"El gato que leia del revés" de Lilian Jackson Braun

Lilian Jackson Braun (1913-2011) va iniciar la seva sèrie de més de 30 novel·les policíaques amb Jim Qwilleran i el seu gat siamès Koko (més endavant s’afegiria un segon gat, Yum Yum) l’any 1966. La sèrie, la veritat, no és gran cosa, però si té quelcom d’innegable, és l’encant ingenu, quasi infantil, en la idea d’un(s) gat(s) que ajuden a resoldre crims al protagonista.

Qwilleran, un periodista amb una carrera professional en declivi, entra a treballar en un diari de segona regional com a crític d’art. Ell no té cap coneixement sobre la matèria però al director del diari li és igual. Així entra en contacte amb la fauna artística local on es barregen joves pintors milionaris, galeristes aprofitats i d’altres frikis. Entre aquesta fauna es troba un viperí crític d’art. Un home sofisticat amb gustos encara més sofisticats que viu sol amb el seu gat Koko, al qual tracte com si fos una persona tan sofisticada com ell mateix.

L’assassinat de rigor triga unes 100 pàgines a produir-se. Una mica tard, la veritat. Ni els personatges ni les situacions són tan interessants com per mantenir-te tant de temps esperant el que saps que succeirà. El retrat del món de l’art en una ciutat petita d’Estats Units és tòpica i superficial, amb una descripció d’un happening ridícula i sense gràcia. Tampoc els personatges presenten un excessiu interès, menys Koko (el seu nom complet és Kao K’o-Kung, en homenatge a un poeta xinès del segle XIII). Aquest gat, en paraules del crític d’art, el seu amo:

“Ha desarrollado un interès por ciertos periodos de la historia del arte y, aunque no comparto sus preferencias, admiro su independència”

Però el millor i que dóna títol a la novel·la:

“Tambien lee los titulares de los periódicos como tendrá ocasión de comprobar cuando recibamos la última edición de hoy”

Braun i Koko, un duo
indescriptible

És Koko llegint les seves aventures?

La repera. Encara és més al·lucinant perquè Koko llegeix els titulars al revés. Movent el cap de dreta a esquerra!!!! Que un gat sigui el més (o l’únic) interessant d’una novel·la policíaca no diu gaire a favor de l’obra. La investigació és la típica en una novel·la de caràcter tan clàssic i tampoc presenta molt d’interès. Després d’un parell d’assassinats i l’ajuda de Koko per desemmascarar l’assassí finalitza la novel·la. Ah! Koko finalment es queda amb el protagonista disposat a viure noves aventures tan prescindibles i allargassades com aquesta. Un gat lector sempre és millor que un d’analfabet.

Atenció spoiler!!!: L’habitual en aquest tipus de novel•la és que l’assassí sigui qui menys t’ho esperes. El que no esperes és que l’assassí sigui un personatge tan residual que quan el protagonista el descobreix quasi no sàpigues qui és. Al llarg de bona part de la novel·la un accident passa com assassinat només per marejar al lector. Encara i així no crec que cap lector  en el món hagi esbrinat mai qui és l’assassí. Tot plegat està massa agafat pels pèls.

El millor: és agradable i ingènua. Té encant i es llegeix fàcilment.

El pitjor: pel que explica no calen tantes pàgines.

Títol original: The Cat Who Could Read Backwards

Títol en castellà: El gato que leia del revés

Traducció: Gloria Méndez

Editorial: Plaza & Janés

Col•lecció: Biblioteca de autor de...

Any: 1966

Any de publicació: 1996 

Pàgines: 246