MAIGRET 59: "Maigret i el client del dissabte" de Georges Simenon

Un homenet es presenta en la casa de Maigret per anunciar-li que vol matar a la dona i al seu amant. Està begut però no desvarieja. Així comença la novel·la numero 59 de la llarga sèrie Maigret. És de l’any 1962. Un dels últims Maigrets. Els temps canvien, el comissari en cap i la seva dona seuen davant de la televisió mentre sopen. Maigret és un personatge conegut per tothom. És famós gràcies a la seva llarga i brillant trajectòria. La seva categoria professional no el permet seguir sospitosos, investigar gastant les soles de les sabates pels carrers de París. No pot portar la investigació com ell voldria. El càrrec i la burocràcia són una gàbia a la qual no s’acostuma. Ara s’ha d’esperar que els seus subordinats li portin la informació per poder actuar. El cos policial s’ha burocratitzat i a l’inspector no li agrada. No està còmode. El temps li ha passat per sobre.

Sempre és agradable tornar-te a trobar amb els personatges de la sèrie i amb les constants de la mateixa, com ara els bars, els molls, les prostitutes, els borratxos, etc. Tota la galeria de personatges i llocs creïbles i vius que Simenon pot crear en poques línies. Personatges i ambients. Els dos puntals de la sèrie. La trama és tènue i la tensió inexistent. L’estil ho és tot en una novel·la de Maigret.  L’argument no té molt d’interès i tampoc avança gaire al llarg de la novel·la. Tot són càbales i preocupació per part de l’inspector respecte al matrimoni i l’amant de l’estrany visitant nocturn. A mitja novel·la ja saps qui és la víctima i qui l’assassí. El curiós és que com aficionat al gènere això no et decep. Només algú que escrigui com Simenon pot permetre´s aquest luxe.

El millor: els retrats de personatges i ambients

El pitjor: la trama policíaca és moooolt tènue.

Títol original: Maigret et le client du samedi

Títol en castellà/català: Maigret i el client del dissabte

Traducció: Maria Aurèlia Capmany (molt bona traducció)

Editorial: edicions 62

Col•lecció: la cua de palla nº 62 (primera època)

Any: 1962

Any de publicació: 1968

Pàgines: 96

"Algo horrible en la leñera" d'Anthony Gilbert

La protagonista, una dona soltera de mitjana edat poc agraciada i cansada d’una vida solitària, accepta casar-se amb un desconegut amb el que contacta per un anunci de diari. Es trasllada a viure amb ell a un casalot tètric, aïllat del món i amb fantasma incorporat. S’enamora del seu marit i poc després descobreix que la vol matar per quedar-se amb els seus diners. Pensa a fugir però abans decideix obrir la caseta on es guarda la llenya perquè sospita que el seu marit guarda quelcom d’estrany allí. Quan obra la porta descobreix un terrible secret del seu espòs. Ell la troba xafardejant en la llenyera i aquí es clou l’acció de la primera part, deixant al lector en el punt àlgid de suspens i, de cop i volta, la narració amb un interrogant es converteix en una novel·la policíaca amb bastants interrogants i la investigació de rigor però amb un sol sospitós i moltes incògnites sobre el que ha passat. La trama s’anima encara més amb la descoberta d’un cadàver sorprenent i l’aparició de Mr Crook, que no és poc. Que qui és Mr Crook?

Arthur Crook, l’advocat barroer creat per Anthony Gilbert, pseudònim de Lucy Beatrice Malleson [1899-1973], és un personatge descarat i desagradable. Acompanya el seu caràcter amb un físic no gaire agraciat i un vestuari unes talles menors del que seria desitjable en un cos tan poc agradable de mirar com el seu. És baix i gros i té un rostre sanguini i quadrat, tot això coronat amb un barret petit en forma de fong. Un cromo. Un personatge interesant. En aquesta novel·la surt tard i poc, però quan apareix l’interès de la història puja com l’espuma. Bona senyal. Les seves deduccions són brillants. No coneix la vergonya i es fica per tot arreu i parla amb tothom sense tallar-se ni un pèl. Ell solet ho descobreix tot. I aconsegueix la confessió del culpable amb uns mètodes no gaire dignes, ni moralment acceptables. Una joia d’advocat.

De les dues parts que clarament divideixen la novel·la, la primera entroncaria amb la típica novel·la de suspens, tipus Ethel Lina White, amb heroïna sola en un casalot de terror gòtic i amb aparició fantasmal inclosa i per més inri també assetjada per algú que la vol matar. La segona part deriva més cap una novel·la policíaca clàssica anglesa, encara que la investigació d’un suposat crim està matisat pel suspens de no saber qui està mort i si apareix un cadàver, com així succeeix, perquè el cadàver és aquest personatge i no un altre. I ja en la part final saber com el culpable serà descobert a pesar d’una coartada molt sòlida.

El millor: una de les millors novel·les de Gilbert (amb Mr Crook) que he llegit. Bona trama i interès que no decau. Misteri, suspens, humor i diversió assegurada. Un plaer retro.

El pitjor: no s’ha reeditat, que jo sàpiga.

Títol original: Something Nasty in the Woodshed.

Títol en castellà: Algo horrible en la leñera.

Traducció: María Luisa Martínez Alinari

Editorial: Editorial Poseidón

Col•lecció: Colección Pandora

Any: 1944

Any de publicació: 1942

Pàgines: 177

"Muerte en La Fenice" de Donna Leon

Bé, ja em tocava. He acabat la primera incursió del comissari Brunetti, el personatge fixe creat per la ianqui Donna Leon ja fa vint anys. Havia llegit tot tipus de crítiques sobre la novel·la i volia que no m’afectessin en la meva apreciació. No sé si ho he aconseguit del tot però una vegada he tancat el llibre entenc l’èxit d’aquesta sèrie i al mateix temps m’ha deixat un gust agredolç. Seguiré amb la saga però ara ja sé el que pot i no pot donar-me. Donna Leon no enganya ningú, no és una primera espasa de la novel·la policíaca per molts llibres que vengui. Però coneixent les seves limitacions paga la pena gaudir dels seus encerts, que no són pocs.

Aspectes interessants:

1. És una lectura àgil, agradable i fàcil. Encara que de vegades això podria ser un retret. Té tocs d’humor que fan més digerible el llibre.

2. Venècia no és solament un marc de cartró pedra on passa l’acció, de fet és un personatge més (i no secundari). Ofereix un bon retrat de la ciutat.

3. Brunetti és un professional que intenta fer el seu treball el millor possible. En la línia (salvant totes les distàncies) d’un Maigret. És creïble com a personatge. S’agraeix que no estigui turmentat per algun trauma bèl·lic, postbèl·lic o prebèl·lic, que no sigui alcohòlic o que un psicòpata hagi mort la seva família i vulgui venjança. La novel·la té un grapat de tòpics i llocs comuns però aquests, per sort, no.

4. El ritme tranquil de la investigació està d’acord amb el ritme vital d’una ciutat morta com Venecià. No és una novel·la avorrida i la Leon sap aguantar la tensió narrativa durant tota la història. Alguns capítols (molt breus) són millors que d’altres però en general l’interès no decau.

5. Bons diàlegs i situacions creïbles. Hi ha apunts de crítica social i política sobre la corrupció i la naturalesa dels italians, encara que tant una cosa com l’altre i també el dibuix dels personatges principals, moltes vegades, els hi falta força i profunditat.

Aspectes menys interessants:

1. Tot plegat és més del mateix amb molts dels tòpics de rigor en bona part de la novel·leria de gènere.

Algun personatge és massa caricaturesc i desdibuixat(el cap de la policia i algun ajudant de Brunetti).

La vida sentimental i familiar de Brunetti és un pèl massa edulcorada i perfecte.

2. Un professional de la policia ha d’esperar que la seva dona l’indiqui que si un director d’orquestra és assassinat el que ha de fer és parlar amb els músics de l’orquestra?

3. Una mirada aliena a la cultura italiana, ianqui en aquest cas, podria aprofundir més en les tares socials i polítiques que apunta.

4. Hi ha un excés d’estampes de la vida privada de Brunetti, algunes ben lligades amb la investigació però d’altres no aporten res de nou a la trama i són massa enganxifoses. Crear uns personatges fixos perquè evolucionin en les restants entregues és una idea utilitzada per molts escriptors del gènere.

5. Hi ha molts aspectes de la història, el descobriment progressiu de la personalitat de la víctima, tot el seguit d’interrogatoris als sospitosos, etc., mil vegades llegides abans i en molts casos millor exposats.

El millor: És una bona novel·la. Passes bones estones llegint-la...,que no és poc.

El pitjor: Et pot donar, com a lector, la sensació d’haver-ho llegit abans. I el pitjor és que és cert.

Títol original: Death at La Fenice

Títol en castellà: Muerte en La Fenice

Traducció: Ana María de la Fuente

Editorial: Planeta DeAgostini

Col•lecció: Novela Negra actual

Any: 1993

Any de publicació: 2006

Pàgines: 283

"La pista de un crimen" de Wilkie Collins

Una portada horrible, com totes les
d'aquesta col·lecció

No he pogut trobar informació per Internet sobre la data de publicació d’aquesta novel·la curta victoriana de Wilkie Collins (1824-89). El més probable és que sigui extreta d’una narració més llarga o d’una recopilació de novel·les curtes.  En l’imprescindible “Dictionnaire des literatures policières”, sota la direcció de Claude Mesplède, apareix reflectit el mateix argument d’aquesta petita novel·la amb el títol “The Law and the Lady” (1874-75). He d’entendre que quan una novel·la de Collins encavalca dos anys de publicació és que era un fulletó per entregues i “La pista de un crimen” és massa curta per partir-la. El més probable és que sigui un resum o versió (molt) reduïda de la novel·la per entregues a dalt anotada. És igual. És Wilkie Collins en estat pur. Intriga, melodrama romàntic, heroïna agosarada, un dolent d’antologia, etc. Tot el que es pot esperar d’aquest autor....., aquesta vegada en petit format.

Anem per pams. La protagonista es casa amb un home del qual desconeix el seu passat. La primera sorpresa serà que el cognom del seu marit és fals. La segona sorpresa és que el seu marit és vidu i la tercera sorpresa, i no menor, és que la primera dona del seu home va morir enverinada i després d’un judici ell va quedar lliure per falta de proves. Déu n’hi do.

Collins era molt gran....en tots els sentits

Com ella és una heroïna colliniana com cal començarà a investigar que va passar realment amb la mort de l’anterior esposa del seu marit. De descobriment en descobriment arribarà a una terrible conclusió quan esbrini l’horrible veritat. Pel camí coneixerà al millor personatge de la novel·la, Miserrimus Dexter, un home molt excèntric (o directament boig)al que li falten les dues cames i que es desplaça en una espècie de carro i que quan està mig enfollit toca l’arpa mentre canta (amb veu de tenor). Un personatge a l’alçada del sinistre comte Fosco de “The Woman in White” (1859-60). Un deliri i un plaer per a qualsevol lector. De fet, quan s’explica el destí de Miserrimus al final de la novel·la sí que dóna la sensació de ser una versió abreujada d’una obra més llarga. Tot plegat sembla molt esquemàtic i és estrany que Collins no s’esplaiés en aquest passatge.

La novel·la és molt breu i seria un pecat que fos avorrida. No és el cas. El lector va de situació melodramàtica en situació encara més melodramàtica sense treva ni descans fins a un final feliç i obert. Wilkie no defrauda mai.

El millor: És un plaer decimonònic continuat. Miserrimus Dexter.

El pitjor: És un resum de “The Law and the Lady”?

Títol original: The Track of Crime

Títol en castellà: La pista de un crimen

Traducció: Isaac García

Editorial: Ediciones Forum

Col•lecció: Circulo del Crimen

Any: 1984

Any de publicació: 18??

Pàgines: 58

"Los aristócratas también asesinan" de Ngaio Marsh

“Los aristócratas también asesinan” és la no traducció, idiota i equivocada, de “Death in a White Tie” (1938), un títol més ajustat amb el que s’explica en la vuitena novel·la de l’inspector en cap de detectius, Roderick Alleyn. Aquesta vegada Alleyn haurà d’esbrinar qui ha escanyat un amic seu en un taxi després de sortir d’una festa de l’alta societat anglesa.

Coses interessants:

    1.  La descripció del cadàver és d’una cruesa considerable per tractar-se d’una novel·la anglesa d’entreguerres.

   2. Té un inici, amb la presentació dels personatges i trama, modèlic. La part final, amb tots els sospitosos reunits per aclarir el cas i fer confessar a l’assassí i xantatgista, és addictiva en la seva teatralitat.

3. 3. Alguns personatges com Troy o El criat d’Alleyn (personatge molt secundari rescatat de la primera novel·la de Marsh “A Man Lay Dead”) donen sensació de continuïtat a la sèrie.

4.     4. El retrat de l’alta societat anglesa dels anys trenta, amb els seus costums i mentalitat, avui es pot llegir com el que és, una novel·la d’època. Una època ja llunyana i desapareguda.

5.     5 . Bon dibuix de personatges, llocs i situacions. Té tocs d’humor. Algun diàleg massa literari (inclús pompós) no entela el plaer d’unes converses entre els personatges molt ben portades i intel·ligents.

Coses menys interessants:

1.     1. Una part central més feixuga de llegir plena d’interrogatoris que no arriben a avorrir però sense el mestratge que adquiriria Marsh en les novel·les de les següents dècades.

2.     2. Una història d’amor, en un principi no correspost, entre Alleyn i la seva futura dona Troy. Aquí encara núvia dubitativa sobre si festejar amb Roderick o plantar-lo definitivament. No té gaire interès i només allarga massa la trama.

3.       3. Avui pot provocar estupor que un personatge que és mare soltera (de l’alta societat) faci el que fa perquè no es descobreixi el seu “vergonyant” secret.

Coses incomprensibles:

1.      1. Quan l’assassí  comet el crim viatja amb la víctima en un taxi. Perquè el taxista no distingeix l’assassí i és bandejat com a testimoni durant tota la novel·la com si no fos un personatge important? No s’adona que estan ofegant a un passatger?

      2. Tots els personatges, inclòs l’assassí, tenen una situació econòmica immillorable. Perquè l’assassí fa xantatge? Perquè munta un tinglat tan recargolat per guanyar diners si en cap moment no es diu que en necessiti? Perquè fa el que fa?

El millor: Una bona novel·la detectivesca. Ben escrita i entretinguda.

El pitjor: podria escurçar-se sense perdre interès.

Títol original: Death in a White Tie

Títol en castellà: Los aristócratas también asesinan.

Traducció: Maria Teresa Domínguez de Garza (toma ya)

Editorial: Editorial Cumbre SA

Col•lecció: Laberinto

Any: 1938

Any de publicació: 1954

Pàgines: 234

"El Nilo verde" d'Anne Hocking

En plena Segona Guerra Mundial, William Austen, l’inspector d’Scotland Yard, es desplaça a El Caire amb una missió militar secreta. De tan secreta com és no sabrem mai que fa un inspector  de la policia anglesa tan lluny de Londres. Naturalment a la pàgina 10 ja es veu immers en la clarificació d’un crim. Una noia de l’alta societat cairota (es diu així?)mor ofegada en una piscina. Una munió de sospitosos, un segon assassinat (una nena), els interrogatoris de rigor i una investigació portada amb molta discreció per part d’Austen acaben per treure l’entrellat de tot plegat.

Com a lector (aquest últim any més assidu del recomanable) de la senyora Anne Hocking (1890-1966) m’esperava trobar l’agradable dosi habitual de verins en els diversos cadàvers de la novel·la. Primera sorpresa, cap dels dos assassinats ho és pels molts verins utilitzats habitualment per l’autora. Segona sorpresa, l’acció se situa en un marc exòtic, lluny de les contrades angleses o del mateix Londres. Tercera sorpresa, aquest marc exòtic, la ciutat del Caire, està ben utilitzat argumentalment, jugant amb el clima, els mercats, els costums dels nadius, els refugiats per la guerra, etc. Per una vegada, a més de ser un decorat de cartró pedra, se li treu algun profit argumental i en alguns moments inclús dóna la sensació que els personatges “viuen” en ell.

Els aspectes més negatius de la novel·la és fan palesos sobretot en la recta final. Les causes del segon assassinat estan agafades pels pèls quan no són directament increïbles. Austen va reduint el número de sospitosos fins a descobrir l’assassí. Per quan això passa el lector ja ho sospita des de fa unes quantes pàgines. Tot i així el misteri de les causes que porten a l’assassí a cometre el segons assassinat segueix intacte. I quan arriba l’explicació del perquè de tot plegat no pots menys que quedar decebut amb el psicologisme d’estar per casa d’Austen. De fet, l’inspector va repetint de tant en tant que creu que les motivacions de l’assassí són increïbles. Quan l’autor d’una novel·la policíaca li fa dir això a l’investigador de torn pots témer el pitjor. I efectivament, els pitjors temors es veuen confirmats en una explicació final mediocre i agafada amb pinces.

Tot plegat la novel·leta manté l’atenció del lector, però Hocking no sap o no pot rematar bé la història. Un últim i molt irritant error de la novel·la és la història d’amor entre una grega que fuig de la guerra i un aviador de la RAF. Com en una novel·la policíaca d’aquesta mena és molt difícil que una bomba perduda caigui sobre aquesta parella insuportable has d’empassar-te pàgines i pàgines de sucre amorós gratuït. Un corol·lari rosa perfectament prescindible amb Austen unint a la parelleta dels collons. Puafff!!!!

El millor: passes una bona estona si no li demanes gaire a la novel·la. Compleix uns mínims, però poca cosa més.

El pitjor: la història d’amor és una pèrdua de temps i de pàgines irritant i l’explicació final no sorprèn i no convenç.

Títol original: Nile Green

Títol en castellà: El Nilo verde

Traducció: H. C. Granch (un clàssic en aquesta col·lecció)

Editorial: Editorial Molino

Col•lecció: Biblioteca Oro de Bolsillo

Any: 1943

Any de publicació: 1952

Pàgines: 240

"Abracadáver" de Peter Lovesey

El sargent Cribb i Thackeray, la parella de policies victorians més divertits de la literatura policíaca anglesa, s’enfronten a la investigació d’un seguit de petits atemptats, les víctimes dels quals són artistes de varietats de tercera categoria. Aquests ridículs boicots a la fauna més cutre del món de l’espectacle acaba finalment amb un assassinat.

La investigació es centra en el món del vodevil anglès de finals del segle XIX. Sense deixar de banda els elements que tota novel·la policíaca clàssica ha de tenir, Peter Lovesey (1936) fa una immersió en el funcionament del món de l’espectacle teatral de varietats victorià amb rigor i detalls històrics curiosos. Ofereix també apunts sobre la fragilitat laboral de la gent de la faràndula, el naixement de la investigació privada i descripcions del funcionament d’un espectacle de varietats per dins, entre bambolines, i per fora, entre el públic.

Si alguna cosa té Lovesey és capacitat per crear atmosferes i fer una reconstrucció d’aquell món ja finat d’una forma creïble. A tot això s’han de sumar diàlegs i situacions plenes d’ironia british i una trama interessant que acaba per enganxar malgrat dilatar molt l’aparició del primer cadàver. Abracadaver (1972) és la tercera (de vuit) correria que la parella de policies han portat a terme fins ara, i donada l’edat de l’autor suposo que es pot donar per tancada la sèrie.

No tot han sigut flors i violes en la lectura. La novel·la té aspectes poc reeixits. Per pams: una resolució final sobre les causes que porten a l’assassí a fer el que fa poc convincents i sobretot la falta de joc net entre Lovesey i el lector. És impossible que ningú pugui sospitar de l’assassí perquè no deixà cap indici durant tota la narració que el culpable hagi sigut ell. Si Cribb al final del llibre apuntés cap un altre personatge com a possible culpable, el lector no tindria més remei que acceptar-ho. Res permet culpar a cap personatge en concret. El dolent de la funció acaba per confessar i així sabem que era ell qui havia planificat tot l’entrellat. Quina decepció després del plaer que procura la novel·la que tingui un desenllaç tan agafat pels pèls.

 

El millor: la reconstrucció històrica, l’humor i el dibuix dels personatges.

El pitjor: certa morositat en la primera part de la història i un culpable de l’assassinat decebedor.

Títol original: Abracadaver

Títol en castellà: Abracadáver

Traducció: Esperanza Pérez

Editorial: Versal

Col•lecció: Crimen & Cia

Any: 1972

Any de publicació: 1987

Pàgines: 207