"Siguiendo al Santo" de Leslie Charteris

No sóc un admirador de les novel·les de Simon Templar, alies el Santo, famós, avui menys, aventurer i gentleman creat per Leslie Charteris (Leslie Charles Bowyer Yin, 1907-1993). Siguiendo al Santo (Follow the Saint ,1938) en l’edició original anglesa constava de tres històries, The Miracle Tea Party, The Invisible Millionaire i The Affair of Hogsbotham. L’edició en castellà en conté només de dues, la tercera The Affair of Hogsbotham es va despenjar de l’edició. Misteris del món editorial.

La primera història, El té del milagro, s’inicia quan el policia enemic (però menys) del protagonista, l’inspector Eustace Teal, patint ardor d’estomac decideix comprar una borsa de te en una farmàcia. A la sortida de l’establiment és colpejat per un delinqüent. En aquell moment, quina casualitat!, passa el Santo per allà i ajuda al policia portant-lo a casa seva. Simon Templar descobreix que dins de la bosseta de te s’hi amaga una fortuna en bitllets. L’inici argumental no és gaire engrescador i el que segueix tampoc millora gaire.

Una cosa bona, com a mínim, tenia Charteris i és que sabia com explicar una història de forma clara i amena. Potser el que t’explica no té gaire grapa, ni els personatges són creïbles, ni el Santo té punts febles que l’humanitzin però la seva lectura sempre és ràpida, àgil i lleugera i no té cap pretensió. El Santo, un gentleman, desarticula una enorme xarxa de contraban ell solet sense despentinar-se i fent acudits en els moments de més perill. Hi ha un moment que dóna idea de l’estil general de la narració. Charteris referint-se als dolents i naturalment enemics del Santo diu: Si el Santo hubiese sido susceptible al poder destructor del ojo humano, haria ya muchos años que seria una ceniza andante. Sobren les paraules.

                                         

Bastant millor és la segona narració, El millonario invisble, on el Santo s’enfronta a dos assassinats i a la desaparició-rapte d’una persona. Hi ha l’acció típica de les històries de Simon Templar però predomina la intriga i els dots deductius del protagonista. Una delícia lleugera i agradable.

El millor: la segona història enganxa i és realment entretinguda. Passes una bona estona llegint-la.

El pitjor: s’oblida ràpidament.

Títol original: Follow the Saint

Títol en castellà: Siguiendo al Santo

Traducció: josé Maria Cañas

Editorial: Luis de Caralt Editor

Col·lecció: -----

Any de la primera edició: 1938

Any d’aquesta publicació: 1957

Pàgines: 192

"El armario de los venenos" de Noël Vindry

L’escriptor francès Noël Vindry (1896-1954) no és un nouvingut en aquest blog. L’armaire aux poisons (1934) és un nou exponent, no gens menyspreable, de la millor tradició francesa del gènere policíac en el seu vessant novel·la enigma o novel·la problema. Aquesta vegada l’argument transcorre en un poblet francès, Brignoles, i se centra en l’assassinat d’una vella rica hipocondríaca i en qui dels seus parents ha comès el crim. Una segona qüestió és com ha pogut la morta ingerir una quantitat enorme d’estricnina si aquest verí té un sabor tan desagradable i fort. No serà l’únic cadàver de la família. L’assassí li agafa gust a enverinar als seus parents i tornarà a atacar.

A la novel·la li costa arrencar. La presentació de la família en la qual se centra l’acció està massa allargassada. Quan un personatge no apareix en unes quantes pàgines Vindry et fa el recordatori de qui és, a quina de les dues branques familiars pertany i els lligams que té amb els altres personatges. Una mica carregós. L’assassinat triga a arribar i l’aparició de la policia sorprèn per les pinzellades iròniques amb què és presentada i la conyeta en la descripció dels seus mètodes i deduccions.

Una tercera sorpresa i no gaire agradable és el que triga a aparèixer Monsieur Allou, el magistrat d’instrucció d’Aix i el personatge fix més conegut  de Vindry. Allou és presentat com un home laboralment fracassat però d’una lucidesa aclaparadora. Només surt al capítol final, com un Deus ex machina, per a resoldre tot l’entrellat, el que sembla impossible doncs tots els sospitosos semblen innocents i culpables alhora i tots semblen tenir coartades. Vindry, exageradament considerat el John Dickson Carr francès, manega amb molta habilitat l’entramat, les pistes, les sospites i tot el relacionat amb una narració de la qual, com a lector, només esperes que t’enganyin per gaudir més de la resolució final.

El millor: és agradable de llegir i és breu (un valor poc habitual). Té el que els cursis anomenen perfum francès.

El pitjor: cap personatge té un interès especial. Tots són bastant plans.

La contraportada.
Una enciclopèdia per 60 pessetes. Corria l'any 1935.

Títol original: L’armaire aux poisons

Títol en castellà: El armario de los venenos

Traducció: ????

Editorial: Hymsa

Col•lecció: La novela aventura nº 93

Any de la primera edició: 1934

Any d’aquesta edició: 1935

Pàgines: 64

"El trágico fin de semana" de Patricia Wentworth

Una novel·la de Patricia Wentworth sense Maud Silver com a protagonista. Una novetat per a mi. La novel·la comença força bé. Dues dones es troben una nit en una petita estació de tren d’un poblet anglès. Estan soles i una d’elles li comenta a l’altra que s’ha trobat, en un compartiment de tren, a un home ferit el qual li ha entregat un petit paquet i la commina a fugir.

Les dues dones se separen i quan la protagonista arriba a la casa on viu i treballa, una casa habitada per dos germans iaios aficionats a investigar fenòmens paranormals, descobreix que l’estranya de l’estació li ha introduït el paquet en la bossa de mà. No sap que fer. El pitjor del cas es produeix quan l’endemà llegeix als diaris la notícia de l’assassinat de la desconeguda. Com és una mica bavava i la novel·la té cent cinquanta pàgines més per a omplir la pavona no va a la policia.

La segona part de la narració transcorre en un casalot perdut de la mà de Déu on la protagonista anirà descobrint gradualment que es troba en perill, un perill mortal. Algú vol el paquet i de pas, matar-la. En cap moment pateixes per ella, potser perquè el s personatges són plans o perquè la trama d’espionatge (estem en plena II Guerra Mundial) no té gaire consistència, sent benèvol.

Heroïna sola, o quasi, en perill, aïllada en un casalot on no es pot fiar de ningú. Tot molt convencional i sense gaire grapa. La novel·la va de més a menys. El suspens no és gaire intens i l’únic que se li pot agrair a la Wentworth és que la història d’amor no ocupi la llargària habitual en les seves novel·les. En cap moment no pateixes per la protagonista i en alguns moments tens ganes que la matin, de borrega com és.

Un thriller amb suspens barrejat amb apunts (o millor, afegitó mal introduït) de novel·la d’espies. Tot bastant indefinit i gris. No provoca res, ni tan sols avorriment. Tot molt tou, convencional, agradable i suau. Sense calfreds. Mil vegades llegit.

El millor: el punt de partença argumental. La seva brevetat.

El pitjor: les diferents peces argumentals no acaben de funcionar com un tot. És convencional en extrem i tova i plana en el dibuix de personatges i situacions.

Títol original: Weekend With Death

Títol en castellà: El trágico fin de semana

Traducció: J. Román

Editorial: ACME AGENCY SR Lda

Col•lecció: Rastros

Any primera edició: 1941

Any d’aquesta edició: 1945:

Pàgines: 192

MAIGRET 63: "Maigret se defiende" de Georges Simenon

Una noia truca per telèfon a casa de Maigret a la nit. Demana ajut. Diu que està sola a la ciutat, sense diners i la persona amb la qual havia quedat per donar-li allotjament l’ha enganyat. Maigret no s’ho pensa dues vegades alhora d’ajudar-la. Tot plegat és una trampa. Maigret cau en ella i ha d’esbrinar la veritat si no vol perdre el seu treball a tres anys de la jubilació.

Una variació argumental amb els mateixos elements de sempre. Aquesta vegada Maigret haurà de lluitar contra rellotge per  desemmascarar qui hi ha darrere el parany del qual és víctima. La resposta passa per una clínica dental, un dentista que a les nits fa d’altres coses a noies joves amb problemes i un delinqüent paralític i la seva amant.

El fan es torba com a casa amb el caràcter esquerp, introvertit i dur de l’inspector, la senyora Maigret com a figura secundaria però important, els estaments oficials com a niu d’interessos polítics, gents i ambients coneguts pels fans de la sèrie com són els bars, la comissaria, la casa de Maigret, etc.

Maigret ja és popular, respectat, temut i quasi una llegenda per a tot Paris. A pesar seu ha sortit als diaris i no pot actuar com una persona anònima. És vell i veu com els temps canvien i els joves s’apropien dels llocs de feina on abans estaven els seus col·legues i amics. És un diplodocus i ho sap.

La novel·la és més del mateix i de la mateixa manera. Un plaer només esguerrat per un epíleg final on tot es resol d’una manera massa cuitada.

El millor: retrobar-se amb Maigret

El pitjor: l’epíleg és sobrer.

Títol original: Maigret se défend

Títol en castellà: Maigret se defiende

Traducció: Basilio Losada

Editorial: Luís de Caralt

Col·lecció: Las novelas de Maigret nº 41

Any de la primera edició: 1964

Any d’aquesta publicació: 1973

Pàgines: 155

"Fletch" de Gregory McDonald

Que fa Eastwood en aquesta Portada?

Fletch (1977) inicia la sèrie sobre el jove periodista-buscavides-aventurer Irwin Fletcher, més conegut com a Fletch. A l’inici de la novel·la es troba fent un reportatge d’investigació periodística sobre la drogoaddicció i es fa passar per algú enganxat a la droga. Un milionari creu que és un mort de gana i el contracte, previ pagament de molts diners, perquè el mati. Sí, perquè el mati. Fletch encuriosit accepta l’oferta i comença a investigar sobre l’estrany milionari i el que va descobrint és encara més enigmàtic i inexplicable que la mateixa proposta d’assassinat.

Així s’inicia la novel·la. Un bon arrencament. El més sorprenent del llibre són l’escassetat de descripcions, tant de llocs com de personatges, ja que quasi tot són diàlegs. Sembla un guió de cinema. Una altra sorpresa és que els diàlegs són brillants, àgils i sobretot molt divertits. Una lectura fàcil i molt agradosa. Si penses en l’argument ple de tocs humorístics t’adones de la mirada dura i feroç  que té McDonald vers les classes adinerades i el cos policial. Els uns són dibuixats com a voltors infeliços i els altres són una caterva de corruptes, violents  i incompetents. Fletch, un personatge amoral, acaba sent el més honest de tota la fauna que pobla la novel·la.

El creador de la sèrie sobre aquest vividor camaleònic fou el nord-americà Gregory McDonald [1937-2008]. Estudià a Harvard, treballà com a pilot de iots, pianista de jazz, periodista del Boston Globe i finalment es convertí en novel·lista d’èxit. La seva primera novel·la fou Running Scared (1964). Amb al segona novel·la, aquesta que ens ocupa, guanya l’Edgar a la millor primera novel·la i amb Flynn (1977) guanya el seu segon Edgar. Déu ni do. Fletch és tota una troballa com a personatge i apareix en les següents obres:

Fletch (1974) [1975 Premi Edgar a la millor primera novel·la]

Confess Fletch (1976) [1977 Premi Edgar a la millor novel·la]

Fletch's Fortune (1978)

Fletch and the Widow Bradley (1981)

Fletch's Moxie (1982)

Fletch and the Man Who (1983)

Carioca Fletch (1984)

Fletch Won (1985)

Fletch, Too (1986)

Son of Fletch (1993)

Fletch Reflected (1994)

El millor: els diàlegs, l’humor i la trama argumental. No ha envellit gens.Un magnífic tram final.

El pitjor: que algú confongui lleugeresa amb poca qualitat.

Títol original: Fletch

Títol en castellà: Fletch

Traducció: Eduardo Goligorsky

Editorial: Mundo Actual de Ediciones SA

Col•lecció: ----

Any primera publicació: 1974

Any d’aquesta edició: 1982

Pàgines: 256

"La casa embrujada" de Louis Trimble

Abans de llegir aquest llibre no coneixia a Louis Trimble. De tant en tant agafo alguna novel·la que ronda per casa d’algun autor que no conec. Aquesta vegada li ha tocat a Louis Trimble. Abans de començar-la vaig cercar informació en els diccionaris o manuals que fullejo habitualment quan un autor és nou per a mi. Res. Ni un sol comentari. Ni nomenar-lo. L’última opció: Internet.

Louis Trimble (1917-88) aka Stuart Brock aka Gerry Travis fou un escriptor nord-americà de novel·leria policíaca, de ciència-ficció i de l’oest. Pel que he pogut llegir fou prolífic però curiosament, per l’època en què desenvolupà la seva carrera literària, no va ser un assidu de les revistes pulp. La traducció La casa embrujada del títol original Murder Trouble (1945) no s’ajusta del tot a l’argument però ja estic curat d’espants respecte a portades horribles, traduccions pèssimes i títols canviats.

Al gra. Argumentalment no és per tirar coets però manté l’atenció lectora amb un cop d’efecte rere un altre. No és poc. I un tòpic rere un altre. No és molt. El protagonista, un periodista, condueix el seu cotxe per una zona muntanyosa d’Estats Units quan veu un vehicle amb problemes parat al bell mig d’una carretera. S’ofereix per ajudar però és refusat de mala manera no sense abans observar que al seient del darrere del cotxe espatllat hi ha un home dormint. Segueix camí i agafa a una dona que fa autoestop. Una desconeguda. Ell no la coneix però ella abans d’abaixar-se del cotxe el nomena pel seu nom. Tot molt misteriós.

Arriba al minúscul poble on ha de treballar en el diari local com a redactor. S’allotja en una mena de petit bungalou on al segon dia d’estança troba el cadàver d’un desconegut. Cadàver amunt, cadàver avall, enterrant-lo i desenterrant-lo i pel mig molts diàlegs enginyosos i divertits. Un  mort més, aquesta vegada decapitat i una parella de bessons policies delirants i la parella protagonista anant amunt i avall buscant el cap del mort i dient coses enginyoses. La novel·la és així. T’ho passes d’allò més be mentre la llegeixes.

Trimble, un bon narrador, sabia com explicar una història de forma àgil, ràpida i amena. Molts diàlegs, situacions variades, tocs d’humor, unes gotes d’amor i uns quants tòpics. Res que em desagradi. Res per a recordar.

El millor: és una narració àgil i entretinguda. Una trama ben construïda.

El pitjor: uns dies després de llegida ja l’has oblidat.

Títol original: Murder Trouble

Títol en castellà: La casa embrujada

Traducció: J. Roman (un clàssic d’aquesta col·lecció)

Editorial: Acme Agency SR

Col•lecció: Rastros nº 49

Any primera edició: 1945

Any d’aquesta edició: 1947

Pàgines: 191

"La última visita" de Helen Nielsen

Una dona apareix moribunda tirada en una platja amb les venes obertes. És traslladada a l’hospital on un ajudant del procurador del districte comença a interrogar-la. Ha perdut la memòria. O això diu ella. No recorda que la seva cap a la feina, una curandera entrada en anys, ha sigut assassinada. L’amnèsica, que està molt dèbil, no pot moure’s de l’hospital. Els testimonis que poden aportar informació sobre les últimes hores de la morta, comencen a desfilar, un per un, per l’habitació de la pacient.

Els testimonis aniran teixint el retrat d’unes relacions femenines, entre la morta i l’amnèsica, gens senzilles. S’insinua una relació lèsbica (estem l’any 1959). Les narracions dels fets van escurçant l’hora de l’assassinat i els candidats a assassins entre els personatges.

Helen Nielsen (1918-2002) fou una escriptora nord-americana de novel·les de suspens. Encara que avui estigui bastant oblidada, fou una dels millors exponents de l’anomenada, en el món anglosaxó, de l’anomenat domestic suspens. Dones en perill dins d’un marc quotidià. Curiosament aquesta novel·la no pertany (del tot) a aquest corrent i és bàsicament una novel·la de suspens molt ben graduat i amb elements curiosos. No era gaire usual que en una novel·la de gènere com aquesta es tractés una relació de possessió i gelosia entre dues dones d’una manera tan clara, ni tampoc que es parles sobre els supervivents dels camps de concentració, i del seu incert destí, que en aquell moment estaven refugiats a Nord-amèrica.

                                                 

Nielsen, que escriu força bé, no emet judicis de valor. No és una autora moralitzadora, ni maniquea, ni reaccionaria. Recordem que la novel·la és de l’any 1959 i pertany a un gènere bastant conservador i comercial. La Nielsen gradua la informació que el lector ha de tenir amb destresa i intel·ligència. No tot són flors i violes, la novel·la té un to bastant convencional i l’últim capítol, en un intent per part de Nielsen que tot plegat no li quedes tan negre i angoixant, és un afegitó tranquil·litzador i poc coherent amb la resta de la narració.

No vull acabar aquesta entrada sense anotar dues coses: una, el plaer que m’ha produït, en la recta final de la novel·la, el fet de passar pagines sense poder parar fins a saber qui era l’assassí. I dos, l’escena final (abans de la pesada explicació final) on l’heroïna es troba sola de nit en una casa buida amb l’assassí, cara a cara, en la millor tradició d’una Ethel Lina White. Quin plaer!!!!!

El millor: un bon tractament de la història. Els retrats femenins. El gust per una història ben explicada.

El pitjor: els personatges masculins no estan tan ben dibuixats com els femenins. Has d’esperar al final per enganxar-te de debò.

Títol original: The Fifth Caller

Títol en castellà: La última visita

Traducció: Zabaleta Barba

Editorial: Ediciones Cid

Col•lecció: Antena

Any: 1959

Any d’aquesta edició: 1960

Pàgines: 160