"Se puede morir riendo" d'A. A. Fair

Potser hauria de començar aquesta entrada dient que no sóc un fan d’Erle Stanley Gardner ni de les novel·les amb Perry Mason. Tot i trobar-les entretingudes i una bona manera de passar una estona mai he arribat a enganxar-me a un personatge massa perfecte i sempre triomfant.

Les novel·les que Gardner escrigué amb el pseudònim d’A. A. Fair i protagonitzades per la iaia gorda, agressiva, malcarada i cap d’una agència de detectius Berta Cool i el seu ajudant, un jove detectiu privat (narrador de les històries), Donald Lam, no difereixen de les de l’advocat Mason en quant a agilitat narrativa, diàlegs abundosos, varietat d’ambients i rapidesa de l’acció. Però, i el però és important, tenen més tocs d’humor i els personatges principals mostren més defectes, són més “creïbles”, tot i la seva inversemblança.

La trama, com ja he apuntat, és ràpida i no et dóna temps de pensar gaire ni d’avorrir-te. A l’agència de Berta Cool arriba un milionari texà que vol trobar una dóna. No dóna cap més explicació. Cool ensuma diners i posa a Donald Lam en funcionament perquè trobi a la desapareguda. Naturalment la trama s’embolica d’allò més amb pous petrolífers, bigàmia, assassinat, suplantació de personalitat i altres ingredients argumentals que amenitzen la lectura.

Si alguna cosa bona tenia Gardner era l’habilitat per delinear, construir i embolicar les trames de les seves novel·les amb molta perícia. Tot és lleuger i entretingut i tots els punts de la intriga acaben explicats al llarg de la narració. Quan acabes la novel·la ja la pots oblidar però mentre la llegeixes entreté d’allò més. No és poc.

El millor: és agradable i fàcil de llegir.

El pitjor: no té res digne de ser recordat.

Títol original: You Can Die Laughing

Títol en castellà: Se puede morir riendo

Traducció: Esteban Riambau

Editorial: Plaza y Janés SA Editores

Col•lecció: ----

Any primera publicació: 1966

Any d’aquesta edició: 1957

Pàgines: 175

"Delito en la piel" de Val McDermid

No he tingut sort en el meu primer contacte amb les novel·les de l’escriptora escocesa Val McDermid (1955). Aquesta novel·la breu (molt breu) narrada en primera persona no aporta res d’interessant. Quan la llegeixes t’adones que tot ho has llegit abans unes quantes vegades. Trama magrejada, personatges no especialment interessants, molt diàlegs ràpids i àgils per no cansar el lector que no vol densitats de cap tipus ni una prosa mínimament elaborada, etc.

L’assassinat de la filla petita d’un gran capo de la màfia posa en moviment a la policia per investigar el cas. El suposat suïcidi del capo i un seguit de morts embolicaran encara més el cas i el narrador acabarà descobrint que la cacera de l’assassí li costarà un preu personal bastant alt.

Tòpics a dojo i no especialment ben tractats. Des d’una amistat traïda fins poli honest amb mala sort en l’amor, passant pels consegüents assassinats espantosos que sempre animen molt una trama, la investigació de rigor, mafiosos perillosos, algun gir argumental per mantenir l’interès, etc. Un final precipitat amb ganes d’acabar amb el cotarro et deixa la sensació que McDermid comparteix amb tu el poc interès pel que està explicant.

Es deixa llegir amb facilitat i s’oblida amb la mateixa facilitat. Tot plegat està explicat de forma tant amena i lleugera com superficial. Donada la seva fama suposo que la McDermid té alguna peça més interessant que aquesta. No sé si m’arriscaré a esbrinar-ho. He quedat servit.

El millor: és breu i es llegeix amb facilitat.

El pitjor: L’has llegit moltes vegades abans.

Títol original: Cleanskin

Títol en castellà: Delito en la piel

Traducció: Toni Hill

Editorial: Círculo de Lectores

Col•lecció: ----

Any primera publicació: 2007

Any d’aquesta edició: 2007

Pàgines: 113

Martin Scorsese. Mis placeres de cinéfilo

La expresión “película vieja” carece de significado: hay películas que se han visto y películas que no se han visto.

Peter Bogdanovich

Aquesta afirmació de Bogdanovich que apareix en el llibre dóna idea del posicionament cinèfil del mateix Scorsese avui dia, quan hi ha molt aficionat de nova fornada que desconeix els tresors extraordinaris que posseeix el cinema clàssic nord-americà.

Un petit gran llibre. Aquest recull d’articles i entrevistes apareguts a la revista Cahiers du cinema sobre/de/amb el director Martin Scorsese. Una munió de comentaris, opinions i crítiques impagable per la lucidesa i sinceritat dels mateixos. Que Scorsese és un gran director i ja tot un clàssic viu no és dir res forassenyat.

Coneguda és la cinefília d’Scorsese i al llarg de les entrevistes i articles explica com va descobrir el cinema, les pel·lícules que l’entusiasmaren de petit, parla dels companys de generació, directors de cinema com ell o actors del passat i del present (atenció a la irònica opinió sobre Tarantino!!).

Un recorregut per la història del cinema americà però també amb comentaris sobre el cinema francès, anglès (una debilitat d’Scorsese) i italià. La transcripció de la taula rodona amb Simon Schama i Kent Jones sobre la representació de la història en el cinema és absolutament fascinant i plena d’idees interessantíssimes. Un petit apartat del llibre és una entrevista a Thelma Schoonmaker, muntadora de bona part de la seva filmografia i dona del gran director anglès Michael Powell.

Pel llibre desfilen noms avui potser no gaire recordats pels cinèfils més joves però d’una gran importància en la història del cinema, com Ida Lupino, Jacques Tourneur, Anthony Mann, etc. Quasi res!! No és un llibre, és un vici.

El millor: els articles acaben per donar una imatge completa del seu protagonista.

El pitjor: la brevetat del llibre. Et quedes amb ganes de més.

Títol original: Mes plaisirs du cinéphile

Títol en castellà: Mis placeres de cinéfilo

Traducció: Josep Torrell

Editorial: Paidós

Col·lecció: La memòria del cine

Any primera publicació: 1998

Any d’aquesta publicació: 2000

Pàgines: 170

"Todo menos suicidio" de Ciryl Hare

Quan anava per la meitat de la novel·la vaig començar a sospitar que ja l’havia llegida. No és la primera vegada que em passa. Com podia recordar el final, un final bastant convencional i poc supressiu, i no la base argumental al voltant de la qual gira tota la trama que és més original i interessant? No ho sé. Això demostra que pots rellegir novel·les policíaques i gaudir-les novament. A partir d’aquell descobriment vaig començar a fixar-me com estava construïda i com Hare allarga innecessàriament el llibre per enganyar al lector.

El personatge fix de Hare d’aquesta novel·la és l’inspector Mallett. Fix però no principal, ja que només surt al principi (perquè li expliquin els fets luctuosos) i al final (quan per casualitat s’adona de la solució) després de 150 pàgines d’investigacions rutinàries i no gaire engrescadores dels personatges sobre els quals recau el pes del llibre. Comencem pel principi.

Mallett està estiuejant en un hotel de mala mort en un poblet anglès. Una nit, mentre està sopant, un vell pesat se li apropa i li explica coses de la seva família i insinua, depressiu i trist com és, que aviat morirà. Efectivament, l’endemà al matí el troben mort al seu llit. Tot sembla indicar que és un suïcidi. Mallett decideix oblidar el tema però el fill del mort el visita al seu despatx explicant-li que necessita que al seu pare l’hagin assassinat o hagi mort accidentalment per poder cobrar una sucosa pòlissa. Mallett no pot fer res. A partir d’aquest moment diem adéu a Mallett i ens centrem en els dos fills del difunt i el promès de la filla del mort que inicien una investigació interminable a la recerca d’un sospitós a qui engiponar-li l’assassinat.

Com qualsevol lector de novel·leria policíaca sospita des de la pàgina u de suïcidi res de res, el vell ha sigut assassinat i Mallett acabarà descobrint (per casualitat) qui ho va fer. El gir final és previsible i no té cap emoció. Els personatges són bastant creïbles i la investigació que porten a terme els tres interessats en cobrar la pòlissa també és creïble encara que una mica avorrida. S’ha de dir que Hare escriu bé i encara que no pot mantenir l’interès lector durant tota la novel·la mai abandones el llibre. No és poc tenint en compte que és una novel·la de l’any 39 i no ha envellit gaire, per a no dir gens.

Un bon principi, un desenvolupament feixuc i un tram final interessant. Suposo que Hare era conscient que Mallett no havia d’investigar res, deixant les indagacions als tres detectius diletants, perquè hagués descobert el quid de la trama en dos capítols i Hare només hagués pogut escriure un conte o una novel·la curta a tot estirar. Amb detectius amateurs maldrestes es poden omplir més pàgines de recerques inútils i personatges que engreixen les pàgines però que no acaben per aportar res decisiu a la història.

Unes notes biogràfiques del senyor Hare: Alfred Alexander Gordon Clark (1900-58) altrament conegut pels aficionats a la novel·leria policíaca com Ciryl Hare fou un advocat i posteriorment jutge anglès que escrigué un total de 9 novel·les del gènere i alguns contes. Els seus personatges fixos són l’inspector Mallett (6 novel·les) i Francis Pettigrew (2 novel·les), personatge, aquest últim, protagonista de la seva novel·la més famosa Tragedia en la justícia (1942).

El millor: és una lectura agradable. La premissa argumental.

El pitjor: el desenvolupament no està a l'altura de la premissa i l’interès es va desinflant lentament.

Títol original: Suicide Excepted

Títol en castellà: Todo menos siucidio

Traducció: Eloisa Castellano

Editorial: GP

Col•lecció: El Buho

Any de la primera edició: 1939

Any d’aquesta publicació: 19??

Pàgines: 191

"Los jueves de la señora Julia" de Mario Chiara

En una petita, avorrida y grisa ciutat italiana de la Llombardia desapareix la dona d’un insigne advocat, la senyora Julia del títol. Cada dijous la senyora Julia amb l’excusa de visitar a la seva filla que estudia a Milà es troba amb el seu amant. És l’única fuita per poder respirar d’una vida asfixiant, avorrida i gris. El doctor Corrado Sciancalepre, el protagonista de la història, comença a investigar la desaparició i el que s’inicia com una suposada fugida vers una vida millor per part de la desapareguda s’enterboleix quan l’amant tampoc sap res d’ella. Sciancalepre entreveu un assassinat i un culpable, el marit. Però res serà tan senzill com les aparences mostren.

No puc explicar res més de l’argument perquè és ple de girs i sorpreses. Un punt i a part mereix el final de la novel·la que naturalment no desvetllaré i que sorprèn per la seva ambigüitat i amoralitat. Com en bona part de les peces de gènere els personatges que semblen més bons i/o innocents acaben per ensenyar les seves arestes més fosques i ambigües. Només la senyora Julia, sempre en segon pla però sempre present, se’ns dibuixa gràcies a les mirades dels altres sobre ella, com una víctima rodejada de voltors.

Aquesta novel·la aparegué publicada l’any 1970 però en realitat es tractava d’un refregit d’una altra novel·la publicada pel mateix autor, amb el pseudònim de Nik Inghirami, l’any 1962. He trobat informació per internet sobre una sèrie de la RAI dels anys 70 sobre aquesta narració i he llegit que li van canviar el final per fer-la més comercial i assequible al públic. Quin error!!! Un dels millors moments del llibre és la forma en què es resol la trama. L’argument dóna per una pel·lícula però no sé si es pot allargassar fins a convertir-la en una sèrie sense diluir-la.

                                   

Sempre agraeixo la concisió en una història si aquesta ho demana. No allargar massa les històries que no ho requereixen és una escassa virtut i l’autor és suficientment honest per practicar-la. Cosa rara. Piero Chiara (1913-86)sap explicar bé el que vol explicar i mai cau en tremendismes ni melodrames. Crec que és el primer giallo que apareix comentat en aquest blog i la veritat és que no podria haver-ne escollit un de millor per a l’ocasió. Com qui no vol la cosa Chiara reflexiona amb humor negre soterrat i d’una forma solapadament corrosiva sobre la legalitat, la justícia i la veritat i com es poden fer malabars amb aquests tres conceptes per acabar primant la legalitat sobre una impossible justícia i una veritat difícil de conèixer.

El millor: Brevetat, intensitat i emoció. Va al gra, sense digressions inútils. El regust amarg que et deixa la seva lectura.

El pitjor: s’acaba ràpid.

Títol original: I giovedi della signora Guilia

Títol en castellà: Los jueves de la señora Julia

Traducció: Jorge Dighero

Editorial: Emecé

Col•lecció: El Séptimo Círculo nº 234

Any de la primera publicació: 1970

Any d’aquesta publicació: 1971

Pàgines: 114

"La dama de blanco y negro" de Mary Roberts Rinehart

La senyora Pitman (magnífic personatge) explica com en la pensió de mala mort que regenta en una zona depauperada de la ciutat d’Allegheny (Pittsburgh), a inicis del segle XX, comença a trobar indicis que s’ha comès un crim. La pensió s’inunda uns dies a l’any amb la crescuda del riu i l’aigua arriba fins al primer pis. Això obliga tothom a desplaçar-se en barques. En una de les poques habitacions llogades d’aquest cau viu un matrimoni format per una actriu de tercera i un pobre home amb ínfules d’escriptor. Un dia, en plena inundació, l’actriu desapareix. La senyora Pitman comença a sospitar que el marit a mort la seva dona i aprofitant la inundació s’ha desfet del cos.

La novel·la, escrita l’any 1913, es llegeix festivament al dia. És breu i ajustada al que s’explica, té tocs d’humor, alguns d’ells cruels, té un bon dibuix del personatge principal i de les situacions, l’argument t’atrapa, encara que el suspens brilla per la seva absència, i manté un bon equilibri entre la sempre sobrera historieta d’amor i algun altre toc sentimental i la trama criminal. També s’ha de dir que donada la data en què va ser escrit el llibre i la tradició a la qual pertany l’autora, iniciada per la molt més decimonònica (i també reivindicable) escriptora Anna Katharine Green (1846-1935), la novel·la és molt mesurada en l’exposició i desenvolupament de la història d’amor entre el periodista i la bleda de torn (que, amb un cop melodramàtic és neboda de la narradora sense que la joveneta ho sàpiga) i en els aspectes melodramàtics de la trama.

Una contraportada amb plano inclòs

El retrat psicològicament realista i creïble de la persona que explica la història (la senyora Pitman) és tota una troballa. No es pot dir el mateix de l’escàs interès de Rinehart per aportar algun element de suspens a la trama. Acceptant que és una novel·la de misteri i no una novel·la detectivesca acceptes que les deduccions brillin per la seva absència. Una pena. En el tram final del llibre un dels personatges explica als altres que va succeir la nit de la desaparició de la víctima. Tot i un gir final sorprenent i interessant, amb algun apunt amarg, la peça seria molt millor amb una mica més d’activitat investigadora per part de la senyora Pitman, encara que res d'això entela el plaer que procura la lectura.

El cas de l‘escriptora nord-americana Mary Roberts Rinehart (1876-1958) és peculiar, ja que habitualment és maltractada per crítics com Julian Symons en la seva imprescindible Historia del relato policial (1972), titllant-la d’escriptora per a tietes solterones i exposant que escrivia les novel·les utilitzant invariablement un motllo. Symons li critica que és la iniciadora de l’escola “d’haver-ho sabut”. Aquesta peculiar “escola” es dóna quan alguns personatges de la història es resisteixen a narrar alguns fets que haurien pogut estalviar maldecaps a l’heroïna i moltes pàgines al lector si haguessin estat explicats abans. Totes aquestes crítiques tenen un component de veritat, però Symons no li atorga a Rinehart cap de les vàries virtuts que fan llegibles, i en alguns casos degustables, algunes de les seves novel·les. Com penso seguir llegint llibres de la Rinehart ja parlaré de les seves virtuts en una altra entrada. Aquesta ja és prou llarga.

Una de les inundacions d'Allegheny
a principis del segle XX

El millor: la novel·la no ha envellit (quasi) gens. El personatge principal. Una joia.

El pitjor: la convencional història d’amor, inclús sent molt secundaria, sobra.

Títol original: The Case of Jennie Brice

Títol en castellà: La dama de blanco y negro

Traducció: J. Roman

Editorial: Acme Agency

Col•lecció: Rastros nº 32

Any primera edició: 1913

Any d’questa edició: 1945

Pàgines: 187

"La fiesta de la muerte" de Helen McCloy

La novel·la comença força bé. En plena nevada hivernal novaiorquesa una noia de l’alta societat apareix morta al carrer sepultada per la neu. El cadàver és molt calent, de fet és morta per excés de calor i tot el coll i la cara té un color groguenc estrany. Les robes que porta són de molt baixa qualitat i no hi ha cap avís a la policia segons falta a la seva llar. El que segueix és la presentació del psiquiatre agregat a l’oficina del fiscal del districte Basil Willing.

És la primera de les tretze novel·les (més un recull de contes) amb Wiling de protagonista. El personatge creat per l’escriptora Helen McCloy és descrit com un home alt i prim, de moviments elegants i tranquils. McCloy ens diu que:

“Su madre havia sido rusa y eso explicaba muchas coses, entre ellas su temperamento irritable, más bondadoso e intiutivo que el de las razas a las cuales la capa de civilización ha tenido tiempo de endurecer”.

I remata la presentació amb una afirmació magnífica: “Era una prueba viviente de la teoria de que un médico de locos debe estar tambien algo loco para comprender a sus pacientes”. Seguim amb la trama. Willing, intrigat, comença a investigar i es troba amb un cas de suplantació de personalitat (argumentalment agafada pels pèls i ràpidament descoberta) i de pas reconstruint els fets succeïts en una festa de presentació en societat de la futura víctima la nit en què morí. Un ponx enverinat, un grup de sospitosos delimitat entre la gentada de la festa i, sobretot, el que li dóna color a la novel·la: les deduccions psicològiques de Willing.

Avui els recursos de Willing per saber quan un sospitós menteix (ninetes dilatades, moviments corporals determinats, etc.) semblen ingenus. En un moment donat, després d’una llarga explicació d’un sospitós aquest s’apropa a una taula i tira, sense voler, un pot de tinta que li taca el vestit. Quan acaba l’interrogatori i el policia que acompanya a Willing li diu a aquest que el cas cada vegada és més embolicat, el psiquiatre exclama: ¡El indicio que más me interesó fué que Rhoda Jocelyn volcara ese tintero! I a partir d’aquí comença una digressió sobre Freud i els actes no intencionals i la teoria del mateix Willing sobre les impressions digitals psíquiques (lapsus lingua, moviments corporals, etc.) que és un dels millors moments lectors de l’any. També cal anotar la modernitat del verí emprat per acabar amb la víctima: un producte per aprimar-se.

I per acabar unes notes biogràfiques: L’escriptora nord-americana Helen McCloy (1904-94) va iniciar la seva carrera en la literatura policíaca l’any 1938 amb la novel·la que avui comento. Es casà amb Brett Halliday, el creador de Mike Shayne, l’any 1946 i es divorcià quinze anys després. L’any 1953 rep un Edgar per la seva obra crítica sobre el gènere. Tres anys abans, l’any 1950, fou la primera dona a ocupar el càrrec de presidenta dels Mystery Writers of America.

[no puc deixar d’anotar un personatge molt secundari com una gran troballa de la novel·la. El criat negre de Willing, Juniper. Aquest criat parla com la Mammy d’Allò que el vent s’endugué. Impagable.]

El millor: la construcció i densitat del misteri, l’interès de la intriga i el plaer que m’ha donat la seva lectura. La modernitat d’alguns elements argumentals. No és poc.

El pitjor: alguns comentaris i deduccions psicològiques avui poden semblar molt ingènues. Alguns aspectes de la trama estan agafats amb pinces.

Títol original: Dance of Death

Títol en castellà: La fiesta de la muerte

Traducció: J. Roman

Editorial: Acme Agency

Col•lecció: Rastros nº 26

Any primera edició: 1938

Any d’questa edició: 1945

Pàgines: 188