La primera impressió que tens en llegir una
novel·la de Bellairs és de sorpresa per la falta de tensió, força, grapa,
diguem-ho com vulguem, de les seves novel·les. És com si algú sedat escrivís
sobre quelcom d’emocionant. Repassant mentalment la novel·la que acabo de
llegir conto dos assassinats, un suïcidi, una temptativa d’homicidi i més d’un
personatge amb una doble vida. Si expliqués l’argument del llibre ningú es
creuria que amb aquests ingredients es pogués cuinar un brou tan insuls.
Si fos una novel·la que no tingués un propòsit
de retratar de forma realista els personatges i les situacions això no tindria
més importància, però Bellairs es passeja pels drames humans que retrata amb una
dedicació al detall i a les descripcions de tota mena encomiable, però sense provocar
cap emoció, cap calfred. Tot és molt agradable, inclús les tragèdies. Tot és polit, detallat i civilitzat. No tinc res
en contra d’una novel·la plena de civilitat. M’agraden les novel·les
policíaques angleses d’ambient rural. També gaudeixo de l’amor pels detalls i
la introspecció psicològica dels personatges, d’uns interrogatoris plens d’educació i cortesia,
del ritme lent d’una narració que requereix trenar els indicis i descriure
l’ambient on viuen els personatges. Una novel·la cuita a foc lent no té per què significar
avorriment.
De fet, per ser sincer, si la resolució final
fos enginyosa o impactant o sorprenent o les tres coses alhora no crec que
estigués escrivint aquests comentaris sobre el llibre. El que passa és que
després de més de cent cinquanta pàgines d’investigació, Littlejohn el
personatge protagonista de totes les novel·les de Bellairs, no dedueix res i si
ho fa, no ho explica a ningú. Es planta davant dels sospitosos i comença a exposar
la solució perquè el culpable canti. El més (in)creïble és que el culpable és
tan idiota que ho fa i d’aquesta forma tan artificial i còmode Littlejohn i el
lector ja poden respirar tranquils. Els dolents són castigats. Amb una resolució
final de l’entramat tan decebedora el regust que et deixa la lectura és amargant,
de temps perdut. No faré un spoiler
d’una novel·la que ningú llegirà però cada delicte té el seu culpable i quan
arribes al final hi ha tants culpables com morts. La mare que els va parir! A
Bellairs i a Littlejohn.
Llegint els apunts biogràfics que he trobat
per Internet m’adono que el fet que Harold Blundell (1902-82) àlies George
Bellairs fos un banquer potser explicaria que tractés el material literari que
tenia entre mans com si contés bitllets o repassés apunts comptables. Amb
interès però amb distància. I ja posats a buscar explicacions agafades pels
pèls, aquest fet laboral podria excusar la poca implicació emocional que tenia
amb el que narrava. Ja sé que això és un argument inconsistent i una mica
delirant, de psicologisme barat, però aquí ho deixo. Ah! A finals dels 50 es
traslladà a l’illa de Man on fa transcórrer l’acció de moltes de les seves
novel·les.
Bellairs va esprémer les aventures
detectivesques del superintendent Littlejhon durant quaranta anys, del 41 fins a
l’any 80. Desconec si té alguna novel·la realment destacada entre la seva
producció. “El asesino se equivoca” (1958) és una de les 57 aventures del
personatge. Un policia amb una educació exquisida i unes maneres de lord anglès.
El tracte del policia amb la resta de la
fauna que pobla el llibre és la mateixa que té Bellairs amb el lector,
impecable i distant.
El
millor: és agradable i no està mal escrita.
El
pitjor: només és agradable. Li falta força. Tot plegat queda aigualit.
Títol original: Murder Makes
Mistakes
Títol en castellà: El asesino
se equivoca
Traducció: Jaime Bernat Altes
Editorial: Editorial Molino
Col•lecció: Biblioteca Oro nº
475
Any: 1958
Any de publicació: 1963
Pàgines: 192
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada