapa i d’imaginació. El tercer és que tractant-se d’una clàssica novel·la procedural i d’investigació científica, el doctor Mason va amb el seu maletí anomenat “la caja de las sorpresas” on porta tot l’instrumental per fer experiments i analitzar tot tipus de probes, i no acabes d’entendre perquè no envia totes les probes que les analitzi el laboratori de la policia.

El quart punt és el més curiós de tots, ja que el llibre està narrat en tercera persona però hi ha un moment que passa a explicar-se una anècdota policíaca en primera persona com si el narrador formés part del grup de policies que investiga el cas sense que en cap moment sàpigues qui ho explica de tot el grup. Molt rar i sorprenent. Una pífia narrativa, un error de la traducció o una innovació momentàniament involuntària de la tècnica narrativa per part dels Radford? El quint punt és palesa com els Radford copien una característica de les primeres novel·les d’Ellery Queen, quan al final del llibre reptaven al lector, que tenia totes les pistes, a esbrinar qui era el culpable. Aquí passa el mateix o quasi. La nota de desafiament al lector acaba amb “los autores conceden una puntuación sobresaliente al lector que, ahora, haya resuelto este caso.”.

Tot això està molt bé si el lector tingués totes les claus per començar a trencar-se el cap pensant qui és l’assassí. Però no és així. El cas el resol Manson sis mesos després d’abandonar la investigació i al final li pregunta a l’assassí perquè va matar a les seves víctimes. L’explicació és molt poc convincent. Amb un acomiadament s’acabava el perill i la novel·la. A falta de poder esbrinar el mòbil qui pot saber qui és l’assassí? Per a més inri només al final Manson sap com l’assassí aconseguia posar el verí en el menjar de les seves víctimes perquè finalment (li costa investigar en el lloc del crim) es passeja per la casa i descobreix l’utensili inculpatori. Perquè no escorcollava la casa abans?

Si penses la novel·la, cosa que no recomano a ningú, t’adones que els Radford la sustenten en una idea senzilla però eficaç que a tot estirar podria haver donat per una novel·la curta. Tampoc puc deixar de comentar les escasses i poc encertades digressions que es permet el narrador sobre el primer detectiu de la literatura, segon ell, el Daniel bíblic. Hi ha més punts a comentar però no penso allargar més aquesta entrada.

El millor: es llegeix amb facilitat i és una lectura plàcida i convencional.

El pitjor: l’estil i la idea central de com es comet el crim són perfectament descriptibles.

Títol original: It’s Murder to Live

Títol en castellà: Asesinar para vivir

Traducció: Óscar Pírez

Editorial: -----

Col•lecció: Colección “El Buho”

Any primera edició: 1947

Any d’questa edició: 1958

Pàgines: 157

"El crimen del acuario" de Michael Innes

La traducció d’One Man Show (versió ianqui) o A Private View (versió anglesa original) passa al castellà amb el títol d’El crimen del acuario. Sense paraules. Tenint en compte que no apareix cap aquari en cap moment. Acostumar-se a certes traduccions, acceptant la dificultat de traduir bé a Innes, és un treball que hauria de remunerar-se.

Michael Innes (1906-94) és el pseudònim de John Innes Mackintosh Stewart. Escocès de naixement i professor de literatura anglesa en diverses universitats, entre elles Oxford. Escrigué 45 (24 amb Sir John Appleby) novel•les policíaques i també conreà l’assaig literari i d’altres gèneres encara que fou la novel·leria policíaca la que li donà fama mundial.

Hauria de començar dient que tinc debilitat per Michael Innes (1906-94) i les seves ultracivilitzades, sofisticades i literàries obres policíaques plenes de lords, ladies, contes, cites literàries cultes, jocs de paraules, humor i ironia 100% British i ambients sofisticats. Tot és tan literari i sofisticat que inclús en aquesta novel•la un pub s’anomena Thomas Carlyle. Com sona.

El llibre té tot el que un fan d’Innes espera. Intel•ligència en el plantejament, desenvolupament i resolució de la trama i personatges amb encant i algun d’ells divertidament caricaturesc. Com a curiositat anotar que el robatori del Vermeer i d’un altre quadre ràpidament recuperat per Appleby succeeix en l’enorme mansió del duc de Horton on transcorre l’acció d’una novel•la anterior d’Innes, Hamlet, venganza. Però millor donar unes pinzellades sobre l’argument.

Sir John Appelby, és arrossegat per la seva senyora, Judith, a visitar una exposició d’un jove valor de la pintura mort recentment. El pintor s’ha suïcidat. Naturalment ni la mort del jove pintor és un suïcidi ni tots els quadres de l’exposició són el que semblen. De fet, un dels quadres exposats és un Vermeer robat i degudament tunejat per passar desapercebut, és a dir, pintat a sobre i exposat i posteriorment robat davant dels nassos del mateix Appleby.

Un escriptor escocès molt british

En la primera meitat del llibre seguim a Appleby investigant el cas de l’assassinat i el robatori dels quadres i en la segona part de la novel·la, en un gir de la trama, acompanyarem a la senyora Appleby buscant al seu marit i de pas investigant el cas. Innes es belluga millor en les converses cultes que en l’acció. Així en la segona part, quan ha de descriure una persecució de cotxes, no està tan reeixit (li falta força) com en les parts més civilitzades de l’argument.

El millor: tot en general. La trama, l’humor, algun personatge molt divertit, ....

El pitjor: la segona part de la novel·la no és tan bona (que ho és) com la primera.

Títol original: One Man Show

Títol en castellà: El crimen del acuario

Traducció: Luisa María Álvarez

Editorial: Cumbre SA

Col•lecció: Colección Laberinto

Any: 1952

Any de publicació: 1956

Pàgines: 166

"Parker Pyne investiga" d'Agatha Christie

“¿Quiere usted ser feliz? Si no lo es consulte al señor Parker Pyne.”

Així s’anuncia als diaris Parker Pyne per aconseguir clients. En la seva primera aparició Pyne és descrit com un home gros, calb i amb ulleres i amb uns ullets que no paren de parpellejar. Una característica del personatge és la capacitat de fer sentir a gust la gent quan es troba al seu costat. Un dibuix caricaturesc d’un  ex funcionari del govern que després de trenta-cinc anys compilant estadístiques decideix muntar la seva pròpia agència. Una agència on s’atenen i resolen casos molt peculiars.

Mr. Parker Pyne, Investigates (versió anglesa) o  Mr. Parker Pyne, Detective (1934) (versió ianqui) és un recull de 12 contes, dels 14 amb aquest personatge de protagonista. És un recull de contes menor dins de la producció de Christie. Pyne es veu secundat per altres personatges com la senyoreta Lemon, secretaria de Pyne (i  també de Poirot a Asesinato en la calle Hickory). Un altre personatge recurrent és Magdalena de Sara, una noia que tant fa de ballarina professional  com de vampiressa. Pyne, que no és detectiu, repeteix en algunes de les històries als clients que el visiten que hi ha cinc causes d’infelicitat en l’ésser humà. Alguns dels contes tenen un caire lleuger i sentimental i d’altres són plenament policíacs, és a dir, el que un lector de Christie espera de les seves narracions. Però millor anem per feina.

El primer conte és  El caso de la esposa de mediana edad  [The Case of the Middle-aged Wife]. Una dona descobreix que el seu marit l’enganya i contracta a Pyne i aquest contracta a un gigoló  (Claudio Luttrell, un altre personatge recurrent, però menys) per posar gelós al marit. Un conte sentimental i entretingut, però no policíac. Poca cosa.

Tampoc millora el nivell El caso del soldado descontento [The Case of the Discontented Soldier] on un militar retirat, després d’una vida aventurera, s’avorreix. Pyne, ajudat per una escriptora de novel·les policíaques, la senyora Oliver, inventarà un seguit d’aventures per a ell i el farà revifar. En quest conte només es nomena de passada a la senyora Oliver, però aquest és un personatge que apareix en diverses novel·les, com El templete de Nasse House, La senyora McGinty ha muerto i a Las manzanas.  Previsible i fluix.

Enginyós i lleuger, El caso de la dama acongojada [The Case of the Distressed Lady] anima una mica el cotarro i permet afrontar la lectura de la resta dels contes amb més ganes. L’argument se centra en un anell molt car i una còpia del mateix. Enganys, canvis d’anells i una noia molt espavilada fan d’aquesta narració la millor (o menys fluixa) fins ara.

Agatha mirant somiadora els milions que guanyava amb les
seves narracions

D’Insuls i antiquat es pot qualificar El caso del esposo descontento [The Case of the Discontented Husband]. D’un marit enamorat de la seva dona i a punt de ser abandonat per ella i de com el senyor Pyne amb l’ajut de Magdalena de Sara, fent de vampiressa, soluciona el problema matrimonial....o no. Del recull de contes aquest era un dels preferits de Christie. Inexplicable.

Segueixen dues històries que tampoc són especialment brillants. En el primer conte, El caso del empleado de la City [The Case of the City Clerk], un home avorrit de la vida que porta li demana a Pyne que solucioni el problema. Una petita trama d’espionatge tòpica i relativament entretinguda. Més ranci és El caso de la mujer rica [The Case of the Rich Woman] on una millonetis no sap que fer amb tants diners com té i li demana consell a Pyne. La moralina que els diners no donen la felicitat traslladada a una narració fàcil de llegir i difícil de pair.

En el conte ¿Tiene usted lo que desea? [Have You Got Everything You Want?] Pyne, que després de sis contes sense moure’s del seu despatx, de cop i volta comença a viatjar, en aquest cas en tren per ciutats exòtiques, veu com a una passatgera li roben les joies. Naturalment resol el misteri que, tot sigui dit, no té gaire interès.

El vuitè conte per fi és el que podríem dir “netament” Christie. Pyne viatja en autobús i en el trajecte pel desert un passatger és assassinat. Pyne descobreix i desemmascara al culpable. Ja tocava. El primer mort del llibre. La narració no està malament però tampoc és brillant. L’assassinat és factible i ben buscat i les deduccions de Pyne són plausibles però l’explicació final de l’assassí està molt lluny del mínim fair play que Christie hauria de tenir cap al lector. Ah!, el títol és La Puerta de Bagdad [The Gate of Baghdad].

El novè conte  tampoc aporta gran cosa a la sèrie, La casa de Chiraz [ The House at Shiraz] tracta d’una usurpació d’identitat sense gaire misteri. Pyne dedueix i aclareix l’enigma, aquesta vega a Pèrsia. El mètode utilitzat perquè la sospitosa confessi és discutible i no gaire versemblant. Aquesta idea de la usurpació d’identitats apareixerà en un conte posterior de la senyoreta Marple, La señorita de compañía, recollit en Miss Marple y trece problemas i en la novel·la, també amb la Marple, Se anuncia un asesinato. I per inversemblant que sembli, Christie, en un moment donat, va voler convertir aquest conte en una obra teatral. Seguim.

Seguim viatjant per llocs exòtics, ara Petra, i el conte La perla de precio [The Pearl of Price] porta a esbrinar al senyor Pyne qui és el lladre d’una arracada (suposadament) valuosa. La idea és enginyosa però està enclaustrada en un espai narratiu petit i si a més afegim la falta d’explicacions dels processos deductius de Pyne tot plegat acaba per aigualir el plaer que hauria pogut donar la història. El mateix li passa al penúltim conte de la col·lecció Muerte en el Nilo [Death on the Nile], un lloc que Christie explotaria millor en una novel·la posterior, on es comet un assassinat en un vaixell i Pyne descobreix al culpable sense explicar amb un mínim de convicció com l’ha descobert. Promet més del que acaba donant. Curiosament, en un principi, Christie va idear aquest relat curt per a Poirot. En algun d’aquests últims contes, que són realment policíacs, les figures Pyne i Poirot podrien intercanviar-se. L’última història, El oráculo de Delfos  [The Oracle at Delphi], és un conte agradable amb sorpresa final.

Títol original: Parker pyne Investigates

Títol en castellà: Parker Pyne investiga

Traducció: Guillermo de Boladeres

Editorial: Molino

Col•lecció: Biblioteca Oro de Bolsillo

Any: 1933

Any de publicació: 1957

Pàgines: 250

"Agatha Christie. Los cuadernos secretos" de John Curran

L’any 2005 Mathew Pritchard, net d’Agatha Christie, va convidar a l’autor d’aquest assaig a la casa de la seva àvia. Mathew va ensenyar la casa a John, un reputat especialista i fan fervorós de l’obra de Christie. Visitant la casa va veure en una habitació, que estava folrada de prestatges plens de novel·les de l’autora, una caixa sota una estanteria baixa on hi havia una col·lecció de 73 quaderns escolars….., quina va ser la sorpresa de Curran quan fullejant els quaderns descobrí anotacions de la Christie sobre els seus contes, novel·les i obres teatrals. El descobriment somiat per qualsevol estudiós d’un autor. Després d’anys d’ordenar (o intentar-ho) i estudiar el material, l’any 2009 sortia publicat aquest assaig. Déu n’hi do.

El llibre proposa un itinerari ordenat per temes, no de forma cronològica, ja que els quaderns són un caos d’anotacions i numeracions, utilitzats per Christie en la intricada confecció de les seves obres. Això no és tot. A més de múltiples anotacions sobre aspectes i personatges de l’obra de l’autora anglesa va trobar dos relats de Poirot inèdits que també s’adjunten en la part final del llibre. Per plorar d’alegria. Curran coneix molt bé les obres de Christie i d’aquesta manera va poder assignar i ordenar els noms i esbossos de trames plantejats en els quaderns. Una feinada. Una llàstima és la poca o nul·la informació sobre bona part dels contes, i sobretot l’exclusió en aquests quaderns de qualsevol anotació sobre dues de les grans peces de Dame Agatha, Asesinato en el Orient Express i El asesinato de Roger Ackroyd. Sap greu sobretot per aquesta última obra, ja que saber com va arribar a adjudicar-li el paper d’assassí a qui ho va fer hagués sigut fascinant.

Estructurar el llibre per temes i no de forma cronològica, segons Curran, implicava parlar de tot tipus d’obres de l’autora i no ajuntar les més famoses en una part acotada del llibre. És una opció tan bona com una altra. Cada lector trobarà seccions més interessant que d’altres. Jo vaig trobar fascinant el capítol on s’agrupen les obres que tenen com a motiu recurrent les cançons infantils. L’anàlisi de Curran és detallat i brillant i quan ha de criticar a l’autora per no saber enllaçar alguna part d’una cançó amb el fil argumental d’una novel·la ho fa sense miraments. Curran és un fan però no un cretí. Això queda acreditat quan afirma que “la prosa de Christie, aunque bajo ningun concepto era distingida, fluye con gran facilidad”. 

Dame Agatha de joveneta

Un altre dels aspectes més destacables del llibre són les conclusions de Curran sobre el mètode de construcció de les trames de les novel·les que utilitzava Christie quan diu “sabemos que esta apariencia indiscriminada que muestran las anotaciones y la construcción de las trames es percisamente eso, mera apariencia....en realidad, esa manera de avanzar a merced del azar es justamente su método. Era capaz de sacar un gran partido mental del caos, que la estimulava más que la rigidez del orden” (pag 92). Costa creure que unes novel·les que precisament han de tenir una “construcció” perfecta com un trencaclosques no estiguessin dissenyades amb tiralínies. Però bé, farem cas a Curran que en sap un niu del tema.

L’assaig també és interessant quan aborda, encara que per sobre, la relació de Christie amb el Detection Club i els seus membres i de les relacions que mantingué amb alguns d’ells. També descobreix que la novel·la Muerte en el Nilo havia de ser protagonitzada per la senyoreta Marple però Christie no va creure convenient que una iaia viatgés per llocs exòtics i es va decantar finalment pel seu detectiu estranger Poirot. També és molt curiós el capítol dedicat a les obres teatrals de l’autora anglesa. Menció especial als comentaris de Curran a l’obra teatral de l’any 1973, Akenaton.

El llibre és ple d’informació curiosa com quan explica que Ellery Queen,  més d’una vegada va haver d’abandonar la redacció d’una novel·la després de llegir una obra de la Christie. I és que Agatha era una pedrera d’idees com deixa molt clar la lectura d’aquest llibre.

L’única pega que li podria posar a Curran és l’inevitable desvetllament dels culpables/assassins de les novel·les i contes que comenta. Encara que és del tot punt inevitable comentar les estratègies que utilitzava l’autora per escriure les seves peces i no parlar sobre els punts culminants de les novel·les i contes que és el desemmascarament del culpable. Un altre aspecte negatiu, del que Curran no té cap culpa, és l’errada del traductor quan confon a Ellery Queen amb una dona escriptora. Entenc que un traductor no te perquè saber que Ellery Queen eren dos homes, però com a lector d’un llibre que possiblement només llegiran els fans o curiosos de l’autora hi ha errors que degraden el plaer de la lectura. Una altra pega tampoc atribuïble a Curran és la inclusió d’un índex final d’obres però no de noms.

Curran cofoi per la feina feta

La part final és irresistible per a qualsevol aficionat al gènere. Curran adjunta dos contes, mai publicats, de Christie. El primer és una nova i totalment diferent versió del conte La captura del Cerbero recollit en Los Trabajos de Hèrcules. El conte és fluix i la trama per la seva escassa extensió sembla massa desperfilada. Molt millor és el segon conte El incidente de la pelota del perro, possible gènesi de la seva novel·la El testigo mudo. Una història ben traçada i executada. Una joia.

Entenc que aquest documentadíssim assaig sobre les tècniques, temes i maneres d’elaborar bona part de la producció de Christie estigui molt acotada als fans de l’autora, però no hauria de ser així perquè és una lectura absorbent i irresistible. El delit que provoquen les fotografies amb les anotacions il·legibles (Déu meu quina lletra!!) dels quaderns de la Christie feien aflorar el friki que porto dintre. Agradi o no Christie, quan acabes la lectura del llibre no pots menys que sentir admiració per la fecunditat i brillantor de bona part de la seva producció literària.

Títol original: Agatha Christie’s Secret Notebooks

Títol en castellà: Agatha Christie. Los cuadernos secretos.

Traducció: Miguel Martínez-Lage

Editorial: Suma de letras

Col•lecció: -----

Any de publicació: 2009

Any d’aquesta edició: 2010

Pàgines: 555

"Cuentos de detectives victorianos"

Quan em vaig assabentar que Alba publicaria un recull de narracions policíaques victorianes aparegudes en revistes, diaris i llibres de l'època em va agafar el mono per fer-me amb el volum. Feia temps que no desitjava llegir un llibre amb tantes ganes. Un esquer pels aficionats era la publicació d’un conte cronològicament quatre anys anterior al de Poe que inaugurà el gènere. El mono seguia creixent. El llistat d’autors, menys Dickens, Collins, Shield i Hume, ja coneguts, era una invitació a llegir els contes més rars i primerencs mai editats junts per aquestes llars en cap volum (la ja llunyana antologia Los rivales de Sherlock Holmes a part).

Sempre s’agafa com a primer conte detectivesc  occidental a The Murders in the Rue Morgue de Poe que és de l’any 1841. Poe creà el primer detectiu que utilitzant la intel·ligència resol crims i misteris varis. La proliferació de narracions detectivesques a partir dels anys cinquanta del segle XIX es donà a Gran Bretanya i EEUU gràcies al temps d’oci de les classes mitjanes, la difusió de la lectura i l’aparició dels cossos policials. És realment curiosa la lectura d’aquest recull de contes perquè t’adones de  la llibertat i varietat de tons, personatges i trames allunyades de les estructures narratives utilitzades per Poe. No li van fer cas!! Tenien el motllo però van preferir donar palpentes a la recerca de quelcom que ja estava creat. Així doncs, algunes de les narracions recollides en aquest llibre no semblen contes o narracions policíaques stricto sensu.

El llibre arriba a les meves mans i començo la lectura. Després d’una concisa i molt bona introducció de l’antòloga Ana Useros, el volum, amb 26 narracions, principia amb el conte de William Barton La camara secreta (1837). És la narració anunciada com precursora dels contes de Poe. Precursora sí, però menys. En la introducció Useros comenta que l’especialista  Michael Syms la “rescatà”, suposo que de l’oblit, l’any 2011. Poques deduccions i molta acció. La trama és tot un festival amb segrestos, monjos delinqüents, monestir misteriós, gos espavilat, etc. Ah!, i una resurrecció! No és un bon conte però és entretingut i eficaç.

Segueixen dos articles periodístics de Dickens que sense ser res de l’altre món es llegeixen amb gust, tot i que em semblen prescindibles. Ja posats a reeditar els seus articles periodístics sobre les experiències d’un grup de policies podrien haver afegit el tercer article de la sèrie, De servicio con el inspector Field. El següent conte és epistolar i de l’amic de Dickens, Wilkie Collins, i es titula ¿Quien es el ladrón? (1858), una barreja d’humor i intriga detectivesca feta amb encert. Una delícia.

El primer ensurt el provoquen les dues narracions del policia James McLevy, La respiración (1861) i El cuchillo del Zapatero (1861). Les dues històries pertanyen al llibre d’experiències laborals del mateix McLevy , un policia sentenciós, moralista i que fa més por pels seus comentaris dignes d’un fanàtic religiós que els mateixos delinqüents als quals persegueix. Innegablement sap donar interès a allò que explica i els seus comentaris afegeixen un plus de deliri religiós i moral que encara els fa més interessants. Pregunta: Perquè si el llibre al qual pertanyen les dues històries es publicà l’any 1860, aquestes estan datades un any més tard? Segur que McLevy hagués trobat una resposta religiosa delirant.

Seguim. Això és un festival. El següent conte pertany a un autor amb el pseudònim Waters i el títol del conte és Asesinato bajo el microscopio (1862). Bon títol per un curiós conte. El detectiu utilitza una lupa per rastrejar rastres de sang en una destral i un científic certifica, després d’utilitzar el microscopi, que la sang de la destral és humana perquè “los glóbulos de la sangre de cada especie animal difieren en tamaño de todas las demás especies”. Faltaven quaranta-cinc anys perquè el Dr. Thorndyke fes la seva primera aparició. Llegit avui és un conte ingenu i amb encant.

Fergus Hume

Més interessant i no menys ingenu m’ha semblat el conte d’Andrew Forrester fill, Detención bajo sospecha (1863). Un declarat, pel mateix autor, homenatge a Poe i la seva Carta robada. O com amagar en segons un paper en una habitació. Un detallat procés deductiu en la recerca i en el desxiframent del text encriptat. Un bon conte. Es llegeix amb interès creixent.

La següent narració està escrita per una dona, Ellen Wood, i es titula En la oscuridad del túnel (1869). L’únic problema d’aquest conte és que no és exactament (però sí inexactament) policíac, ni surt cap detectiu, ni hi ha cap deducció, ni quasi investigació. Es comet un robatori de diners en el compartiment d’un tren. Els passatgers del compartiment lògicament són sospitosos. El conte és lleuger i es llegeix fàcilment però està posat amb calçador en aquesta antologia.

Tampoc té gaire interès La misteriosa pierna humana (1871) de James McGovan, el pseudònim d’un suposat policia explicant un suposat cas verídic. En realitat McGovan era el pseudònim d’un violinista i la narració inventada.

La partida de Alessandro Pozzone (1878) de Richard Dowling té un bon plantejament, un

Grant Allen

melodramàtic i no gaire plausible desenvolupament i un breu i encara més melodramàtic desenllaç. Es llegeix amb facilitat. Millor plantejat que resolt. En canvi la següent narració té una certa intensitat fruit de la seva concisió. Em refereixo a El misterio de las escaleras de Essex (1891) de Gilbert Campbell. La víctima deixa escrita les inicials de l’assassí, un innocent culpat del crim i un gos saberut participen de la trama amb acció judicial inclosa. Tot molt ajustat i concís. Una petitíssima joia.

Segueixen dos contes de Conan Doyle, un amb Sherlock Holmes, La aventura del carbunclo azul (1891) i El tren especial desaparecido (1898), sense Holmes. Aquest segon és menys interessant. Un bon plantejament, un tren desapareix mentre fa el seu trajecte, que no té una resolució tan feliç com la seva premissa argumental.

Els dos contes següents El sensacional robo de los rubíes (1892) i La aventura de la anciana cascarrabias (1898) pertanyen a l’escriptor Grant Allen. Són lleugers i entretinguts, res més. No hi ha cap deducció i sí molta xerrameca insubstancial. En el segon apareix Lois Cayley, una noia aventurera i valenta que viu la vida amb tota la rauxa abans només reservada als homes. Nous temps. Dones més lliures.

Detectius. Any 1870

El bolso negro que aparició en el Umbral de la Puerta (1894) de C. L. Pirkis, també està escrit per una dona i és més reeixit que els dos anteriors. És la presentació de la detectiva Loveday Brooke. Bon personatge i bon conte. La resolució del cas és enginyosa, no com a El dios de jade y el corredor de bolsa (1894) de Fergus Hume, on el detectiu no descobreix res i a més quasi envia a un innocent a la forca. Un conte sense gaire interès. Hume és un escriptor bastant carregós.

Robert Barr

Ja coneixia el conte La estirpe de los Orven (1895) de M. P. Shield però el vaig tornar a llegir. És tan excèntric i excessiu com el seu protagonista, el princep Zaleski. Molt disfrutable. Tot un clàssic amb un detectiu de sofà, en aquest cas d’otomana. Força bé està la narració El caso del difunto señor Rewse (1896) d’Arthur Morrison. M’agraden els escassíssims contes que he pogut llegir de Morrison amb el detectiu Martin Hewitt de protagonista. Crec que mereixerien ser editats (o reeditats).

La sorpresa , o una d’elles, d’aquest llibre és el descobriment de George R. Sims i la seva detectiu Dorcas Dene, exactriu reconvertida en detectiu professional, secundada pel seu Watson particular que té la peculiar professió d’empresari teatral. El conte es titula El hombre de ojos dementes (1897). Molt interessant. Més efectista que coherent però igualment extremadament entretinguda és la següent narració, Asesinato por poderes (1897) de M. McDonnel Bodkin. La part final en una sala de judici és poc convincent però emocionant.

Arribem al conte més delirant i divertit de tots els recopilats en el llibre. Es tracta de La historia de Los Españoles de Hammersmith (1898)de E. i H. Heron. Un detectiu del sobrenatural, Flaxman Low, ha de lluitar contra un assassí que és un fantasma en forma de bufeta. Sí, de bufeta, com sona. Les deduccions del detectiu per esbrinar qui és el fantasma i la resolució final converteixen aquest conte en un cim del nonsense policíac. Molt més forçosament convencional és El falsificador de papel moneda (1899) de Cutcliffe Hyne. No està malament però no té res digne de ser recordat.

El penúltim relat és l’entretingut i agradable Una advertencia en rojo (1899) de Victor L. Whitechurch i E. Conway. Bon plantejament i resolució, que no és poc. L’últim conte ja l’havia llegit fa uns quants anys en l’Antologia de cuentos policiales (1967) de Lasso de la Vega, un llibre pel qual sento una especial devoció doncs és una molt bona i nodrida antologia de magnífics contes policíacs. Es tracta d’Un selecto círculo de despistados (1905) de Robert Barr. Un divertit, magnífic i degustable conte amb el detectiu francès Eugène Valmont incordiant amb els seus comentaris a la policia anglesa (i a l’inrevés) i deduint brillantment la solució del misteri.

La recopilació mostra com el gènere anava evolucionant amb els canvis socials. El tren com a símbol del progrés tecnològic, el canviant paper de la dona en la societat, les tècniques d’investigació policíaques, etc., molts dels contes també tenen en comú el gust pel melodrama i hi ha algunes narracions que jo no les hagués posat, però pel mateix preu benvingudes siguin. En definitiva, un llibre imprescindible per a tots els aficionats sigui quin sigui el vessant del gènere que més estimin. Mot bé per l’editorial Alba esperant que no quedi aquí i s’animin a editar més narracions decimonòniques poc conegudes de temàtica policial.

Ah! Se m’oblidava, una felicitació a la traductora (no traditora) dels contes, Catalina Martínez Muñoz. Una bona feina. Acostumat com estic a llegir velles i ràncies traduccions sud-americanes de les moltíssimes novel·les policíaques no reeditades, un bon treball s’agraeix.

Títol original: Cuentos de detectives victorianos

Títol en castellà: ----

Traducció: Catalina Martínez Muñoz

Editorial: Alba

Col•lecció: Clásica Maior

Any: -----

Any de publicació: 2014

Pàgines: 630