"La doble muerte de Bernabé Klain" de Rodolphe Bringer

Edouard Montel, un cràpula de poca munta, decideix suïcidar-se en l’antic Castell de la seva família, ara quasi en runes. Quan està a punt de fotre’s un tret sona un dispar dins del castell abandonat. Montel troba un home assassinat amb molts diners a sobre i ni rastre del botxí. Així comença aquesta novel·la, cent per cent francesa, de misteri i aventures. Una bona idea de partida que serà malmesa sense pietat a partir de la tercera pàgina.

Amb molts elements heretats del fulletó: situacions melodramàtiques, coincidències increïbles, redempcions per amor, heroïna virginal i unes quantes ingenuïtats més, a les que també li em d’afegir  la nul·la versemblança psicològica de cap personatge. Aquesta novel·leta popular conté una (sola) idea interessant. La desgracia d’un personatge acaba reportant la felicitat del protagonista mitjançant una redempció exprés, ràpida, i explicada amb tanta superficialitat com la resta de la narració. La felicitat personal només s’aconsegueix amb la infelicitat d’una altra persona. Poca cosa, la veritat, després de dues-centes pàgines literàriament insignificants i emocionalment inofensives.

Si la novel·la és poca cosa, el final és definitivament desastrós. La policia fa aparició quan queden unes trenta pàgines per arribar al final. No descobreix res i per acabar-ho d’adobar de cop i volta, miraculosament, un personatge que no havia aparegut fins aleshores explica tot l’entrellat. I quan dic tot l’entrellat em refereixo a qui és el criminal, perquè el senyor Klain va ser mort, qui era la víctima, com el van matar i tot això en tres pàgines. Perquè no ho explicava abans i m’estalviava les cent setanta pàgines anteriors? És impossible no sentir-se emprenyat davant de tanta desvergonya. Una estafa.

Rodolphe Béranguer aka Rodolphe Bringer (1869-1943), tot un desconegut per a mi, fou un periodista que fundà una revista, Le Faune on col·laboraren entre d’altres Mallarmé i Verlaine. També es dedicà al periodisme d’humor i polític, que moltes vegades bé a ser el mateix, i escrigué cançons a Yvette Guilbert. També fou un dels fundadors de la revista humorística Le canard enchaîné. Com escriptor tocà generes molt variats, poemes, memòries, llibres per infants, novel·les històriques, de guerra, sentimentals,  fantàstiques i molta novel·leria policíaca. Dir que era prolífic és quedar-se curt. La seva peça més famosa dins del gènere és Le poignard de cristal (1917). La novel·la que m’he empassat  es publicà l’any 1946 quan Bringer ja no era entre els vius.

El millor: és lleugera i fàcil de llegir.

El pitjor: és totalment inofensiva i ràpidament oblidable.

Títol original: La double mort de Bernabé Klain

Títol en català/castellà: La doble muerte de Bernabé Klain

Traducció: A. Giménez

Editorial: Molino

Col•lecció: Biblioteca Oro de Bolsillo

Any: 1946

Any de publicació: 19??

Pàgines: 208

"Ni palabra de Winifred" d'Amanda Cross

Les novel·les de Carolyn Gold Heilbrun (1926-2003) aka Amanda Cross no contenen violència de cap tipus, ni tan sols verbal. Són extremadament civilitzades, literàries i cultes. La seva protagonista, la professora de llengua anglesa Kate Fansler, no para de trobar símils literaris (tots ells sense excepció de la literatura anglesa) entre els personatges que coneix i les situacions que viu. L’obra és plena de cites, bromes, cometaris sobre llibres i autors, sobre aspectes acadèmics del món literari, sobre literatura, en una paraula.

Argumentalment és una novel·la esquiva, com la Winifred que Fansler vol trobar. Winifred és una dona lliure i fascinant, per la qual la protagonista i tots els personatges que la coneixen o senten parlar d’ella se senten fascinats i que per més inri ha desaparegut. Winifred, en la seva infància, es relacionà amb una autora de novel·les històriques sobre el món clàssic. Aquesta autora serà el pont amb el passat per on començarà la investigació. Fansler se sent atreta per la figura misteriosa de Winifred perquè sempre ha viscut com a volgut, prescindint dels imperatius socials que en qualsevol època marquen el comportament i la vida de les dones. La investigació d’una amateur com Fansler es veu recompensada quan coneix a una sèrie de personatges (quasi totes dones) que li van ampliant, encara que de forma sempre parcial, el retrat vital i psicològic de Winifred.

La novel·la és lleument (només lleument) feminista. Tots els personatges femenins noten que tenen una connexió espiritual i intel·lectual entre ells. Totes elles s’agraden i són intel·ligents i sensibles i bones i sabies i s’ajuden i ......, naturalment els personatges masculins o estan desdibuixats en un segon pla o són desagradables. Ja veus! Ai las! Però hi ha un parell de coses que els uneix a tots ells. Tots parlen igual i tenen uns coneixements de literatura anglesa que flipes. La veritat és que Cross no estalvia crítiques a les dones que decideixen plegar-se als imperatius socials i culturals i no lluiten per la seva llibertat en un discurs feminista intel·ligent i matisat.

La tensió, emoció, suspens, o com vulgueu dir-li és inexistent. La sensació que tens en llegir-la és de confort, d’un món on tot és civilitat i respecte. A més, i no és un detall menor, està molt ben escrita. Aquest petit detall fa més digerible alguns moments de la trama difícils d’empassar. Exemple: La Winifred es lia amb un home casat i la dona acaba fent-se amiga intima de Winifred, acceptant la infidelitat i que el seu marit necessita treure el ventre de penes de tant en tant. Aquesta amistat tan bonica s’acaba quan el marit descobreix que són amigues i queden cada dues setmanes per seguir connectant espiritualment i no tan espiritualment. Quins collons!, perdó, ovaris.

El millor: és extremadament agradable de llegir. És una bona novel·la.

El pitjor: una idealització d’algunes relacions entre personatges femenins una mica ridícula.

Títol original: No word from Winifred

Títol en castellà: Ni palabra de Winifred

Traducció: Ester Gómez Parro

Editorial: Alfaguara

Col•lecció: Damas del crimen

Any: 1984

Any de publicació: 1991

Pàgines: 228

MAIGRET 59: "Maigret i el client del dissabte" de Georges Simenon

Un homenet es presenta en la casa de Maigret per anunciar-li que vol matar a la dona i al seu amant. Està begut però no desvarieja. Així comença la novel·la numero 59 de la llarga sèrie Maigret. És de l’any 1962. Un dels últims Maigrets. Els temps canvien, el comissari en cap i la seva dona seuen davant de la televisió mentre sopen. Maigret és un personatge conegut per tothom. És famós gràcies a la seva llarga i brillant trajectòria. La seva categoria professional no el permet seguir sospitosos, investigar gastant les soles de les sabates pels carrers de París. No pot portar la investigació com ell voldria. El càrrec i la burocràcia són una gàbia a la qual no s’acostuma. Ara s’ha d’esperar que els seus subordinats li portin la informació per poder actuar. El cos policial s’ha burocratitzat i a l’inspector no li agrada. No està còmode. El temps li ha passat per sobre.

Sempre és agradable tornar-te a trobar amb els personatges de la sèrie i amb les constants de la mateixa, com ara els bars, els molls, les prostitutes, els borratxos, etc. Tota la galeria de personatges i llocs creïbles i vius que Simenon pot crear en poques línies. Personatges i ambients. Els dos puntals de la sèrie. La trama és tènue i la tensió inexistent. L’estil ho és tot en una novel·la de Maigret.  L’argument no té molt d’interès i tampoc avança gaire al llarg de la novel·la. Tot són càbales i preocupació per part de l’inspector respecte al matrimoni i l’amant de l’estrany visitant nocturn. A mitja novel·la ja saps qui és la víctima i qui l’assassí. El curiós és que com aficionat al gènere això no et decep. Només algú que escrigui com Simenon pot permetre´s aquest luxe.

El millor: els retrats de personatges i ambients

El pitjor: la trama policíaca és moooolt tènue.

Títol original: Maigret et le client du samedi

Títol en castellà/català: Maigret i el client del dissabte

Traducció: Maria Aurèlia Capmany (molt bona traducció)

Editorial: edicions 62

Col•lecció: la cua de palla nº 62 (primera època)

Any: 1962

Any de publicació: 1968

Pàgines: 96

"Algo horrible en la leñera" d'Anthony Gilbert

La protagonista, una dona soltera de mitjana edat poc agraciada i cansada d’una vida solitària, accepta casar-se amb un desconegut amb el que contacta per un anunci de diari. Es trasllada a viure amb ell a un casalot tètric, aïllat del món i amb fantasma incorporat. S’enamora del seu marit i poc després descobreix que la vol matar per quedar-se amb els seus diners. Pensa a fugir però abans decideix obrir la caseta on es guarda la llenya perquè sospita que el seu marit guarda quelcom d’estrany allí. Quan obra la porta descobreix un terrible secret del seu espòs. Ell la troba xafardejant en la llenyera i aquí es clou l’acció de la primera part, deixant al lector en el punt àlgid de suspens i, de cop i volta, la narració amb un interrogant es converteix en una novel·la policíaca amb bastants interrogants i la investigació de rigor però amb un sol sospitós i moltes incògnites sobre el que ha passat. La trama s’anima encara més amb la descoberta d’un cadàver sorprenent i l’aparició de Mr Crook, que no és poc. Que qui és Mr Crook?

Arthur Crook, l’advocat barroer creat per Anthony Gilbert, pseudònim de Lucy Beatrice Malleson [1899-1973], és un personatge descarat i desagradable. Acompanya el seu caràcter amb un físic no gaire agraciat i un vestuari unes talles menors del que seria desitjable en un cos tan poc agradable de mirar com el seu. És baix i gros i té un rostre sanguini i quadrat, tot això coronat amb un barret petit en forma de fong. Un cromo. Un personatge interesant. En aquesta novel·la surt tard i poc, però quan apareix l’interès de la història puja com l’espuma. Bona senyal. Les seves deduccions són brillants. No coneix la vergonya i es fica per tot arreu i parla amb tothom sense tallar-se ni un pèl. Ell solet ho descobreix tot. I aconsegueix la confessió del culpable amb uns mètodes no gaire dignes, ni moralment acceptables. Una joia d’advocat.

De les dues parts que clarament divideixen la novel·la, la primera entroncaria amb la típica novel·la de suspens, tipus Ethel Lina White, amb heroïna sola en un casalot de terror gòtic i amb aparició fantasmal inclosa i per més inri també assetjada per algú que la vol matar. La segona part deriva més cap una novel·la policíaca clàssica anglesa, encara que la investigació d’un suposat crim està matisat pel suspens de no saber qui està mort i si apareix un cadàver, com així succeeix, perquè el cadàver és aquest personatge i no un altre. I ja en la part final saber com el culpable serà descobert a pesar d’una coartada molt sòlida.

El millor: una de les millors novel·les de Gilbert (amb Mr Crook) que he llegit. Bona trama i interès que no decau. Misteri, suspens, humor i diversió assegurada. Un plaer retro.

El pitjor: no s’ha reeditat, que jo sàpiga.

Títol original: Something Nasty in the Woodshed.

Títol en castellà: Algo horrible en la leñera.

Traducció: María Luisa Martínez Alinari

Editorial: Editorial Poseidón

Col•lecció: Colección Pandora

Any: 1944

Any de publicació: 1942

Pàgines: 177

"Muerte en La Fenice" de Donna Leon

Bé, ja em tocava. He acabat la primera incursió del comissari Brunetti, el personatge fixe creat per la ianqui Donna Leon ja fa vint anys. Havia llegit tot tipus de crítiques sobre la novel·la i volia que no m’afectessin en la meva apreciació. No sé si ho he aconseguit del tot però una vegada he tancat el llibre entenc l’èxit d’aquesta sèrie i al mateix temps m’ha deixat un gust agredolç. Seguiré amb la saga però ara ja sé el que pot i no pot donar-me. Donna Leon no enganya ningú, no és una primera espasa de la novel·la policíaca per molts llibres que vengui. Però coneixent les seves limitacions paga la pena gaudir dels seus encerts, que no són pocs.

Aspectes interessants:

1. És una lectura àgil, agradable i fàcil. Encara que de vegades això podria ser un retret. Té tocs d’humor que fan més digerible el llibre.

2. Venècia no és solament un marc de cartró pedra on passa l’acció, de fet és un personatge més (i no secundari). Ofereix un bon retrat de la ciutat.

3. Brunetti és un professional que intenta fer el seu treball el millor possible. En la línia (salvant totes les distàncies) d’un Maigret. És creïble com a personatge. S’agraeix que no estigui turmentat per algun trauma bèl·lic, postbèl·lic o prebèl·lic, que no sigui alcohòlic o que un psicòpata hagi mort la seva família i vulgui venjança. La novel·la té un grapat de tòpics i llocs comuns però aquests, per sort, no.

4. El ritme tranquil de la investigació està d’acord amb el ritme vital d’una ciutat morta com Venecià. No és una novel·la avorrida i la Leon sap aguantar la tensió narrativa durant tota la història. Alguns capítols (molt breus) són millors que d’altres però en general l’interès no decau.

5. Bons diàlegs i situacions creïbles. Hi ha apunts de crítica social i política sobre la corrupció i la naturalesa dels italians, encara que tant una cosa com l’altre i també el dibuix dels personatges principals, moltes vegades, els hi falta força i profunditat.

Aspectes menys interessants:

1. Tot plegat és més del mateix amb molts dels tòpics de rigor en bona part de la novel·leria de gènere.

Algun personatge és massa caricaturesc i desdibuixat(el cap de la policia i algun ajudant de Brunetti).

La vida sentimental i familiar de Brunetti és un pèl massa edulcorada i perfecte.

2. Un professional de la policia ha d’esperar que la seva dona l’indiqui que si un director d’orquestra és assassinat el que ha de fer és parlar amb els músics de l’orquestra?

3. Una mirada aliena a la cultura italiana, ianqui en aquest cas, podria aprofundir més en les tares socials i polítiques que apunta.

4. Hi ha un excés d’estampes de la vida privada de Brunetti, algunes ben lligades amb la investigació però d’altres no aporten res de nou a la trama i són massa enganxifoses. Crear uns personatges fixos perquè evolucionin en les restants entregues és una idea utilitzada per molts escriptors del gènere.

5. Hi ha molts aspectes de la història, el descobriment progressiu de la personalitat de la víctima, tot el seguit d’interrogatoris als sospitosos, etc., mil vegades llegides abans i en molts casos millor exposats.

El millor: És una bona novel·la. Passes bones estones llegint-la...,que no és poc.

El pitjor: Et pot donar, com a lector, la sensació d’haver-ho llegit abans. I el pitjor és que és cert.

Títol original: Death at La Fenice

Títol en castellà: Muerte en La Fenice

Traducció: Ana María de la Fuente

Editorial: Planeta DeAgostini

Col•lecció: Novela Negra actual

Any: 1993

Any de publicació: 2006

Pàgines: 283

"La pista de un crimen" de Wilkie Collins

Una portada horrible, com totes les
d'aquesta col·lecció

No he pogut trobar informació per Internet sobre la data de publicació d’aquesta novel·la curta victoriana de Wilkie Collins (1824-89). El més probable és que sigui extreta d’una narració més llarga o d’una recopilació de novel·les curtes.  En l’imprescindible “Dictionnaire des literatures policières”, sota la direcció de Claude Mesplède, apareix reflectit el mateix argument d’aquesta petita novel·la amb el títol “The Law and the Lady” (1874-75). He d’entendre que quan una novel·la de Collins encavalca dos anys de publicació és que era un fulletó per entregues i “La pista de un crimen” és massa curta per partir-la. El més probable és que sigui un resum o versió (molt) reduïda de la novel·la per entregues a dalt anotada. És igual. És Wilkie Collins en estat pur. Intriga, melodrama romàntic, heroïna agosarada, un dolent d’antologia, etc. Tot el que es pot esperar d’aquest autor....., aquesta vegada en petit format.

Anem per pams. La protagonista es casa amb un home del qual desconeix el seu passat. La primera sorpresa serà que el cognom del seu marit és fals. La segona sorpresa és que el seu marit és vidu i la tercera sorpresa, i no menor, és que la primera dona del seu home va morir enverinada i després d’un judici ell va quedar lliure per falta de proves. Déu n’hi do.

Collins era molt gran....en tots els sentits

Com ella és una heroïna colliniana com cal començarà a investigar que va passar realment amb la mort de l’anterior esposa del seu marit. De descobriment en descobriment arribarà a una terrible conclusió quan esbrini l’horrible veritat. Pel camí coneixerà al millor personatge de la novel·la, Miserrimus Dexter, un home molt excèntric (o directament boig)al que li falten les dues cames i que es desplaça en una espècie de carro i que quan està mig enfollit toca l’arpa mentre canta (amb veu de tenor). Un personatge a l’alçada del sinistre comte Fosco de “The Woman in White” (1859-60). Un deliri i un plaer per a qualsevol lector. De fet, quan s’explica el destí de Miserrimus al final de la novel·la sí que dóna la sensació de ser una versió abreujada d’una obra més llarga. Tot plegat sembla molt esquemàtic i és estrany que Collins no s’esplaiés en aquest passatge.

La novel·la és molt breu i seria un pecat que fos avorrida. No és el cas. El lector va de situació melodramàtica en situació encara més melodramàtica sense treva ni descans fins a un final feliç i obert. Wilkie no defrauda mai.

El millor: És un plaer decimonònic continuat. Miserrimus Dexter.

El pitjor: És un resum de “The Law and the Lady”?

Títol original: The Track of Crime

Títol en castellà: La pista de un crimen

Traducció: Isaac García

Editorial: Ediciones Forum

Col•lecció: Circulo del Crimen

Any: 1984

Any de publicació: 18??

Pàgines: 58

"Los aristócratas también asesinan" de Ngaio Marsh

“Los aristócratas también asesinan” és la no traducció, idiota i equivocada, de “Death in a White Tie” (1938), un títol més ajustat amb el que s’explica en la vuitena novel·la de l’inspector en cap de detectius, Roderick Alleyn. Aquesta vegada Alleyn haurà d’esbrinar qui ha escanyat un amic seu en un taxi després de sortir d’una festa de l’alta societat anglesa.

Coses interessants:

    1.  La descripció del cadàver és d’una cruesa considerable per tractar-se d’una novel·la anglesa d’entreguerres.

   2. Té un inici, amb la presentació dels personatges i trama, modèlic. La part final, amb tots els sospitosos reunits per aclarir el cas i fer confessar a l’assassí i xantatgista, és addictiva en la seva teatralitat.

3. 3. Alguns personatges com Troy o El criat d’Alleyn (personatge molt secundari rescatat de la primera novel·la de Marsh “A Man Lay Dead”) donen sensació de continuïtat a la sèrie.

4.     4. El retrat de l’alta societat anglesa dels anys trenta, amb els seus costums i mentalitat, avui es pot llegir com el que és, una novel·la d’època. Una època ja llunyana i desapareguda.

5.     5 . Bon dibuix de personatges, llocs i situacions. Té tocs d’humor. Algun diàleg massa literari (inclús pompós) no entela el plaer d’unes converses entre els personatges molt ben portades i intel·ligents.

Coses menys interessants:

1.     1. Una part central més feixuga de llegir plena d’interrogatoris que no arriben a avorrir però sense el mestratge que adquiriria Marsh en les novel·les de les següents dècades.

2.     2. Una història d’amor, en un principi no correspost, entre Alleyn i la seva futura dona Troy. Aquí encara núvia dubitativa sobre si festejar amb Roderick o plantar-lo definitivament. No té gaire interès i només allarga massa la trama.

3.       3. Avui pot provocar estupor que un personatge que és mare soltera (de l’alta societat) faci el que fa perquè no es descobreixi el seu “vergonyant” secret.

Coses incomprensibles:

1.      1. Quan l’assassí  comet el crim viatja amb la víctima en un taxi. Perquè el taxista no distingeix l’assassí i és bandejat com a testimoni durant tota la novel·la com si no fos un personatge important? No s’adona que estan ofegant a un passatger?

      2. Tots els personatges, inclòs l’assassí, tenen una situació econòmica immillorable. Perquè l’assassí fa xantatge? Perquè munta un tinglat tan recargolat per guanyar diners si en cap moment no es diu que en necessiti? Perquè fa el que fa?

El millor: Una bona novel·la detectivesca. Ben escrita i entretinguda.

El pitjor: podria escurçar-se sense perdre interès.

Títol original: Death in a White Tie

Títol en castellà: Los aristócratas también asesinan.

Traducció: Maria Teresa Domínguez de Garza (toma ya)

Editorial: Editorial Cumbre SA

Col•lecció: Laberinto

Any: 1938

Any de publicació: 1954

Pàgines: 234