Edwin i Mona Augusta Radford eren un matrimoni
que escrivien novel·les policíaques de tall clàssic, molt clàssic. Tan clàssic
que la novel·la que comentaré a continuació sembla dels anys 30 del segle
passat i és de 1970! Pel que es veu Edwin era un admirador del Dr. Thorndyke,
el detectiu científic creat per R. Austin Freeman. Quan vaig llegir això ho
vaig entendre tot, perquè el Dr. Manson, el policia forense protagonista
d’aquesta novel·la, és una posada al dia (o no tant) del personatge de Freeman.
Es passeja per l’escena del crim prenent les empremtes digitals, els motllos de
les petjades sospitoses, analitzant la posició del cadàver, de la ferida
mortal, etc. Els mètodes i inclús la personalitat literària són un calc del Dr.
Thorndyke. És sorprenent que els dos investigadors utilitzin els mateixos
mètodes, estris i tècniques separats com estan cronològicament per, com a
mínim, dues dècades. Tan poc van evolucionar les tècniques d’investigació
El matrimoni Radford mai va jugar en la
primera lliga dels escriptors de novel·leria policíaca en els trenta anys (de
1944 a 1972) que durà la seva carrera literària. No importa. Sospito que inclús
en la dècada dels 50 semblarien ja un diplodocus literari. Res a criticar. El
Dr. Manson, la primer aparició del qual data de l’any 1965, ja era una
antiguitat quan va néixer. Hi ha qui neix mort i el Dr. Manson va néixer vell.
La novel·la té punts positius. Des de la
primera pàgina se’ns presenta el cadàver d’un home decapitat per un tren i les
primeres quaranta pàgines són l’estudi, l’anàlisi i les deduccions del Dr.
Manson després de les seves observacions in
situ en el lloc del suposat suïcidi. Anàlisi deductiva implacable
mitjançant les tècniques científiques i d’observació d’un personatge del qual
mai sabrem res sobre la seva personalitat, gustos, idees, vida o qualsevol
altre aspecte personal. Els Radford van per feina i expliquen el que volen
explicar sense afegitons innecessaris, ni circumloquis gratuïts, ni subtrames
de cap tipus. Tot plegat molt ajustat i succint. A tot això li afegim uns
quants interrogatoris a quatre personatges que passaven per allí i unes altres tantes
pàgines de reconstrucció dels fets. Digueu-me carrincló però jo m’he enganxat a
la novel·leta. Que hi farem. Ara bé, hagués agraït uns personatges més i millor
dibuixats.
La novel·la té detalls d’humor en alguns dels
personatges secundaris i la veritat és que es llegeix amb interès. Les
novel·les de Thorndyke tenien alguns (pocs) elements d’aventura que els Radford
no es permeten. Tot és molt científic i analític. Amb pocs elements munten una història
atractiva per a lectors del gènere molt conservadors. A la pàgina 136 el Dr.
Manson sap amb tot luxe de detalls com va morir l’home (no decapitat per un tren
com tot ho assenyala), l’hora de la mort, la reconstrucció dels seus moviments
abans de morir, etc. Tot això gràcies a les deduccions extretes sobretot de les
anàlisis científiques i la lògica d’un personatge que, no cal dir-ho, és una
màquina de deduir les coses més impensables dels detalls més insignificants. És
a dir, tot el que un aficionat a aquesta modalitat de novel·leria policíaca
espera amb delit. Ah! I no defrauda.
El
millor: és interessant pels amants de la novel·la policíaca
científica sense sobresalts ni melodrames. És una narració succinta, ajustada i
intensa. És de les últimes obres del matrimoni i sospito que deuen tenir alguna
peça més interessant.
El
pitjor: la traducció i una sensació que tot plegat ja
ho has llegit abans.
Títol original:
Murder Speaks
Títol en
castellà: Asesinato revelador
Traducció: Vicente
de Artadi (tela amb el Vicente)
Editorial:
Veron editor
Col•lecció:
Selección Erus
Any: 1970
Any de
publicació: 1972
Pàgines: 179
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada