"Cuentos de detectives victorianos"

Quan em vaig assabentar que Alba publicaria un recull de narracions policíaques victorianes aparegudes en revistes, diaris i llibres de l'època em va agafar el mono per fer-me amb el volum. Feia temps que no desitjava llegir un llibre amb tantes ganes. Un esquer pels aficionats era la publicació d’un conte cronològicament quatre anys anterior al de Poe que inaugurà el gènere. El mono seguia creixent. El llistat d’autors, menys Dickens, Collins, Shield i Hume, ja coneguts, era una invitació a llegir els contes més rars i primerencs mai editats junts per aquestes llars en cap volum (la ja llunyana antologia Los rivales de Sherlock Holmes a part).

Sempre s’agafa com a primer conte detectivesc  occidental a The Murders in the Rue Morgue de Poe que és de l’any 1841. Poe creà el primer detectiu que utilitzant la intel·ligència resol crims i misteris varis. La proliferació de narracions detectivesques a partir dels anys cinquanta del segle XIX es donà a Gran Bretanya i EEUU gràcies al temps d’oci de les classes mitjanes, la difusió de la lectura i l’aparició dels cossos policials. És realment curiosa la lectura d’aquest recull de contes perquè t’adones de  la llibertat i varietat de tons, personatges i trames allunyades de les estructures narratives utilitzades per Poe. No li van fer cas!! Tenien el motllo però van preferir donar palpentes a la recerca de quelcom que ja estava creat. Així doncs, algunes de les narracions recollides en aquest llibre no semblen contes o narracions policíaques stricto sensu.

El llibre arriba a les meves mans i començo la lectura. Després d’una concisa i molt bona introducció de l’antòloga Ana Useros, el volum, amb 26 narracions, principia amb el conte de William Barton La camara secreta (1837). És la narració anunciada com precursora dels contes de Poe. Precursora sí, però menys. En la introducció Useros comenta que l’especialista  Michael Syms la “rescatà”, suposo que de l’oblit, l’any 2011. Poques deduccions i molta acció. La trama és tot un festival amb segrestos, monjos delinqüents, monestir misteriós, gos espavilat, etc. Ah!, i una resurrecció! No és un bon conte però és entretingut i eficaç.

Segueixen dos articles periodístics de Dickens que sense ser res de l’altre món es llegeixen amb gust, tot i que em semblen prescindibles. Ja posats a reeditar els seus articles periodístics sobre les experiències d’un grup de policies podrien haver afegit el tercer article de la sèrie, De servicio con el inspector Field. El següent conte és epistolar i de l’amic de Dickens, Wilkie Collins, i es titula ¿Quien es el ladrón? (1858), una barreja d’humor i intriga detectivesca feta amb encert. Una delícia.

El primer ensurt el provoquen les dues narracions del policia James McLevy, La respiración (1861) i El cuchillo del Zapatero (1861). Les dues històries pertanyen al llibre d’experiències laborals del mateix McLevy , un policia sentenciós, moralista i que fa més por pels seus comentaris dignes d’un fanàtic religiós que els mateixos delinqüents als quals persegueix. Innegablement sap donar interès a allò que explica i els seus comentaris afegeixen un plus de deliri religiós i moral que encara els fa més interessants. Pregunta: Perquè si el llibre al qual pertanyen les dues històries es publicà l’any 1860, aquestes estan datades un any més tard? Segur que McLevy hagués trobat una resposta religiosa delirant.

Seguim. Això és un festival. El següent conte pertany a un autor amb el pseudònim Waters i el títol del conte és Asesinato bajo el microscopio (1862). Bon títol per un curiós conte. El detectiu utilitza una lupa per rastrejar rastres de sang en una destral i un científic certifica, després d’utilitzar el microscopi, que la sang de la destral és humana perquè “los glóbulos de la sangre de cada especie animal difieren en tamaño de todas las demás especies”. Faltaven quaranta-cinc anys perquè el Dr. Thorndyke fes la seva primera aparició. Llegit avui és un conte ingenu i amb encant.

Fergus Hume

Més interessant i no menys ingenu m’ha semblat el conte d’Andrew Forrester fill, Detención bajo sospecha (1863). Un declarat, pel mateix autor, homenatge a Poe i la seva Carta robada. O com amagar en segons un paper en una habitació. Un detallat procés deductiu en la recerca i en el desxiframent del text encriptat. Un bon conte. Es llegeix amb interès creixent.

La següent narració està escrita per una dona, Ellen Wood, i es titula En la oscuridad del túnel (1869). L’únic problema d’aquest conte és que no és exactament (però sí inexactament) policíac, ni surt cap detectiu, ni hi ha cap deducció, ni quasi investigació. Es comet un robatori de diners en el compartiment d’un tren. Els passatgers del compartiment lògicament són sospitosos. El conte és lleuger i es llegeix fàcilment però està posat amb calçador en aquesta antologia.

Tampoc té gaire interès La misteriosa pierna humana (1871) de James McGovan, el pseudònim d’un suposat policia explicant un suposat cas verídic. En realitat McGovan era el pseudònim d’un violinista i la narració inventada.

La partida de Alessandro Pozzone (1878) de Richard Dowling té un bon plantejament, un

Grant Allen

melodramàtic i no gaire plausible desenvolupament i un breu i encara més melodramàtic desenllaç. Es llegeix amb facilitat. Millor plantejat que resolt. En canvi la següent narració té una certa intensitat fruit de la seva concisió. Em refereixo a El misterio de las escaleras de Essex (1891) de Gilbert Campbell. La víctima deixa escrita les inicials de l’assassí, un innocent culpat del crim i un gos saberut participen de la trama amb acció judicial inclosa. Tot molt ajustat i concís. Una petitíssima joia.

Segueixen dos contes de Conan Doyle, un amb Sherlock Holmes, La aventura del carbunclo azul (1891) i El tren especial desaparecido (1898), sense Holmes. Aquest segon és menys interessant. Un bon plantejament, un tren desapareix mentre fa el seu trajecte, que no té una resolució tan feliç com la seva premissa argumental.

Els dos contes següents El sensacional robo de los rubíes (1892) i La aventura de la anciana cascarrabias (1898) pertanyen a l’escriptor Grant Allen. Són lleugers i entretinguts, res més. No hi ha cap deducció i sí molta xerrameca insubstancial. En el segon apareix Lois Cayley, una noia aventurera i valenta que viu la vida amb tota la rauxa abans només reservada als homes. Nous temps. Dones més lliures.

Detectius. Any 1870

El bolso negro que aparició en el Umbral de la Puerta (1894) de C. L. Pirkis, també està escrit per una dona i és més reeixit que els dos anteriors. És la presentació de la detectiva Loveday Brooke. Bon personatge i bon conte. La resolució del cas és enginyosa, no com a El dios de jade y el corredor de bolsa (1894) de Fergus Hume, on el detectiu no descobreix res i a més quasi envia a un innocent a la forca. Un conte sense gaire interès. Hume és un escriptor bastant carregós.

Robert Barr

Ja coneixia el conte La estirpe de los Orven (1895) de M. P. Shield però el vaig tornar a llegir. És tan excèntric i excessiu com el seu protagonista, el princep Zaleski. Molt disfrutable. Tot un clàssic amb un detectiu de sofà, en aquest cas d’otomana. Força bé està la narració El caso del difunto señor Rewse (1896) d’Arthur Morrison. M’agraden els escassíssims contes que he pogut llegir de Morrison amb el detectiu Martin Hewitt de protagonista. Crec que mereixerien ser editats (o reeditats).

La sorpresa , o una d’elles, d’aquest llibre és el descobriment de George R. Sims i la seva detectiu Dorcas Dene, exactriu reconvertida en detectiu professional, secundada pel seu Watson particular que té la peculiar professió d’empresari teatral. El conte es titula El hombre de ojos dementes (1897). Molt interessant. Més efectista que coherent però igualment extremadament entretinguda és la següent narració, Asesinato por poderes (1897) de M. McDonnel Bodkin. La part final en una sala de judici és poc convincent però emocionant.

Arribem al conte més delirant i divertit de tots els recopilats en el llibre. Es tracta de La historia de Los Españoles de Hammersmith (1898)de E. i H. Heron. Un detectiu del sobrenatural, Flaxman Low, ha de lluitar contra un assassí que és un fantasma en forma de bufeta. Sí, de bufeta, com sona. Les deduccions del detectiu per esbrinar qui és el fantasma i la resolució final converteixen aquest conte en un cim del nonsense policíac. Molt més forçosament convencional és El falsificador de papel moneda (1899) de Cutcliffe Hyne. No està malament però no té res digne de ser recordat.

El penúltim relat és l’entretingut i agradable Una advertencia en rojo (1899) de Victor L. Whitechurch i E. Conway. Bon plantejament i resolució, que no és poc. L’últim conte ja l’havia llegit fa uns quants anys en l’Antologia de cuentos policiales (1967) de Lasso de la Vega, un llibre pel qual sento una especial devoció doncs és una molt bona i nodrida antologia de magnífics contes policíacs. Es tracta d’Un selecto círculo de despistados (1905) de Robert Barr. Un divertit, magnífic i degustable conte amb el detectiu francès Eugène Valmont incordiant amb els seus comentaris a la policia anglesa (i a l’inrevés) i deduint brillantment la solució del misteri.

La recopilació mostra com el gènere anava evolucionant amb els canvis socials. El tren com a símbol del progrés tecnològic, el canviant paper de la dona en la societat, les tècniques d’investigació policíaques, etc., molts dels contes també tenen en comú el gust pel melodrama i hi ha algunes narracions que jo no les hagués posat, però pel mateix preu benvingudes siguin. En definitiva, un llibre imprescindible per a tots els aficionats sigui quin sigui el vessant del gènere que més estimin. Mot bé per l’editorial Alba esperant que no quedi aquí i s’animin a editar més narracions decimonòniques poc conegudes de temàtica policial.

Ah! Se m’oblidava, una felicitació a la traductora (no traditora) dels contes, Catalina Martínez Muñoz. Una bona feina. Acostumat com estic a llegir velles i ràncies traduccions sud-americanes de les moltíssimes novel·les policíaques no reeditades, un bon treball s’agraeix.

Títol original: Cuentos de detectives victorianos

Títol en castellà: ----

Traducció: Catalina Martínez Muñoz

Editorial: Alba

Col•lecció: Clásica Maior

Any: -----

Any de publicació: 2014

Pàgines: 630