"Un hombre muerto" de Ngaio Marsh

La portada de Bocquet no és gaire atractiva

La lectura de la primera novel·la escrita per Ngaio Marsh, “Un hombre muerto” (1934) m’ha deixat un regust agredolç, doncs és una autora per la que tinc debilitat i en aquesta novel·la primerenca encara no tenia la traça estilística que la caracteritzà al llarg de tota la seva producció narrativa. Marsh era una escriptora amb un bon domini de les trames i sabia com mantenir l’interès del lector inclús, o millor dit, sobretot en els moments més feixucs d’aquest tipus de novel·les de misteri de l’anomenada època daurada o clàssica, és a dir, en els capítols on el seu personatge principal, sempre l’inspector Alleyn, conduïa els interrogatoris dins del grup de sospitosos. En un altre escriptor això podia significar una llarga llista de feixugues preguntes sobre horaris, coartades i demés quadratures de cercle, però la traça de Ngaio Marsh per fer interesant aquestes converses, habitualment anodines, es basava en la creació d’uns personatges ben perfilats i amb detalls psicològics que donaven interès i versemblança a les relacions entre ells.

Aquesta primera novel·la és argumentalment massa convencional i encarcarada, encara que hi ha algun moment interessant no ofereix el que en posteriors peces Marsh aniria polint, un estil planer però depurat i intel·ligència en el dibuix psicològic dels personatges. Inclús per a una novel·la dels anys 30 tot plegat és massa encartonat i gastat. Els personatges no tenen vida pròpia i les situacions estan més a prop d’una novel·la de E. Phillips Oppenheim (ambient de classe adinerada inclòs) que d’una Sayers, per entendre’ns.

Els dibuixos interiors són de Margenat

En una mansió s’ofereix una festa. Una sèrie de convidats passen uns dies d’esbarjo. Un joc proposat per l’amo de la casa tipus Cluedo però més sofisticat, interactiu i teatral. Un assassinat que hauria d’ésser fingit acaba per produir-se. Tots els convidats són sospitosos, que estrany!!!!. Es crida a l’inspector Roderick Alleyn, que si mai no va tenir una personalitat literària exuberant i molt atraient que diguem, en aquesta ocasió, per desgràcia, encara menys. Roda d’interrogatoris. Una daga mogola amb maledicció inclosa clavada a l’esquena de la víctima. Infidelitats conjugals. L'inici d’una història d’amor (puaffff!!!!). I poca cosa més. Comparant aquesta novel·la amb les que escrigué Marsh posteriorment està a anys llum en quant a interès i qualitat. No és avorrida però donat de qui estem parlant he de dir la tan tòpica i gastada frase, esperava molt més.

Hi ha dos moments en la novel·la irritants. El primer és el fet que quan queden unes 50 pàgines per acabar la lectura l’inspector Alleyn t’informa que la tarda de l’assassinat va ploure i per això sap que ningú de l’exterior podia haver comès el crim, doncs s’agüessin trobat petjades incriminatòries. No ho podia dir abans l’autora o algun dels personatges? El lector és conscient que aquest tipus de narracions són un joc de saló i dónes per descomptat que cap estrany entrarà i cometrà l’assassinat, però necessites tota la informació per acceptar el joc que l'autora proposa. En aquest tipus de novel·les hi poden "entrar" moltes cosses però mai la realitat. Tot plegat una mica agafat pels pèls.

El segon moment encara no l’he entès. Alleyn arriba a la casa on s’ha comès el crim i fa dibuixar un croquis de les habitacions del pis de dalt a un sospitós. No pot pujar i fer-ho ell? Triga tot un capítol en pujar al pis de dalt on es trobaven (teòricament) tots els sospitosos en el moment del crim. Perquè vol un croquis? Els col·lecciona potser? Quina tonteria més gran. Potser en la versió anglesa original apareixia un croquis amb el plano de la casa, quelcom de molt habitual en aquells anys. És l’única explicació racional al moment més irracional d’una novel·la que hauria d’ésser un paradigma de la racionalitat. Realment Ngaio Marsh va aprendre molt ràpid perquè en posteriors novel·les mai li he llegit res tan incoherent i matusser.

Dóna la sensació que la Marsh ja tenia en ment seguir escrivint històries amb l’inspector Alleyn com a protagonista perquè en un moment donat l’amfitrió de la casa, que ja té una certa edat, li comenta a aquest que recorda haver estudiat, en la seva joventut, amb un noble que tenia el mateix cognom que l’inspector. El policia contesta amb una evasiva. En novel·les posteriors sabrem que Alleyn és el segon fill d’un baronet. Ngaio començava a construir la biografia del personatge.

Margenat again

Ngaio Marsh (1895-1982)

El millor: és entretinguda. La curiositat per saber com era la primera aventura de l’inspector Alleyn.

El pitjor: el guisat no està prou cuit i de vegades costa de mastegar.