"La dama de blanco y negro" de Mary Roberts Rinehart

La senyora Pitman (magnífic personatge) explica com en la pensió de mala mort que regenta en una zona depauperada de la ciutat d’Allegheny (Pittsburgh), a inicis del segle XX, comença a trobar indicis que s’ha comès un crim. La pensió s’inunda uns dies a l’any amb la crescuda del riu i l’aigua arriba fins al primer pis. Això obliga tothom a desplaçar-se en barques. En una de les poques habitacions llogades d’aquest cau viu un matrimoni format per una actriu de tercera i un pobre home amb ínfules d’escriptor. Un dia, en plena inundació, l’actriu desapareix. La senyora Pitman comença a sospitar que el marit a mort la seva dona i aprofitant la inundació s’ha desfet del cos.

La novel·la, escrita l’any 1913, es llegeix festivament al dia. És breu i ajustada al que s’explica, té tocs d’humor, alguns d’ells cruels, té un bon dibuix del personatge principal i de les situacions, l’argument t’atrapa, encara que el suspens brilla per la seva absència, i manté un bon equilibri entre la sempre sobrera historieta d’amor i algun altre toc sentimental i la trama criminal. També s’ha de dir que donada la data en què va ser escrit el llibre i la tradició a la qual pertany l’autora, iniciada per la molt més decimonònica (i també reivindicable) escriptora Anna Katharine Green (1846-1935), la novel·la és molt mesurada en l’exposició i desenvolupament de la història d’amor entre el periodista i la bleda de torn (que, amb un cop melodramàtic és neboda de la narradora sense que la joveneta ho sàpiga) i en els aspectes melodramàtics de la trama.

Una contraportada amb plano inclòs

El retrat psicològicament realista i creïble de la persona que explica la història (la senyora Pitman) és tota una troballa. No es pot dir el mateix de l’escàs interès de Rinehart per aportar algun element de suspens a la trama. Acceptant que és una novel·la de misteri i no una novel·la detectivesca acceptes que les deduccions brillin per la seva absència. Una pena. En el tram final del llibre un dels personatges explica als altres que va succeir la nit de la desaparició de la víctima. Tot i un gir final sorprenent i interessant, amb algun apunt amarg, la peça seria molt millor amb una mica més d’activitat investigadora per part de la senyora Pitman, encara que res d'això entela el plaer que procura la lectura.

El cas de l‘escriptora nord-americana Mary Roberts Rinehart (1876-1958) és peculiar, ja que habitualment és maltractada per crítics com Julian Symons en la seva imprescindible Historia del relato policial (1972), titllant-la d’escriptora per a tietes solterones i exposant que escrivia les novel·les utilitzant invariablement un motllo. Symons li critica que és la iniciadora de l’escola “d’haver-ho sabut”. Aquesta peculiar “escola” es dóna quan alguns personatges de la història es resisteixen a narrar alguns fets que haurien pogut estalviar maldecaps a l’heroïna i moltes pàgines al lector si haguessin estat explicats abans. Totes aquestes crítiques tenen un component de veritat, però Symons no li atorga a Rinehart cap de les vàries virtuts que fan llegibles, i en alguns casos degustables, algunes de les seves novel·les. Com penso seguir llegint llibres de la Rinehart ja parlaré de les seves virtuts en una altra entrada. Aquesta ja és prou llarga.

Una de les inundacions d'Allegheny
a principis del segle XX

El millor: la novel·la no ha envellit (quasi) gens. El personatge principal. Una joia.

El pitjor: la convencional història d’amor, inclús sent molt secundaria, sobra.

Títol original: The Case of Jennie Brice

Títol en castellà: La dama de blanco y negro

Traducció: J. Roman

Editorial: Acme Agency

Col•lecció: Rastros nº 32

Any primera edició: 1913

Any d’questa edició: 1945

Pàgines: 187

"La fiesta de la muerte" de Helen McCloy

La novel·la comença força bé. En plena nevada hivernal novaiorquesa una noia de l’alta societat apareix morta al carrer sepultada per la neu. El cadàver és molt calent, de fet és morta per excés de calor i tot el coll i la cara té un color groguenc estrany. Les robes que porta són de molt baixa qualitat i no hi ha cap avís a la policia segons falta a la seva llar. El que segueix és la presentació del psiquiatre agregat a l’oficina del fiscal del districte Basil Willing.

És la primera de les tretze novel·les (més un recull de contes) amb Wiling de protagonista. El personatge creat per l’escriptora Helen McCloy és descrit com un home alt i prim, de moviments elegants i tranquils. McCloy ens diu que:

“Su madre havia sido rusa y eso explicaba muchas coses, entre ellas su temperamento irritable, más bondadoso e intiutivo que el de las razas a las cuales la capa de civilización ha tenido tiempo de endurecer”.

I remata la presentació amb una afirmació magnífica: “Era una prueba viviente de la teoria de que un médico de locos debe estar tambien algo loco para comprender a sus pacientes”. Seguim amb la trama. Willing, intrigat, comença a investigar i es troba amb un cas de suplantació de personalitat (argumentalment agafada pels pèls i ràpidament descoberta) i de pas reconstruint els fets succeïts en una festa de presentació en societat de la futura víctima la nit en què morí. Un ponx enverinat, un grup de sospitosos delimitat entre la gentada de la festa i, sobretot, el que li dóna color a la novel·la: les deduccions psicològiques de Willing.

Avui els recursos de Willing per saber quan un sospitós menteix (ninetes dilatades, moviments corporals determinats, etc.) semblen ingenus. En un moment donat, després d’una llarga explicació d’un sospitós aquest s’apropa a una taula i tira, sense voler, un pot de tinta que li taca el vestit. Quan acaba l’interrogatori i el policia que acompanya a Willing li diu a aquest que el cas cada vegada és més embolicat, el psiquiatre exclama: ¡El indicio que más me interesó fué que Rhoda Jocelyn volcara ese tintero! I a partir d’aquí comença una digressió sobre Freud i els actes no intencionals i la teoria del mateix Willing sobre les impressions digitals psíquiques (lapsus lingua, moviments corporals, etc.) que és un dels millors moments lectors de l’any. També cal anotar la modernitat del verí emprat per acabar amb la víctima: un producte per aprimar-se.

I per acabar unes notes biogràfiques: L’escriptora nord-americana Helen McCloy (1904-94) va iniciar la seva carrera en la literatura policíaca l’any 1938 amb la novel·la que avui comento. Es casà amb Brett Halliday, el creador de Mike Shayne, l’any 1946 i es divorcià quinze anys després. L’any 1953 rep un Edgar per la seva obra crítica sobre el gènere. Tres anys abans, l’any 1950, fou la primera dona a ocupar el càrrec de presidenta dels Mystery Writers of America.

[no puc deixar d’anotar un personatge molt secundari com una gran troballa de la novel·la. El criat negre de Willing, Juniper. Aquest criat parla com la Mammy d’Allò que el vent s’endugué. Impagable.]

El millor: la construcció i densitat del misteri, l’interès de la intriga i el plaer que m’ha donat la seva lectura. La modernitat d’alguns elements argumentals. No és poc.

El pitjor: alguns comentaris i deduccions psicològiques avui poden semblar molt ingènues. Alguns aspectes de la trama estan agafats amb pinces.

Títol original: Dance of Death

Títol en castellà: La fiesta de la muerte

Traducció: J. Roman

Editorial: Acme Agency

Col•lecció: Rastros nº 26

Any primera edició: 1938

Any d’questa edició: 1945

Pàgines: 188

"Dos veces mejor que una" de Pascal Lainé

En una pensió francesa apareix un hoste mort a la banyera. Electrocutat. Algú li ha llençat un assecador del pèl mentre es banyava. Els sospitosos són molt escassos. Entra en acció l’inspector adjunt Robert Lester. Com més pistes troba més incoherent sembla tot plegat. El mort, que no fumava, apareix amb una pipa flotant en la banyera. L’habitació del difunt regirada i amb l’armari rober forçat...., des de dins! El llit del mort apunyalat de dalt a baix formant quatre barres però sense tocar el farcit del matalàs.

El cadàver somriu beatíficament mirant la finestra del bany. Potser somriu perquè és conscient que esbrinar les causes reals de la seva mort serà tan difícil com saber qui el va assassinar. Com sona. No per falta de culpables, sinó per excés d’assassins. Res sembla tenir sentit. No es poden unir les peces per donar una explicació coherent sense que tot plegat no sembli un vodevil grotesc. Lester desesperat i impotent exclama: !Que ganas tengo de volver a mi casa y leer una buena novel·la policíaca!

Les pistes no estan posades per ser unides i trobar així la veritat. Les peces unides no formen un tot coherent. Quan Lester aconsegueix reconstruir el crim, o un dels crims, s’adona que ha d’escollir ell mateix qui és el criminal. Un sol cadàver, vàries morts i una munió d’assassins. Un merder.

La novel·la té moltes coses interessants. La primera: la brevetat. Va al gra sense palla ni digressions ni subtrames que allargassin una història delineada i executada en el seu just espai. Les pàgines justes. Ben mesurada i amb les sorpreses i girs argumentals suficients per enganxar i no deixar-te fins a un final sorprenent.

Pascal cofoi amb  el seu Goncourt

Segona: l’humor. Un humor cruel i una mica satíric. L’inspector és el nebot de Miss Marple. Els pensaments del nebot vers la tieta són divertits i un punt irreverents. Els personatges tenen un component caricaturesc considerable. No hi autocomplaença ni melodrama ni pseudopsicologia en el seu dibuix.

Tercera: està ben escrita. L’estil de Lainé és sec, irònic i punyent. Quan la llegeixes t’interessa tant el que explica com el com ho explica. Una virtut rara en un gènere ple de narracions amb proses carrinclones i planes.

Notes biogràfiques: Aquest autor francès, Pascal Lainé (1942), deixà l’ensenyament per consagrar-se a la literatura. L’any 1972 guanya el premi Medicis per L’Irrevolution i el Goncourt, tres anys més tard, per La Denteillère. Inspirant-se en Agatha Christie escriu els seus quatre llibres policíacs del que el comentat aquí és el primer. Totes quatre novel·les tenen com a protagonista l’inspector Lester. (informació extreta del Dictionnaire des literatures policères de Claude Mesplède).

El millor: és un bon entreteniment.

El pitjor: algun gir argumental és una mica previsible.

Títol original: Plutôt deux fois qu’une

Títol en castellà: Dos veces mejor que una

Traducció: Jordi Marfà

Editorial: Laia/Barcelona

Col•lecció: Alfa

Any d’aquesta edició: 1987

Any primera publicació: 1985

Pàgines: 143

"La muñeca de cuerda" de Carter Brown

Rick Holman, l’investigador privat que treballa a Hollywood, rep l’encàrrec d’esbrinar el passat d’un galà de la pantalla. Aquest galà-cantant està a punt de casar-se amb una estrella rutilant del cinema i el productor que porta l’estrella en qüestió no vol veure perillar la reputació de la seva inversió. El galà apareix mort i tot sembla indicar que ha sigut un accident. Naturalment Holman no és de la mateixa opinió. Comença la investigació.

A pesar que aquestes novel·les de Brown estan fetes amb motllo i com a xurros aquesta presenta algunes curiositats. La primera: quasi no hi ha violència, ni matança final, ni tirotejos, ni quasi agressions físiques,  ni res de semblant. Segona curiositat: Holman comença a fornicar a meitat de novel·la i no al final (com quasi sempre). Tercera: el final es digne d’una novel·la clàssica de misteri anglesa. Reunió de sospitosos amb Holman descobrint la veritat en una escena d’un melodramatisme qüestionable i fent confessar al culpable i entregant-lo a la policia. Tot molt civilitzat. Massa tractant-se d’una novel·la de Brown.

El text és el millor de la novel·la

Pel camí, com és de suposar, els tòpics sobre l’estrella de cinema triomfadora però solitària i trista, mare dominant determinada a fer triomfar la seva vàstaga (neboda en aquest cas, però és igual), productors sense escrúpols només preocupats pels diners, etc. Puf!!!! La novel·la és breu i no hi caben més tòpics. Sorprèn el nivell de melodrama de moltes situacions i el fet que hi hagi menys humor que en altres peces de la llarga llista de xurros de Brown. No és bona, és una mica diferent.

El millor: es llegeix ràpidament, com tot Brown.

El pitjor: és difícil trobar res bo.

Títol original: The Wind-Up Doll

Títol en castellà: La muñeca de cuerda

Traducció: René Cárdenas Barrios

Editorial: Editorial Diana SA

Col•lecció: Caiman

Any primera edició: 1964

Any d’aquesta publicació: 1966 (3ª edició)

Pàgines: 159

"El gato que se comía los muebles" de Lilian Jackson Braun

La segona entrega de la sèrie sobre el periodista Jim Qwilleran i els seus gats superdotats és una mica millor que la primera (ja comentada en aquest blog) però tampoc en excés. Té les virtuts de la primera entrega, és a dir, ofereix entreteniment, és molt lleugera i fàcil de llegir i també té bona part dels inconvenients que ja patia la primera entrega, com ara la falta de densitat i de força en el que explica, la història està massa allargassada, el misteri està molt diluït i no té gaire interès, l’explicació final és anticlimàtica, sense interès i extremadament sosa però...., però Koko fa moneries excèntriques i ajuda d’una forma peculiar i activa al protagonista a resoldre el misteri central. I aquesta sembla ser la gràcia de la novel·la.

Aquesta vegada Qwilleran s’ha de fer càrrec (obligat pel director del diari on treballa) d’un suplement setmanal sobre decoració sense tenir ni idea sobre el tema. Naturalment Braun aprofita per satiritzar suaument alguns tòpics sobre el món de la decoració i els decoradors i fer una mica d’humor sobre el tema. Un humor com la mateixa novel·la, ensucrat i superficial. El gat Koko segueix vivint amb el protagonista i un dels màxims reclams de la novel·la és saber que menja el gat gurmet i com juga a buscar paraules al diccionari amb el seu amo. Té collons la burra!

Qwilleran ha de fer un reportatge sobre la decoració d’una casa amb una important col·lecció de peces de jade. La col·lecció és robada i la mestressa de la casa, una invàlida intractable, apareix morta (un atac al cor). El gat de la morta és diu Yu, el nom que els xinesos donaven antigament al jade, i al final de la investigació acabarà en poder del protagonista completant així el trio d’investigadors de les següents entregues de la sèrie. Qwilleran li canvia el nom a Yu i, en homenatge a l’opereta The Mikado l’anomena Yum Yum. Koko i Yum Yum. Tela.

La investigació no té gaire interès, els personatges tampoc sobresurten per la seva complexitat en el seu dibuix, la trama no presenta cap tipus de suspens o emoció, tot és agradable i prou. Qualsevol apunt punyent sobre res és exclòs del llibre. Res emociona ni enganxa en un exercici de profilaxis literària totalment aconseguit.

La iaia Braun signant algun dels seus llibres

El millor: és fàcil de llegir i algunes característiques del gat Koko són gracioses. El capítol del psiquiatre de gats té la seva conya.

El pitjor: no té gaire interès, en cap sentit. Braun munta un misteri amb assassinat inclòs i al final sembla que no li interessi com resoldre’l.

Títol original: The Cat Who Ate Danish Modern

Títol en castellà: El gato que se comía los muebles

Traducció: Paloma Ovejero

Editorial: Plaza y Janés

Col•lecció: Biblioteca de Lilian Jackson Braun

Any primera publicació: 1967

Any d’aquesta publicació: 1996

Pàgines: 255