"El asesino se equivoca" de George Bellairs

La primera impressió que tens en llegir una novel·la de Bellairs és de sorpresa per la falta de tensió, força, grapa, diguem-ho com vulguem, de les seves novel·les. És com si algú sedat escrivís sobre quelcom d’emocionant. Repassant mentalment la novel·la que acabo de llegir conto dos assassinats, un suïcidi, una temptativa d’homicidi i més d’un personatge amb una doble vida. Si expliqués l’argument del llibre ningú es creuria que amb aquests ingredients es pogués cuinar un brou tan insuls.

Si fos una novel·la que no tingués un propòsit de retratar de forma realista els personatges i les situacions això no tindria més importància, però Bellairs es passeja pels drames humans que retrata amb una dedicació al detall i a les descripcions de tota mena encomiable, però sense provocar cap emoció, cap calfred. Tot és molt agradable, inclús les tragèdies.  Tot és polit, detallat i civilitzat. No tinc res en contra d’una novel·la plena de civilitat. M’agraden les novel·les policíaques angleses d’ambient rural. També gaudeixo de l’amor pels detalls i la introspecció psicològica dels personatges, d’uns  interrogatoris plens d’educació i cortesia, del ritme lent d’una narració que requereix trenar els indicis i descriure l’ambient on viuen els personatges. Una novel·la cuita a foc lent no té per què significar avorriment.

De fet, per ser sincer, si la resolució final fos enginyosa o impactant o sorprenent o les tres coses alhora no crec que estigués escrivint aquests comentaris sobre el llibre. El que passa és que després de més de cent cinquanta pàgines d’investigació, Littlejohn el personatge protagonista de totes les novel·les de Bellairs, no dedueix res i si ho fa, no ho explica a ningú. Es planta davant dels sospitosos i comença a exposar la solució perquè el culpable canti. El més (in)creïble és que el culpable és tan idiota que ho fa i d’aquesta forma tan artificial i còmode Littlejohn i el lector ja poden respirar tranquils. Els dolents són castigats. Amb una resolució final de l’entramat tan decebedora el regust que et deixa la lectura és amargant, de temps perdut. No faré un spoiler d’una novel·la que ningú llegirà però cada delicte té el seu culpable i quan arribes al final hi ha tants culpables com morts. La mare que els va parir! A Bellairs i a Littlejohn.

Llegint els apunts biogràfics que he trobat per Internet m’adono que el fet que Harold Blundell (1902-82) àlies George Bellairs fos un banquer potser explicaria que tractés el material literari que tenia entre mans com si contés bitllets o repassés apunts comptables. Amb interès però amb distància. I ja posats a buscar explicacions agafades pels pèls, aquest fet laboral podria excusar la poca implicació emocional que tenia amb el que narrava. Ja sé que això és un argument inconsistent i una mica delirant, de psicologisme barat, però aquí ho deixo. Ah! A finals dels 50 es traslladà a l’illa de Man on fa transcórrer l’acció de moltes de les seves novel·les.

Bellairs va esprémer les aventures detectivesques del superintendent Littlejhon durant quaranta anys, del 41 fins a l’any 80. Desconec si té alguna novel·la realment destacada entre la seva producció. “El asesino se equivoca” (1958) és una de les 57 aventures del personatge. Un policia amb una educació exquisida i unes maneres de lord anglès. El  tracte del policia amb la resta de la fauna que pobla el llibre és la mateixa que té Bellairs amb el lector, impecable i distant.

El millor: és agradable i no està mal escrita.

El pitjor: només és agradable. Li falta força. Tot plegat queda aigualit.

Títol original: Murder Makes Mistakes

Títol en castellà: El asesino se equivoca

Traducció: Jaime Bernat Altes

Editorial: Editorial Molino

Col•lecció: Biblioteca Oro nº 475

Any: 1958

Any de publicació: 1963

Pàgines: 192