"El hombre de los ojos azules" de Marten Cumberland

En el seu llarg, magnífic i forçosament incomplet A Catalogue of Crime, el crític Jacques Barzun (amb Wendell Hertig Taylor) explicita la seva preferència per Saturnin Dax sobre Maigret. Creu que Dax és un personatge més interessant. I afegeix que Cumberland, com escriptor, no ha rebut mai l’atenció que mereixia sobretot pel coneixement de Paris que tenia i l’ambientació o la descripció dels ambients tan aconseguits en les seves obres.

És curiós que Saturnin Dax, en un moment de la trama, troba una pista important entre els fulls de la novel•la de Simenon Testament Donadieu. Dax parla bé d’ella. Un homenatge a l’escriptor francès i suposo que indirectament una picada d’ullet a Maigret. Encara que Dax, físicament comparat amb una balena amb mostatxo, és més a prop de l’educat, suau i bastant improbable Poirot que de Maigret.

Cada crític/lector té les seves filies i fòbies, però hi ha opinions massa excèntriques sobre quelcom que és difícil de mantenir només que llegeixis, comparant, a Simenon i a Cumberland. En Simenon els llocs on transcorre l’acció són vívids i creïbles, en les peces (que he llegit) de Cumberland Paris només és un decorat. Dit això, he de reconèixer que les novel·les de Cumberland, tot i no passar d’un nivell mitjà, són entretingudes i de vegades tenen algun personatge o moment interessant.

Portada d'una edició anglesa de la novel·la

En aquest cas, Saturnin Dax s’enfronta a un assassí especialment esmunyedís. Una dóna  apareix esquarterada i enterrada en el soterrani d’una casa temporalment deshabitada. Només apareix el tronc. Les altres extremitats, cap inclòs, han desaparegut. La casa pertany a un matrimoni separat, ell és un important científic i ella una bella i superficial dona amb més admiradors que cervell. Primer es creu que la morta és l’esposa del científic però el cas anirà complicant-se cada vegada més. Qui és la morta? Qui voldria matar-la? Perquè enterrar-la en aquella casa?

Dax i el seu ajudant, l’anglès Felix Norman, començaran la investigació fins a arribar a un home disfressat i amb els ulls d’un blau intens. La trama és convencional i els personatges tampoc són especialment atractius. És una narració eficaç i agradable, però poca cosa més. No té res digne de ser recordat. La part final és decebedora en l’explicació del crim i les seves causes. Dax, en les tres últimes pàgines, recorda que els ulls poden modificar-se de color amb lents de contacte. Que espavilat!! L’explicació final és defectuosa i mancada de credibilitat. Per exemple: en l’explicació Dax dona per suposat que el cap de la víctima va ser llençat al mar. Per què? Perquè no enterrat? Tot plegat molt agafat pels pèls. El mòbil del crim es basa tot ell en una reconstrucció imaginada per Dax i per acabar-ho d’adobar la detenció de l’assassí no té cap emoció.

El millor: es passa una estona agradable llegint-la.

El pitjor: una resolució final del cas poc reeixida. Entre improbabilitats, fets que el lector no sap i suposicions, Dax reconstrueix el crim.

Una altra novel·la de Cumberland

Títol original: Hearsed in Death

Títol en castellà: El hombre de los ojos azules

Traducció: D. Martínez Sagrera

Editorial: Maucci-Barcelona

Col•lecció: Las Novelas de la Palma. Edición de bolsillo. Nº 12

Any: 1947

Any de publicació: ?

Pàgines: 160

"Los rastros de Brillhart" de Herbert Brean

No sabia que llegir. I no serà per falta de material, però volia provar amb algun autor nou (per a mi) i cap dels que tenia preparats m’oferia una mínima seguretat. Com solucionar aquest greu problema? Escollint qualsevol novel·la de la col·lecció El Séptimo Círculo. És difícil trobar una novel·la dolenta en tota la col·lecció. Alguna hi ha, però la gran majoria de títols, per desconeguts que resultin, tenen uns mínims de qualitat. Una gran col·lecció. Possiblement la millor mai editada en castellà (espanyol d’argentina per ser més exactes).

L’afortunat va ser Herbert Brean (1907-73) i la seva novel·la Los rastros de Brillhart (1960). Segons he llegit per internet fou director i vicepresident dels Mystery Writers of America. Va escriure contes policíacs i no policíacs a més d’articles i llibres no adscrits al gènere i la seva producció policíaca es compon de la minsa quantitat de set novel·les. Dues d’elles nominades als Edgars. No el guanyà mai. Ah, la novel·la que comento fou una de les dues afortunades. No n’hi ha per menys.

Pots estar mort des de fa temps i la gent, inclús persones properes, creure que encara ets viu? Una pregunta estranya i ridícula. La primera de les dues úniques aparicions de William Deacon alies “Deac”, un periodista novaiorquès que treballa en una revista d’actualitat. Deacon rep la visita inesperada d’un amic de la infància que li demana ajut sobre un afer molt estrany. Un home indesitjable, Brill Brillhart, que ell sap que és mort ha sigut vist viu per la ciutat, ben viu. Diverses persones diuen haver dinat amb ell, parlat amb ell, ... És mort o l’amic del protagonista és boig? És un doble o un fantasma? Ha ressuscitat? Deacon seguirà les pistes/rastres que va deixant el suposat difunt per esbrinar si està viu o no i quan està viu i quan no. Un no parar d’aquí cap allà ajudat per la seva xicota Twit-twit (sí, com sona).

Un bon punt de partida que anirà embolicant-se cada vegada més. La primera part (de les tres) de la novel•la acaba amb la resolució per part de Deacon de l’enigma. Bé, això creu ell. En una volta de rosca narrativa enginyosa tot acaba més entortolligat que al principi. No vull fer spoilers i estripar un argument que va sorprenent al lector cada poques pàgines. La trama està molt ben portada i no decau mai l’interès. Una menció especial per algun personatge ben dibuixat i fora dels tòpics habituals, com el detectiu de la policia que investiga el cas.

El millor: com manté l’interès del lector, de sorpresa en sorpresa, des del principi fins al final. Bons diàlegs i situacions. Un plaer.

El pitjor: alguns personatges secundaris queden desdibuixats.

Títol original: The Traces of Brillhart

Títol en castellà: Los rastros de Brillhart

Traducció: Marta Zubizarreta de Basavilbaso (Déu n’hi do)

Editorial: Emecé Editores SA

Col•lecció: El Séptimo Círculo

Any: 1960

Any de publicació: 1967

Pàgines: 218

"El caballo chino" de Ben Benson

Benjamin Benson (1915-59) és un oblidat escriptor ianqui de novel·leria policíaca dels anys 50. Estudià dret a la Universitat de Boston i treballà com a comercial per la casa de te Lipton. L’any 1945 va ser ferit a la batalla de les Ardennes i en la consegüent convalescència començà a escriure com a teràpia. L’any 1959, amb 44 anyets, quan es dirigia a l’entrega de premis Mistery Writers of America caigué fulminat per un infart a Times Square. Mala sort. La seva producció es limita a 19 novel·les, 10 de les quals protagonitzades per Wade Paris, la seva creació més recordada, o menys oblidada. Encara que aquesta novel•la i Alibi at Dusk són del mateix any, Beware the Pale Horse aka El caballo chino és la segona incursió de Paris en tasques detectivesques.

A Wade Paris, un policia molt jovenet de la policia de Massachusetts se li encarrega la resolució d’un doble assassinat. Els morts són el fill d’una important família de la ciutat i un amic del mateix Paris i policia com ell. El lloc de l’assassinat: la casa del milionari. El motiu de les morts: la compravenda d’una escultura d’un cavall xinès de la dinastia T’ang.

És una novel·la policíaca amb algun (lleu) element de novel·la negra: les interferències en la investigació policial per part dels polítics, sempre preocupats pels seus interessos i no per l’aclariment del cas. Un altre (encara més lleu) element de novel·la negra seria la mateixa figura de Paris (excombatent com el mateix

Benson) dibuixat com un policia molt honest, inclús antipàtic en la seva obsessió per fer complir la llei per sobre dels seus propis sentiments. Un cavaller errant com tants d’altres investigadors privats i policies incorruptes en una societat putrefacta. Ja li diu un vell policia savi al mateix Paris sobre la seva dedicació a la resolució del misteri:

“..obstinado como una mula y con todo el fervor de un caballero cruzado en busca del vaso  sacro,...”

I afegeix sobre el futur del protagonista:

“No sé, realmente, si es bueno ser un idealista. Progresó usted muy rápido pero ya ha llegado todo lo lejos que podia llegar. De ahora en adelante solo podrá mejorar conociendo a la gente de pro. No creo que usted se lleve bien con esa gente Wade.”

La novel·la és bastant tòpica i esquemàtica i els personatges tampoc tenen gaire entitat, començant pel mateix Paris, que si bé es va humanitzant en la part final de la novel·la mai acaba de fer-se atractiu per al lector. La trama s’allarga amb els interrogatoris de rigor als sospitosos i s’anima amb un parell de cadàvers més i així com qui no vol la cosa arribes al final del llibre. Res de nou. Una novel·la eficaç i convencional. Tot llegit abans bastants vegades, tot i que s’ha de reconèixer que té una recta final amb tensió creixent i que manté l’interès lector fins a un desenllaç bastant sorprenent. El que es sorprenent és el nom de l’assassí, és clar. És la part de novel·la enigma que tenen totes les novel·les policíaques i moltes vegades l’únic interessant de moltes d’elles.

El millor: és literatura pulp d’un cert nivell, no és la porqueria de Carter Brown per entendre’ns.

El pitjor: no té res digne de ser recordat.

Títol original: Beware the Pale Horse

Títol en castellà: El caballo chino

Traducció: Juan J. Llobet

Editorial: Acme SA

Col•lecció: Rastros

Any: 1951

Any de publicació: 1953

Pàgines: 188

"Falta otro ataúd" de Harold Q. Masur

Repassant la llista de les novel·les policíaques escrites pel ianqui Harold Q. Masur (1912-2005) m’adono de l’escassetat de la seva producció. Masur mai va ser un escriptor policíac de primera línia però tampoc una mediocritat. La seva producció té la qualitat suficient per a ser reimpresa i llegida avui dia. Entre la seva minsa producció policíaca i la no reedició de cap de les seves obres traduïdes al castellà han acabat per condemnar-lo a un oblit no merescut.

De defectes la novel·la en té, Send Another Hearse (1960) no és un prodigi d’inventiva i d’originalitat i el seu final és massa acomodatici i ensucrat. El que no se li pot negar a Masur és el domini i l’habilitat manegant les vàries trames argumentals. Una novel•la és policíaca amb l’afegitó de tocs de novel•la negra incloent un assassinat per part de la policia d’un testimoni molest. També hi ha tocs de trama judicial, o millor dit legalista, al més pur estil Sara Woods. Però essencialment és una novel•la policíaca on un advocat, a part de defendre al seu client, es dedica a desentortolligar el misteri central interrogant i deduint. Cap novetat.

Un dels dos socis d’una companyia literària fuig amb 50 mil dòlars i deixa al seu altre soci penjat amb el deute. Davant aquest problema decideix demanar ajut al seu amic i advocat Scott Jordan, el protagonista de vàries de les novel·les de Masur. Naturalment l’argument s’embolica cada vegada més amb l’aparició de més personatges, més cadàvers i trames complementàries que animen la troca.

Harold exhibint la seva producció literària

Bons i abundosos diàlegs, situacions ràpides i una estructura de ferro amb un argument recaragolat molt ben portat tapen o ajuden a oblidar les convencions i estereotips habituals i uns personatges massa esquemàtics.

El millor: és una novel·la que es llegeix amb gust. No ha envellit. És efectiva i està ben escrita. Un bon entreteniment.

El pitjor: al conjunt li falta una mica de consistència.

Títol original: Send Another Hearse

Títol en castellà: Falta otro ataúd

Traducció: E. Ruiz Ibáñez

Editorial: Bruguera, SA

Col•lecció: Marabú suspense

Any: 1960

Any de publicació: 1963

Pàgines: 160

"El gato que leia del revés" de Lilian Jackson Braun

Lilian Jackson Braun (1913-2011) va iniciar la seva sèrie de més de 30 novel·les policíaques amb Jim Qwilleran i el seu gat siamès Koko (més endavant s’afegiria un segon gat, Yum Yum) l’any 1966. La sèrie, la veritat, no és gran cosa, però si té quelcom d’innegable, és l’encant ingenu, quasi infantil, en la idea d’un(s) gat(s) que ajuden a resoldre crims al protagonista.

Qwilleran, un periodista amb una carrera professional en declivi, entra a treballar en un diari de segona regional com a crític d’art. Ell no té cap coneixement sobre la matèria però al director del diari li és igual. Així entra en contacte amb la fauna artística local on es barregen joves pintors milionaris, galeristes aprofitats i d’altres frikis. Entre aquesta fauna es troba un viperí crític d’art. Un home sofisticat amb gustos encara més sofisticats que viu sol amb el seu gat Koko, al qual tracte com si fos una persona tan sofisticada com ell mateix.

L’assassinat de rigor triga unes 100 pàgines a produir-se. Una mica tard, la veritat. Ni els personatges ni les situacions són tan interessants com per mantenir-te tant de temps esperant el que saps que succeirà. El retrat del món de l’art en una ciutat petita d’Estats Units és tòpica i superficial, amb una descripció d’un happening ridícula i sense gràcia. Tampoc els personatges presenten un excessiu interès, menys Koko (el seu nom complet és Kao K’o-Kung, en homenatge a un poeta xinès del segle XIII). Aquest gat, en paraules del crític d’art, el seu amo:

“Ha desarrollado un interès por ciertos periodos de la historia del arte y, aunque no comparto sus preferencias, admiro su independència”

Però el millor i que dóna títol a la novel·la:

“Tambien lee los titulares de los periódicos como tendrá ocasión de comprobar cuando recibamos la última edición de hoy”

Braun i Koko, un duo
indescriptible

És Koko llegint les seves aventures?

La repera. Encara és més al·lucinant perquè Koko llegeix els titulars al revés. Movent el cap de dreta a esquerra!!!! Que un gat sigui el més (o l’únic) interessant d’una novel·la policíaca no diu gaire a favor de l’obra. La investigació és la típica en una novel·la de caràcter tan clàssic i tampoc presenta molt d’interès. Després d’un parell d’assassinats i l’ajuda de Koko per desemmascarar l’assassí finalitza la novel·la. Ah! Koko finalment es queda amb el protagonista disposat a viure noves aventures tan prescindibles i allargassades com aquesta. Un gat lector sempre és millor que un d’analfabet.

Atenció spoiler!!!: L’habitual en aquest tipus de novel•la és que l’assassí sigui qui menys t’ho esperes. El que no esperes és que l’assassí sigui un personatge tan residual que quan el protagonista el descobreix quasi no sàpigues qui és. Al llarg de bona part de la novel·la un accident passa com assassinat només per marejar al lector. Encara i així no crec que cap lector  en el món hagi esbrinat mai qui és l’assassí. Tot plegat està massa agafat pels pèls.

El millor: és agradable i ingènua. Té encant i es llegeix fàcilment.

El pitjor: pel que explica no calen tantes pàgines.

Títol original: The Cat Who Could Read Backwards

Títol en castellà: El gato que leia del revés

Traducció: Gloria Méndez

Editorial: Plaza & Janés

Col•lecció: Biblioteca de autor de...

Any: 1966

Any de publicació: 1996 

Pàgines: 246

"Un asesino entre nosotros" de Carter Brown

Una altra novel·la de Carter Brown. Aquesta vegada amb l’investigador privat de Hollywood Rick Holman. Una famosa actriu del cinema perd un paper estel·lar en una superproducció i comença a criticar la rival que aconsegueix fer-se amb el rol. L’actriu afortunada comença a patir intents d’assassinat de forma continuada. Un exmarit de l’estrella contracta a Holman perquè esbrini si aquests atacs són certs i si és així, qui els provoca. La trama, no gaire original, es complica amb l’aparició de dos exmarits més de l’estrella amenaçada i un parell de psicòpates.

Poc sexe, poca violència i una mica de suspense al final del llibre per animar el cotarro. Res de nou. Dones amb corbes sinuoses, pits turgents, detectiu cínic, sortit i descarat, diàlegs suposadament aguts, personatges plans, situacions estereotipades, etc. El de sempre. Una gasòfia de primera magnitud amb poques coses noves a comentar respecte a les altres novel·les de Brown ja ressenyades en aquest blog.

El millor: el final, encara que previsible, té certa grapa.

El pitjor: és com totes les altres novel·les de Brown. Un xurro més.

Títol original: A Murderer Among Us

Títol en castellà: Un asesino entre nosotros

Traducció: Eduardo Escalona

Editorial: Diana SA

Col•lecció: Caiman

Any: 1962

Any de publicació: 1963

Pàgines: 159

"Suzuki hace hablar a los muertos" de Jean-Pierre Conty

Aquesta setmana toca una d’espies de mitjan anys 60. El japonès Suzuki és un espia de la CIA enviat habitualment a l’Orient Mitjà. Aquesta vegada té com a missió aconseguir que en un congrés amb els principals caps del món àrab surti elegit com a president l’únic candidat amb possibilitats d’aturar l’extermini que pateixen les tribus del sud del Sudan, amb creences catòliques, per part de l’integrisme musulmà. Suzuki triga cinquanta pàgines a aparèixer per posar ordre.

L’espia Suzuki és un personatge estrany. En unes novel·les se’ns explica que està casat i té fills i per això cada vegada que una dona (sempre una espia) l’intenta seduir, ell la refusa no sense abans maltractar-la una mica. Aquesta vegada no solament no la maltracta sinó que dos minuts després de conèixer-la se’n va al llit amb ella. Conty escrivia tantes novel·les de l’espia japonès que no devia recordar com reaccionava el seu personatge.

Suposo que a Conty en unes novel·les li sortia el seu vessant de còpia barata de James Bond i en altres l’esperit civilitzat francès. És igual. Quan llegeixes una novel·la amb Suzuki (en aquesta no és senyor Suzuki) ja saps que la credibilitat, la coherència i el realisme en qualsevol aspecte de la narració serà inexistent.

En la trama participa una espia, el pare de la qual és cabdill d’una tribu perseguida per les forces integristes musulmanes, que vol ajudar a la seva tribu fent un documental i estrenant-lo a Nova York!!! Primer atac de riure. No ha sigut l’únic. En un moment donat la noia li diu al seu pare que li deixa la càmera perquè filmi la tribu i li passi després el material. Com? No estan assetjats pels fanàtics dolents? El pare sabrà filmar alguna cosa? Una estrena d’un documental amateur a un cinema de Nova York? Un deliri naïf. En aquest moment jo ja estava fascinat amb l’argument i totalment enganxat.

La cosa segueix per uns camins encara més al·lucinants. Suzuki, entre altres coses, es disfressa d’africà. Segon atac de riure. Més. La noia en un moment donat ha de fugir dels dolents i contravenint les ordres de Suzuki va a visitar a la seva mare malalta. Definitivament és l’espia més idiota de la història de la literatura. La part final de la novel·la ofereix un seguit de sorpreses a quina més divertida. Els dolents segresten a la noia, que no triga gens a “cantar”, i l’únic que volen d’ella és una còpia del documental inacabat!!!!! Que volen fer amb ell? Seguir rodant? Suzuki la salva fent que els raptors es matin entre ells. Inenarrable.

El millor: és un deliri divertit en la seva ingenuïtat.

El pitjor: no ofereix res digne de ser recordat. Hi ha poca violència i menys sexe. No tinc més novel·les de Conty, ai-las!

Títol original: Mr. Suziki fait parler les morts

Títol en castellà: Suzuki hace hablar a los muertos

Traducció: M. Cervelló

Editorial: Ediciones Toray

Col•lecció: Espionaje

Any: 1967

Any de publicació: 1968

Pàgines: 176