En una pensió francesa apareix un hoste mort a
la banyera. Electrocutat. Algú li ha llençat un assecador del pèl mentre es
banyava. Els sospitosos són molt
escassos. Entra en acció l’inspector adjunt Robert Lester. Com més pistes troba
més incoherent sembla tot plegat. El mort, que no fumava, apareix amb una pipa
flotant en la banyera. L’habitació del difunt regirada i amb l’armari rober
forçat...., des de dins! El llit del mort apunyalat de dalt a baix formant
quatre barres però sense tocar el farcit del matalàs.
El cadàver somriu beatíficament mirant la
finestra del bany. Potser somriu perquè és conscient que esbrinar les causes
reals de la seva mort serà tan difícil com saber qui el va assassinar. Com
sona. No per falta de culpables, sinó per excés d’assassins. Res sembla tenir
sentit. No es poden unir les peces per donar una explicació coherent sense que
tot plegat no sembli un vodevil grotesc. Lester desesperat i impotent exclama: !Que ganas tengo de volver a mi casa y leer
una buena novel·la policíaca!
Les pistes no estan posades per ser unides i trobar
així la veritat. Les peces unides no
formen un tot coherent. Quan Lester aconsegueix reconstruir el crim, o un dels
crims, s’adona que ha d’escollir ell mateix qui és el criminal. Un sol
cadàver, vàries morts i una munió
d’assassins. Un merder.
La novel·la té moltes coses interessants. La
primera: la brevetat. Va al gra sense palla ni digressions ni subtrames que
allargassin una història delineada i executada en el seu just espai. Les pàgines justes. Ben mesurada i amb les sorpreses i girs
argumentals suficients per enganxar i no deixar-te fins a un final sorprenent.
Pascal cofoi amb el seu Goncourt |
Segona: l’humor. Un humor cruel i una mica satíric.
L’inspector és el nebot de Miss Marple. Els pensaments del nebot vers la tieta
són divertits i un punt irreverents. Els personatges tenen un component
caricaturesc considerable. No hi autocomplaença ni melodrama ni pseudopsicologia
en el seu dibuix.
Tercera: està ben escrita. L’estil de Lainé és
sec, irònic i punyent. Quan la llegeixes t’interessa tant el que explica com el
com ho explica. Una virtut rara en un gènere ple de narracions amb proses carrinclones
i planes.
Notes biogràfiques: Aquest autor francès,
Pascal Lainé (1942), deixà l’ensenyament per consagrar-se a la literatura.
L’any 1972 guanya el premi Medicis per L’Irrevolution
i el Goncourt, tres anys més tard, per La
Denteillère. Inspirant-se en Agatha Christie escriu els seus quatre llibres
policíacs del que el comentat aquí és el primer. Totes quatre novel·les tenen
com a protagonista l’inspector Lester. (informació extreta del Dictionnaire des literatures policères
de Claude Mesplède).
El
millor: és un bon entreteniment.
El
pitjor: algun
gir argumental és una mica previsible.
Títol original: Plutôt deux
fois qu’une
Títol en castellà: Dos veces mejor
que una
Traducció: Jordi Marfà
Editorial: Laia/Barcelona
Col•lecció: Alfa
Any d’aquesta edició: 1987
Any primera publicació: 1985
Pàgines: 143
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada