"Cuentos de detectives victorianos"

Quan em vaig assabentar que Alba publicaria un recull de narracions policíaques victorianes aparegudes en revistes, diaris i llibres de l'època em va agafar el mono per fer-me amb el volum. Feia temps que no desitjava llegir un llibre amb tantes ganes. Un esquer pels aficionats era la publicació d’un conte cronològicament quatre anys anterior al de Poe que inaugurà el gènere. El mono seguia creixent. El llistat d’autors, menys Dickens, Collins, Shield i Hume, ja coneguts, era una invitació a llegir els contes més rars i primerencs mai editats junts per aquestes llars en cap volum (la ja llunyana antologia Los rivales de Sherlock Holmes a part).

Sempre s’agafa com a primer conte detectivesc  occidental a The Murders in the Rue Morgue de Poe que és de l’any 1841. Poe creà el primer detectiu que utilitzant la intel·ligència resol crims i misteris varis. La proliferació de narracions detectivesques a partir dels anys cinquanta del segle XIX es donà a Gran Bretanya i EEUU gràcies al temps d’oci de les classes mitjanes, la difusió de la lectura i l’aparició dels cossos policials. És realment curiosa la lectura d’aquest recull de contes perquè t’adones de  la llibertat i varietat de tons, personatges i trames allunyades de les estructures narratives utilitzades per Poe. No li van fer cas!! Tenien el motllo però van preferir donar palpentes a la recerca de quelcom que ja estava creat. Així doncs, algunes de les narracions recollides en aquest llibre no semblen contes o narracions policíaques stricto sensu.

El llibre arriba a les meves mans i començo la lectura. Després d’una concisa i molt bona introducció de l’antòloga Ana Useros, el volum, amb 26 narracions, principia amb el conte de William Barton La camara secreta (1837). És la narració anunciada com precursora dels contes de Poe. Precursora sí, però menys. En la introducció Useros comenta que l’especialista  Michael Syms la “rescatà”, suposo que de l’oblit, l’any 2011. Poques deduccions i molta acció. La trama és tot un festival amb segrestos, monjos delinqüents, monestir misteriós, gos espavilat, etc. Ah!, i una resurrecció! No és un bon conte però és entretingut i eficaç.

Segueixen dos articles periodístics de Dickens que sense ser res de l’altre món es llegeixen amb gust, tot i que em semblen prescindibles. Ja posats a reeditar els seus articles periodístics sobre les experiències d’un grup de policies podrien haver afegit el tercer article de la sèrie, De servicio con el inspector Field. El següent conte és epistolar i de l’amic de Dickens, Wilkie Collins, i es titula ¿Quien es el ladrón? (1858), una barreja d’humor i intriga detectivesca feta amb encert. Una delícia.

El primer ensurt el provoquen les dues narracions del policia James McLevy, La respiración (1861) i El cuchillo del Zapatero (1861). Les dues històries pertanyen al llibre d’experiències laborals del mateix McLevy , un policia sentenciós, moralista i que fa més por pels seus comentaris dignes d’un fanàtic religiós que els mateixos delinqüents als quals persegueix. Innegablement sap donar interès a allò que explica i els seus comentaris afegeixen un plus de deliri religiós i moral que encara els fa més interessants. Pregunta: Perquè si el llibre al qual pertanyen les dues històries es publicà l’any 1860, aquestes estan datades un any més tard? Segur que McLevy hagués trobat una resposta religiosa delirant.

Seguim. Això és un festival. El següent conte pertany a un autor amb el pseudònim Waters i el títol del conte és Asesinato bajo el microscopio (1862). Bon títol per un curiós conte. El detectiu utilitza una lupa per rastrejar rastres de sang en una destral i un científic certifica, després d’utilitzar el microscopi, que la sang de la destral és humana perquè “los glóbulos de la sangre de cada especie animal difieren en tamaño de todas las demás especies”. Faltaven quaranta-cinc anys perquè el Dr. Thorndyke fes la seva primera aparició. Llegit avui és un conte ingenu i amb encant.

Fergus Hume

Més interessant i no menys ingenu m’ha semblat el conte d’Andrew Forrester fill, Detención bajo sospecha (1863). Un declarat, pel mateix autor, homenatge a Poe i la seva Carta robada. O com amagar en segons un paper en una habitació. Un detallat procés deductiu en la recerca i en el desxiframent del text encriptat. Un bon conte. Es llegeix amb interès creixent.

La següent narració està escrita per una dona, Ellen Wood, i es titula En la oscuridad del túnel (1869). L’únic problema d’aquest conte és que no és exactament (però sí inexactament) policíac, ni surt cap detectiu, ni hi ha cap deducció, ni quasi investigació. Es comet un robatori de diners en el compartiment d’un tren. Els passatgers del compartiment lògicament són sospitosos. El conte és lleuger i es llegeix fàcilment però està posat amb calçador en aquesta antologia.

Tampoc té gaire interès La misteriosa pierna humana (1871) de James McGovan, el pseudònim d’un suposat policia explicant un suposat cas verídic. En realitat McGovan era el pseudònim d’un violinista i la narració inventada.

La partida de Alessandro Pozzone (1878) de Richard Dowling té un bon plantejament, un

Grant Allen

melodramàtic i no gaire plausible desenvolupament i un breu i encara més melodramàtic desenllaç. Es llegeix amb facilitat. Millor plantejat que resolt. En canvi la següent narració té una certa intensitat fruit de la seva concisió. Em refereixo a El misterio de las escaleras de Essex (1891) de Gilbert Campbell. La víctima deixa escrita les inicials de l’assassí, un innocent culpat del crim i un gos saberut participen de la trama amb acció judicial inclosa. Tot molt ajustat i concís. Una petitíssima joia.

Segueixen dos contes de Conan Doyle, un amb Sherlock Holmes, La aventura del carbunclo azul (1891) i El tren especial desaparecido (1898), sense Holmes. Aquest segon és menys interessant. Un bon plantejament, un tren desapareix mentre fa el seu trajecte, que no té una resolució tan feliç com la seva premissa argumental.

Els dos contes següents El sensacional robo de los rubíes (1892) i La aventura de la anciana cascarrabias (1898) pertanyen a l’escriptor Grant Allen. Són lleugers i entretinguts, res més. No hi ha cap deducció i sí molta xerrameca insubstancial. En el segon apareix Lois Cayley, una noia aventurera i valenta que viu la vida amb tota la rauxa abans només reservada als homes. Nous temps. Dones més lliures.

Detectius. Any 1870

El bolso negro que aparició en el Umbral de la Puerta (1894) de C. L. Pirkis, també està escrit per una dona i és més reeixit que els dos anteriors. És la presentació de la detectiva Loveday Brooke. Bon personatge i bon conte. La resolució del cas és enginyosa, no com a El dios de jade y el corredor de bolsa (1894) de Fergus Hume, on el detectiu no descobreix res i a més quasi envia a un innocent a la forca. Un conte sense gaire interès. Hume és un escriptor bastant carregós.

Robert Barr

Ja coneixia el conte La estirpe de los Orven (1895) de M. P. Shield però el vaig tornar a llegir. És tan excèntric i excessiu com el seu protagonista, el princep Zaleski. Molt disfrutable. Tot un clàssic amb un detectiu de sofà, en aquest cas d’otomana. Força bé està la narració El caso del difunto señor Rewse (1896) d’Arthur Morrison. M’agraden els escassíssims contes que he pogut llegir de Morrison amb el detectiu Martin Hewitt de protagonista. Crec que mereixerien ser editats (o reeditats).

La sorpresa , o una d’elles, d’aquest llibre és el descobriment de George R. Sims i la seva detectiu Dorcas Dene, exactriu reconvertida en detectiu professional, secundada pel seu Watson particular que té la peculiar professió d’empresari teatral. El conte es titula El hombre de ojos dementes (1897). Molt interessant. Més efectista que coherent però igualment extremadament entretinguda és la següent narració, Asesinato por poderes (1897) de M. McDonnel Bodkin. La part final en una sala de judici és poc convincent però emocionant.

Arribem al conte més delirant i divertit de tots els recopilats en el llibre. Es tracta de La historia de Los Españoles de Hammersmith (1898)de E. i H. Heron. Un detectiu del sobrenatural, Flaxman Low, ha de lluitar contra un assassí que és un fantasma en forma de bufeta. Sí, de bufeta, com sona. Les deduccions del detectiu per esbrinar qui és el fantasma i la resolució final converteixen aquest conte en un cim del nonsense policíac. Molt més forçosament convencional és El falsificador de papel moneda (1899) de Cutcliffe Hyne. No està malament però no té res digne de ser recordat.

El penúltim relat és l’entretingut i agradable Una advertencia en rojo (1899) de Victor L. Whitechurch i E. Conway. Bon plantejament i resolució, que no és poc. L’últim conte ja l’havia llegit fa uns quants anys en l’Antologia de cuentos policiales (1967) de Lasso de la Vega, un llibre pel qual sento una especial devoció doncs és una molt bona i nodrida antologia de magnífics contes policíacs. Es tracta d’Un selecto círculo de despistados (1905) de Robert Barr. Un divertit, magnífic i degustable conte amb el detectiu francès Eugène Valmont incordiant amb els seus comentaris a la policia anglesa (i a l’inrevés) i deduint brillantment la solució del misteri.

La recopilació mostra com el gènere anava evolucionant amb els canvis socials. El tren com a símbol del progrés tecnològic, el canviant paper de la dona en la societat, les tècniques d’investigació policíaques, etc., molts dels contes també tenen en comú el gust pel melodrama i hi ha algunes narracions que jo no les hagués posat, però pel mateix preu benvingudes siguin. En definitiva, un llibre imprescindible per a tots els aficionats sigui quin sigui el vessant del gènere que més estimin. Mot bé per l’editorial Alba esperant que no quedi aquí i s’animin a editar més narracions decimonòniques poc conegudes de temàtica policial.

Ah! Se m’oblidava, una felicitació a la traductora (no traditora) dels contes, Catalina Martínez Muñoz. Una bona feina. Acostumat com estic a llegir velles i ràncies traduccions sud-americanes de les moltíssimes novel·les policíaques no reeditades, un bon treball s’agraeix.

Títol original: Cuentos de detectives victorianos

Títol en castellà: ----

Traducció: Catalina Martínez Muñoz

Editorial: Alba

Col•lecció: Clásica Maior

Any: -----

Any de publicació: 2014

Pàgines: 630

MAIGRET 71: "Maigret y el mayorista de vinos" de Georges Simenon

Un acabalat i faldiller majorista de vins és tirotejat quan surt d’una casa de cites. Maigret, incubant un bon refredat, començarà a reconstruir la personalitat i el passat del mort. Maigret no jutja, ni dóna lliçons de moral a ningú. Només l’interessa la personalitat del difunt. Un home que maltractava les dones i les utilitzava com si fossin trossos de carn o trofeus de caça, escridassava a tothom més dèbil que ell i es comportava com un dèspota.

Aquesta novel·la és de les últimes del cicle Maigret i algunes de les constants dels llibres amb l’inspector apareixen aquí. La crítica a una classe social, la burgesia, poc escrupolosa i sense moral; la fascinació de Maigret vers la víctima, intentant comprendre la seva personalitat; Maigret tan lacònic com sempre i fumant en pipa; la mirada compassiva vers l’assassí i el mort; la senyora Maigret cuidant al seu marit i cuinant-li  plats del gust; els ajudants de Maigret en acció; les descripcions creïbles i viscudes dels llocs i els personatges amb poques pinzellades, etc.

Algunes de les novel·les de Maigret són descripcions d’ambients i dibuixos de personatges amb una tènue línia argumental de caire policíac. Aquesta novel·la manté un equilibri entre la investigació policial i el gust descriptiu habitual de Simenon per ambients i personatges. També té el bo i millor de les novel·les maigretanes, la brevetat i la intensitat del que i com s’explica. No es necessita més espai per explicar millor el que es narra.

Com Maigret es troba incubant una grip/refredat la seva dona li cuina el que més li agrada, és a dir, des de chucrut, fetge de bou a la “bourgeoise”, peix ratlla amb mantega, rostit d’api i puré i tot això regat regularment amb gotets d’endrina que Maigret degluteix amb passió (cerveses a part). Com el refredat no remet, Madame Maigret li fa obrir la boca i agafant un gotet li dóna “un líquido viscoso, a base de azul de metileno, con el que su mujer le pintaba la garganta con la ayuda de un pincel. El medicamento aquél ya estaba pasado de moda, pero la señora Maigret hacía veinte años que le era fiel.” Remeis casolans.

El millor: és com quasi totes les novel·les del cicle Maigret, molt bona.

El pitjor: res. En sóc fan.

Títol original: Maigret et le marchand de vin

Títol en castellà: Maigret y el mayorista de vinos

Traducció: Carmen Soler Blanch

Editorial: Luis de Caralt Editor

Col•lecció: Las novelas de Maigret

Any: 1969

Any de publicació: 1972

Pàgines: 157

"El monasterio maldito" de Robert van Gulik

El jutge Di amb tota la seva comitiva, incloses les seves tres esposes, ha de pernoctar per força en un monestir on en l’últim any han mort tres noies de manera misteriosa. Una sola nit en un monestir gegantí i laberíntic ple de perills, com per exemple, i només a manera de tast: actors travestits, rectors assassinats, un prior momificat i un os ensinistrat. Di, constipat i amunt i avall pel laberint de pedra, es veurà obligat a investigar, preguntar i deduir per esbrinar qui és el culpable de la mort de les tres noies i dels assassinats que es van succeint al llarg de la nit. Un no parar.

Amb una bona atmosfera de conte de fantasmes i una intriga que va creixent a mesura que transcorren les hores nocturnes i els perills creixen, les tres històries que componen la novel·la: el cas del rector embalsamat, la novícia piadosa i el monjo corpulent s’entrellacen i formen un tot entortolligat i molt ben travat.

Aquesta novel·la no és una reelaboració d’històries originals del jutge Di. És una creació de Van Gulik imitant l’estil i l’esperit de les narracions originals del magistrat, moltes (o totes) de les quals ell va refer i va portar a la impremta. Aquesta novel·la és la prova palpable del fet que es pot escriure una bona novel·la policíaca ambientada en un passat històric sense necessitar embrutar moltes pàgines. Els diàlegs/debats sobre religions (taoisme versus confusionisme), els detalls d’època, els comentaris que retraten costums i mentalitats, etc., són molt reeixits i creïbles i el que és més important, són succints. No hi ha furrifalla, ni digressions gratuïtes. Tot molt ajustat. Un plaer.

                                               

Un dibuix de van Gulik 

El jutge Di com a personatge històric va viure al segle VII d.C. i que jo sàpiga mai s’han publicat en castellà (en català ja ni diguem) els contes originals amb els seus casos. D’això s’encarregà el sinòleg i diplomàtic Robert van Gulik (1910-67), refent les històries i afegint-hi de la seva collita moltes vegades. Sense saber com són les històries originals es pot dir que el resultat de les potineries  que van Gulik va efectuar d’aquestes narracions és senzillament magnífic.

El millor: el jutge Di i el trenat de les tres històries per convertir-les en una de coherent i emocionant. El sabor i “l’ambientació” de la novel·la. L’edició d’Edasha és magnífica, tapa dura, bona enquadernació, bona traducció i els dibuixos que el mateix van Gulik va fer per les edicions originals.

El pitjor: No sabria apuntar res, m´ho he passat d’allò més bé.

Títol original: The Haunted Monastery

Títol en castellà: El monasterio maldito

Traducció: Leonardo Domingo (molt bé Leonardo)

Editorial: Edasha

Col•lecció: -----

Any: 2002

Any de publicació: 1961

Pàgines: 252

"Merodeando con aviesa intención" de Muriel Spark

Londres a mitjan segle passat. Fleur Talbot, una escriptora novella està capficada redactant la seva primera novel·la, Warrender Chase, però necessita una feina. Entra a treballar com a secretaria per Sir Quentin, un esnob i excèntric cavaller que “lidera” a un grup de personatges, a quin més rar i excèntric, anomenats “Sociedad Autobiográfica”. Fleur ha de passar a net i introduir petits retocs en les autobiografies de cadascun dels components del grup.

Narrada en primera persona i autobiogràfica ella mateixa, la novel·la permet conèixer d’una manera freda i cruel (segons Fleur, de forma objectiva) als personatges que rodegen a la primerenca autora. Manipuladora de les autobiografies alienes (introduint episodis inventats)  i molt probablement de la pròpia, Fleur, en nom de la creació artística, manipularà la realitat per convertir-la en ficció de qualitat i el que és més curiós, Sir Quentin acabarà introduint fragments de ficció, de la novel·la de Fleur, en les autobiografies dels components de l’estranya societat. I encara més estrany, la realitat (si hem de fer cas a Fleur) acabarà copiant a la ficció.

La manipulació de la realitat per crear ficció i la inserció de la ficció en una (falsa) realitat. La realitat d’una vida. Com explicar una vida de forma literària? Per a Muriel Spark (1918-2006) els dos possibles models són les autobiografies del cardenal John Henry Newman, pietosa, reflexiva i autojustificatòria, i la de Cellini, vital i directa. Tampoc el fet de llegir és un procés innocent. Llegir és interpretar i emmotllar el llegit dins de la vida de cada lector. Cada lector és un manipulador/intèrpret del llegit.

Muriel molt ben acompanyada

La novel·la és brillant, intel·ligent i està magníficament escrita per una narradora amb una objectivitat gens fiable. També, i s’agraeix, l’obra té un humor sarcàstic i moltes vegades cruel. Tot això està molt bé, però i és l’únic però.....no és una novel·la policíaca, ni de suspens, ni negra, ni un thriller. Perquè figura en una col·lecció de novel·leria policíaca? A mesura que anava llegint-la esperava algun fet que em permetés incloure-la com a novel·la de gènere, bàsicament perquè això és un blog de lectures de gènere. Però no. És cert que hi ha una mort per suïcidi en la part final de l’obra i també un robatori i un pla per recuperar el robat. Res d’això és suficient per incloure-la en una col·lecció policíaca, i no serà perquè el gènere no sigui ampli, amb uns límits impossibles de definir moltes vegades, i proteic!

El millor: paga la pena llegir-la, pertanyi o no a qualsevol gènere.

El pitjor: esperar carnassa criminal quan només(?) hi ha reflexió (meta)literària.

Títol original: Loitering with Intent

Títol en castellà: Merodeando con aviesa intención

Traducció: Carlos Milla Soler

Editorial: Laia/Barcelona

Col•lecció: Alfa

Any: 1981

Any de publicació: 1988

Pàgines: 195

"El hombre de los ojos azules" de Marten Cumberland

En el seu llarg, magnífic i forçosament incomplet A Catalogue of Crime, el crític Jacques Barzun (amb Wendell Hertig Taylor) explicita la seva preferència per Saturnin Dax sobre Maigret. Creu que Dax és un personatge més interessant. I afegeix que Cumberland, com escriptor, no ha rebut mai l’atenció que mereixia sobretot pel coneixement de Paris que tenia i l’ambientació o la descripció dels ambients tan aconseguits en les seves obres.

És curiós que Saturnin Dax, en un moment de la trama, troba una pista important entre els fulls de la novel•la de Simenon Testament Donadieu. Dax parla bé d’ella. Un homenatge a l’escriptor francès i suposo que indirectament una picada d’ullet a Maigret. Encara que Dax, físicament comparat amb una balena amb mostatxo, és més a prop de l’educat, suau i bastant improbable Poirot que de Maigret.

Cada crític/lector té les seves filies i fòbies, però hi ha opinions massa excèntriques sobre quelcom que és difícil de mantenir només que llegeixis, comparant, a Simenon i a Cumberland. En Simenon els llocs on transcorre l’acció són vívids i creïbles, en les peces (que he llegit) de Cumberland Paris només és un decorat. Dit això, he de reconèixer que les novel·les de Cumberland, tot i no passar d’un nivell mitjà, són entretingudes i de vegades tenen algun personatge o moment interessant.

Portada d'una edició anglesa de la novel·la

En aquest cas, Saturnin Dax s’enfronta a un assassí especialment esmunyedís. Una dóna  apareix esquarterada i enterrada en el soterrani d’una casa temporalment deshabitada. Només apareix el tronc. Les altres extremitats, cap inclòs, han desaparegut. La casa pertany a un matrimoni separat, ell és un important científic i ella una bella i superficial dona amb més admiradors que cervell. Primer es creu que la morta és l’esposa del científic però el cas anirà complicant-se cada vegada més. Qui és la morta? Qui voldria matar-la? Perquè enterrar-la en aquella casa?

Dax i el seu ajudant, l’anglès Felix Norman, començaran la investigació fins a arribar a un home disfressat i amb els ulls d’un blau intens. La trama és convencional i els personatges tampoc són especialment atractius. És una narració eficaç i agradable, però poca cosa més. No té res digne de ser recordat. La part final és decebedora en l’explicació del crim i les seves causes. Dax, en les tres últimes pàgines, recorda que els ulls poden modificar-se de color amb lents de contacte. Que espavilat!! L’explicació final és defectuosa i mancada de credibilitat. Per exemple: en l’explicació Dax dona per suposat que el cap de la víctima va ser llençat al mar. Per què? Perquè no enterrat? Tot plegat molt agafat pels pèls. El mòbil del crim es basa tot ell en una reconstrucció imaginada per Dax i per acabar-ho d’adobar la detenció de l’assassí no té cap emoció.

El millor: es passa una estona agradable llegint-la.

El pitjor: una resolució final del cas poc reeixida. Entre improbabilitats, fets que el lector no sap i suposicions, Dax reconstrueix el crim.

Una altra novel·la de Cumberland

Títol original: Hearsed in Death

Títol en castellà: El hombre de los ojos azules

Traducció: D. Martínez Sagrera

Editorial: Maucci-Barcelona

Col•lecció: Las Novelas de la Palma. Edición de bolsillo. Nº 12

Any: 1947

Any de publicació: ?

Pàgines: 160

"Los rastros de Brillhart" de Herbert Brean

No sabia que llegir. I no serà per falta de material, però volia provar amb algun autor nou (per a mi) i cap dels que tenia preparats m’oferia una mínima seguretat. Com solucionar aquest greu problema? Escollint qualsevol novel·la de la col·lecció El Séptimo Círculo. És difícil trobar una novel·la dolenta en tota la col·lecció. Alguna hi ha, però la gran majoria de títols, per desconeguts que resultin, tenen uns mínims de qualitat. Una gran col·lecció. Possiblement la millor mai editada en castellà (espanyol d’argentina per ser més exactes).

L’afortunat va ser Herbert Brean (1907-73) i la seva novel·la Los rastros de Brillhart (1960). Segons he llegit per internet fou director i vicepresident dels Mystery Writers of America. Va escriure contes policíacs i no policíacs a més d’articles i llibres no adscrits al gènere i la seva producció policíaca es compon de la minsa quantitat de set novel·les. Dues d’elles nominades als Edgars. No el guanyà mai. Ah, la novel·la que comento fou una de les dues afortunades. No n’hi ha per menys.

Pots estar mort des de fa temps i la gent, inclús persones properes, creure que encara ets viu? Una pregunta estranya i ridícula. La primera de les dues úniques aparicions de William Deacon alies “Deac”, un periodista novaiorquès que treballa en una revista d’actualitat. Deacon rep la visita inesperada d’un amic de la infància que li demana ajut sobre un afer molt estrany. Un home indesitjable, Brill Brillhart, que ell sap que és mort ha sigut vist viu per la ciutat, ben viu. Diverses persones diuen haver dinat amb ell, parlat amb ell, ... És mort o l’amic del protagonista és boig? És un doble o un fantasma? Ha ressuscitat? Deacon seguirà les pistes/rastres que va deixant el suposat difunt per esbrinar si està viu o no i quan està viu i quan no. Un no parar d’aquí cap allà ajudat per la seva xicota Twit-twit (sí, com sona).

Un bon punt de partida que anirà embolicant-se cada vegada més. La primera part (de les tres) de la novel•la acaba amb la resolució per part de Deacon de l’enigma. Bé, això creu ell. En una volta de rosca narrativa enginyosa tot acaba més entortolligat que al principi. No vull fer spoilers i estripar un argument que va sorprenent al lector cada poques pàgines. La trama està molt ben portada i no decau mai l’interès. Una menció especial per algun personatge ben dibuixat i fora dels tòpics habituals, com el detectiu de la policia que investiga el cas.

El millor: com manté l’interès del lector, de sorpresa en sorpresa, des del principi fins al final. Bons diàlegs i situacions. Un plaer.

El pitjor: alguns personatges secundaris queden desdibuixats.

Títol original: The Traces of Brillhart

Títol en castellà: Los rastros de Brillhart

Traducció: Marta Zubizarreta de Basavilbaso (Déu n’hi do)

Editorial: Emecé Editores SA

Col•lecció: El Séptimo Círculo

Any: 1960

Any de publicació: 1967

Pàgines: 218

"El caballo chino" de Ben Benson

Benjamin Benson (1915-59) és un oblidat escriptor ianqui de novel·leria policíaca dels anys 50. Estudià dret a la Universitat de Boston i treballà com a comercial per la casa de te Lipton. L’any 1945 va ser ferit a la batalla de les Ardennes i en la consegüent convalescència començà a escriure com a teràpia. L’any 1959, amb 44 anyets, quan es dirigia a l’entrega de premis Mistery Writers of America caigué fulminat per un infart a Times Square. Mala sort. La seva producció es limita a 19 novel·les, 10 de les quals protagonitzades per Wade Paris, la seva creació més recordada, o menys oblidada. Encara que aquesta novel•la i Alibi at Dusk són del mateix any, Beware the Pale Horse aka El caballo chino és la segona incursió de Paris en tasques detectivesques.

A Wade Paris, un policia molt jovenet de la policia de Massachusetts se li encarrega la resolució d’un doble assassinat. Els morts són el fill d’una important família de la ciutat i un amic del mateix Paris i policia com ell. El lloc de l’assassinat: la casa del milionari. El motiu de les morts: la compravenda d’una escultura d’un cavall xinès de la dinastia T’ang.

És una novel·la policíaca amb algun (lleu) element de novel·la negra: les interferències en la investigació policial per part dels polítics, sempre preocupats pels seus interessos i no per l’aclariment del cas. Un altre (encara més lleu) element de novel·la negra seria la mateixa figura de Paris (excombatent com el mateix

Benson) dibuixat com un policia molt honest, inclús antipàtic en la seva obsessió per fer complir la llei per sobre dels seus propis sentiments. Un cavaller errant com tants d’altres investigadors privats i policies incorruptes en una societat putrefacta. Ja li diu un vell policia savi al mateix Paris sobre la seva dedicació a la resolució del misteri:

“..obstinado como una mula y con todo el fervor de un caballero cruzado en busca del vaso  sacro,...”

I afegeix sobre el futur del protagonista:

“No sé, realmente, si es bueno ser un idealista. Progresó usted muy rápido pero ya ha llegado todo lo lejos que podia llegar. De ahora en adelante solo podrá mejorar conociendo a la gente de pro. No creo que usted se lleve bien con esa gente Wade.”

La novel·la és bastant tòpica i esquemàtica i els personatges tampoc tenen gaire entitat, començant pel mateix Paris, que si bé es va humanitzant en la part final de la novel·la mai acaba de fer-se atractiu per al lector. La trama s’allarga amb els interrogatoris de rigor als sospitosos i s’anima amb un parell de cadàvers més i així com qui no vol la cosa arribes al final del llibre. Res de nou. Una novel·la eficaç i convencional. Tot llegit abans bastants vegades, tot i que s’ha de reconèixer que té una recta final amb tensió creixent i que manté l’interès lector fins a un desenllaç bastant sorprenent. El que es sorprenent és el nom de l’assassí, és clar. És la part de novel·la enigma que tenen totes les novel·les policíaques i moltes vegades l’únic interessant de moltes d’elles.

El millor: és literatura pulp d’un cert nivell, no és la porqueria de Carter Brown per entendre’ns.

El pitjor: no té res digne de ser recordat.

Títol original: Beware the Pale Horse

Títol en castellà: El caballo chino

Traducció: Juan J. Llobet

Editorial: Acme SA

Col•lecció: Rastros

Any: 1951

Any de publicació: 1953

Pàgines: 188