En una petita, avorrida y grisa ciutat
italiana de la Llombardia desapareix la dona d’un insigne advocat, la senyora
Julia del títol. Cada dijous la senyora Julia amb l’excusa de visitar a la seva
filla que estudia a Milà es troba amb el seu amant. És l’única fuita per poder
respirar d’una vida asfixiant, avorrida i gris. El doctor Corrado Sciancalepre,
el protagonista de la història, comença a investigar la desaparició i el que s’inicia
com una suposada fugida vers una vida millor per part de la desapareguda s’enterboleix
quan l’amant tampoc sap res d’ella. Sciancalepre entreveu un assassinat i un
culpable, el marit. Però res serà tan senzill com les aparences mostren.
No puc explicar res més de l’argument perquè
és ple de girs i sorpreses. Un punt i a part mereix el final de la novel·la que
naturalment no desvetllaré i que sorprèn per la seva ambigüitat i amoralitat.
Com en bona part de les peces de gènere els personatges que semblen més bons
i/o innocents acaben per ensenyar les seves arestes més fosques i ambigües.
Només la senyora Julia, sempre en segon pla però sempre present, se’ns dibuixa
gràcies a les mirades dels altres sobre ella, com una víctima rodejada de
voltors.
Aquesta novel·la aparegué publicada l’any 1970
però en realitat es tractava d’un refregit d’una altra novel·la publicada pel
mateix autor, amb el pseudònim de Nik Inghirami, l’any 1962. He trobat
informació per internet sobre una sèrie de la RAI dels anys 70 sobre aquesta narració
i he llegit que li van canviar el final per fer-la més comercial i assequible
al públic. Quin error!!! Un dels millors moments del llibre és la forma en què
es resol la trama. L’argument dóna per una pel·lícula però no sé si es pot
allargassar fins a convertir-la en una sèrie sense diluir-la.
Sempre agraeixo la concisió en una història si
aquesta ho demana. No allargar massa les històries que no ho requereixen és una
escassa virtut i l’autor és suficientment honest per practicar-la. Cosa rara. Piero
Chiara (1913-86)sap explicar bé el que vol explicar i mai cau en tremendismes
ni melodrames. Crec que és el primer giallo
que apareix comentat en aquest blog i la veritat és que no podria haver-ne
escollit un de millor per a l’ocasió. Com qui no vol la cosa Chiara reflexiona
amb humor negre soterrat i d’una forma solapadament corrosiva sobre la
legalitat, la justícia i la veritat i com es poden fer malabars amb aquests
tres conceptes per acabar primant la legalitat sobre una impossible justícia i
una veritat difícil de conèixer.
El
millor: Brevetat, intensitat i emoció. Va al gra,
sense digressions inútils. El regust amarg que et deixa la seva lectura.
El
pitjor: s’acaba ràpid.
Títol original: I giovedi
della signora Guilia
Títol en castellà: Los jueves
de la señora Julia
Traducció: Jorge Dighero
Editorial: Emecé
Col•lecció: El Séptimo Círculo
nº 234
Any de la primera publicació:
1970
Any d’aquesta publicació: 1971
Pàgines: 114
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada