Les novel·les de Carolyn Gold Heilbrun
(1926-2003) aka Amanda Cross no contenen violència de cap tipus, ni tan sols
verbal. Són extremadament civilitzades, literàries i cultes. La seva
protagonista, la professora de llengua anglesa Kate Fansler, no para de trobar
símils literaris (tots ells sense excepció de la literatura anglesa) entre els
personatges que coneix i les situacions que viu. L’obra és plena de cites, bromes,
cometaris sobre llibres i autors, sobre aspectes acadèmics del món
literari, sobre literatura, en una paraula.
Argumentalment és una novel·la esquiva, com la
Winifred que Fansler vol trobar. Winifred és una dona lliure i fascinant, per
la qual la protagonista i tots els personatges que la coneixen o senten parlar
d’ella se senten fascinats i que per més inri
ha desaparegut. Winifred, en la seva infància, es relacionà amb una autora de
novel·les històriques sobre el món clàssic. Aquesta autora serà el pont amb el passat per on començarà la investigació. Fansler se sent atreta per la
figura misteriosa de Winifred perquè sempre ha viscut com a volgut, prescindint
dels imperatius socials que en qualsevol època marquen el comportament i la
vida de les dones. La investigació d’una amateur com Fansler es veu
recompensada quan coneix a una sèrie de personatges (quasi totes dones) que li
van ampliant, encara que de forma sempre parcial, el retrat vital i psicològic
de Winifred.
La novel·la és lleument (només lleument) feminista.
Tots els personatges femenins noten que tenen una connexió espiritual i
intel·lectual entre ells. Totes elles s’agraden i són intel·ligents i sensibles
i bones i sabies i s’ajuden i ......, naturalment els personatges masculins o
estan desdibuixats en un segon pla o són desagradables. Ja veus! Ai las! Però
hi ha un parell de coses que els uneix a tots ells. Tots parlen igual i tenen uns
coneixements de literatura anglesa que flipes. La veritat és que Cross no
estalvia crítiques a les dones que decideixen plegar-se als imperatius socials
i culturals i no lluiten per la seva llibertat en un discurs feminista
intel·ligent i matisat.
La tensió, emoció, suspens, o com vulgueu
dir-li és inexistent. La sensació que tens en llegir-la és de confort, d’un món
on tot és civilitat i respecte. A més, i no és un detall menor, està molt ben
escrita. Aquest petit detall fa més digerible alguns moments de la trama
difícils d’empassar. Exemple: La Winifred es lia amb un home casat i la dona
acaba fent-se amiga intima de Winifred, acceptant la infidelitat i que el seu
marit necessita treure el ventre de penes de tant en tant. Aquesta amistat tan
bonica s’acaba quan el marit descobreix que són amigues i queden cada dues
setmanes per seguir connectant espiritualment i no tan espiritualment. Quins
collons!, perdó, ovaris.
El
millor: és extremadament agradable de llegir. És una
bona novel·la.
El
pitjor: una idealització d’algunes relacions entre personatges
femenins una mica ridícula.
Títol original:
No word from Winifred
Títol en
castellà: Ni palabra de Winifred
Traducció:
Ester Gómez Parro
Editorial:
Alfaguara
Col•lecció:
Damas del crimen
Any: 1984
Any de
publicació: 1991
Pàgines: 228
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada