 |
| Un portada típica d'aquesta col·lecció. Un espant. |
“Quincannon” és la primera d’una sèrie
de 3 novel·les i dos reculls de contes que tenen com a protagonista a un personatge
que ja en aquesta entrega inaugural apareix dibuixat com un ser alcoholitzat,
turmentat (va matar una dona embarassada per error), lector de poesia, astut i
poc violent (detesta disparar contra ningú).
La construcció i desenvolupament
de la trama s’emmarca en un país marcat per la multiplicitat ètnica, la violència,
la cobdícia i la modernitat representada pel ferrocarril. Així com en moltes novel·les
el lloc on succeeix l’acció no passa de ser un decorat de cartró pedra aquí sí
té un paper important que marca tant les reaccions i mentalitat dels
personatges com la mateixa trama.
És interesant assenyalar la
capacitat de Pronzini pel dibuix ajustat i atractiu dels personatges
secundaris. Els fa viure i ser creïbles en poques pàgines amb molta destresa. El
xinès enigmàtic que odia als blancs i els hi dóna opi per destruir-los, el vell
vaquer lacònic que fuig de la civilització, Sabina Carpenter, la companya del
protagonista en algunes de les successives narracions, aquí dura, intel·ligent, resolutiva
i enigmàtica.
 |
| San Francisco, 1890 aprox. |
Suposo que Pronzini, que es va
obrir pas en el procel·lós mar de la novel·la escrivint peces pornogràfiques per
passar després a escriure novel·les del l’oest i policíaques, té el suficient
domini històric com perquè ens creiem que Quincannon, lector dels llibres de
poesia que la seva mare li deixà al morir, llegeix a Emily Dickinson, una poetessa
que en vida publicà uns 15 poemes més o menys i no va ser fins mitjan segle XX
quan va ser (re)descoberta. És una mica estrany i m’ha semblat agafat pèls
pels, però suposo que factible quan Pronzini la cita.
Com és possible que no s’hagin
editat les poques entregues de la sèrie? La novel·la és bona i dues de les tres
entregues estan co-escrites amb la muller de Pronzini, Marcia Muller, que no és
una desconeguda precisament pels aficionats. Enigmes de l’edició.
Perquè RBA en la seva magnífica col·lecció de novel·la negra no s’anima a
publicar la mini sèrie? La tercera i última aventura de la mateixa aparegué en
EEUU fa poques setmanes. Ja posats i sabent que Pronzini també és un magnífic
contista podria algun editor valent publicar els reculls de contes. Per demanar
que no quedi.
Una bona novel·la que et deixa
amb ganes de més lectures amb el personatge de Quincannon.
El millor: el domini de l’ambientació històrica, plena de detalls i
amb sabor a western crepuscular. L’atractiu dels personatges tant els principals
com els episòdics. L’enrevessada trama digne de la millor novel·la negra.
El pitjor: la mandra dels editors per no editar la resta d’entregues.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada