"El personaje imaginario" de Doris Miles Disney

La portada de Fernando Rubio
no és de les més horribles de la
col·lecció

Aquesta novel·la és un exemple de com una bona història amb una premissa argumental atractiva es pot desinflar i acabar destrossada. La premissa argumental no pot ser més interessant. Un grup de iaies, ocioses i amb una vida acomodada que es reuneixen una vegada al mes per jugar a cartes, beure i xafardejar, decideixen omplir i enviar una butlleta a una agència de contactes. S’inventen el nom i les altres dades d’una  noia imaginària, però no la direcció on viu. Posen la direcció d’una d’elles. Una broma innocent. A la setmana reben un llistat amb diversos noms de pretendents, escollits aleatòriament amb ordinador, interessats en la noia imaginària. Un dels nois seleccionats és un psicòpata molt perillós que no pararà fins a trobar-se amb la noia dels seus somnis. Ai las!!!

Es comet un assassinat.... i a partir d’aquí la història perd força. Es desinfla una mica, però res inquietant, res comparat amb el que vindrà després. En un dels pitjors girs argumentals mai inventats resulta que en la mateixa població hi ha una noia amb el mateix nom i amb característiques similars a la inventada. Quina presa de pèl! Quina poca vergonya! Si la història no fos interessant el xoc per aquest desaguisat no seria tan indignant. La part final és l’assetjament de l’assassí a la noia que no sap res. No sap res perquè la policia que està relativament a l’aguait de què passa no l’avisa!!! 

No vaig llençar la novel·la a les escombraries de miracle. La vaig acabar remugant...i ja. Si aquesta entrada tingués un títol seria: els ovaris de Doris. No és la primera vegada que una novel·la es desinfla després d’una bona idea mal desenvolupada. Hi ha moltes novel·les enigma en què la solució és més que dubtosa quan no delirant (el meu adorat John Dickson Carr seria el rei) però això no invalida (del tot) el plaer de la seva lectura. Però fer inviable la credibilitat d’una novel·la que aspira a ella amb un gir argumental intragable és com a mínim irritant. De tots els camins que l’autora podia haver agafat l’escollit és el pitjor. L'escena final permet una breu reconciliació amb l'autora. La protagonista innocent i sola assetjada en una casa gran pel psicòpata remet directament a qualsevol final de novel·la d'Ethel Lina White. Bona atmosfera de perill i suspens molt efectiu. Un final sec i contundent deixa un bon sabor.

Les iaies abans de posar-se en un
embolic de dramàtiques conseqüències

Els meus sentiments vers Miles Disney són ambivalents perquè té gust pels detalls quotidians i els personatges tenen credibilitat psicològica i s’agraeix  la falta d’efectismes barats típics de les novel·les amb psicòpata assassí. El ritme de la narració és lent i uniforme i està molt ben portat. Es llegeix amb gust. Tot molt sòlid i agradable fins al gir argumental comentat abans. No acabaré l’entrada sense unes mini pinzellades biogràfiques.

Doris Miles Disney [1907-1976] novel·lista ianqui amb una carrera literària que comença l’any 1943 i acaba l’any de la seva mort és coneguda bàsicament pel seu personatge Jefferson Di Marco, un agent d’assegurances protagonista de 8 de les seves 47 novel·les. Pel que es veu la vida que portava l’autora no diferia gaire de les dones que surten retratades en la novel·la que comento. Una sort.

El millor: una primera part interessant.

El pitjor: la decepció que provoca la resta de la història (menys el final).

Títol original: Do Not Fold, Spindle or Mutilate.

Títol en castellà: El personaje imaginario

Traducció: Angeles Ortega

Editorial: Forum

Col•lecció: Círculo del Crimen nº 35

Any: 1970

Any de publicació: 1983

Pàgines: 78

"El ganso rengo" de Frank Gruber

Jonnhy Fletcher i Sam Cragg, els dos rodamons creats per Frank Gruber, es troben atrapats en l’habitació d’un hotel de quarta categoria sense un cèntim i amb poques esperances de poder menjar res de res un dia més. Ni tan sols conserven un exemplar del llibre “Todo hombre es un Sansón” que venen pels pobles més misèrrims d’Estats Units. La sort canvia quan un cobrador els reclama uns diners i acaben contractats per ell. El primer treball: cercar una noia que deu uns dòlars. S’inicia així una aventura típica de la parella on van d’un lloc a l’altre sense descans i no paren de posar-se en embolics. Amb un cadàver pel mig i una guardiola de coure plena de monedes antigues en forma d’ànec...coix.

Diàlegs àgils, ritme viu, poques descripcions i molta acció. Res de nou en l'entrega número tretze (de catorze) de la sèrie sobre els dos simpàtics rodamons. Sembla que aquestes novel·les es llegeixen tan ràpid com Frank Gruber (1904-69) les escrivia. Res a criticar. Saps que tens entre mans, no enganyen ningú i procuren evasió. També saps que la parella protagonista començarà la història sense un duro i en el transcurs de la trama guanyaran molts diners per finalment quedar-se pelats altre cop. Un entreteniment naïf i amb encant amb una resolució final del misteri amb un cert enginy on les monedes juguen un paper important.

Fletcher és el cervell entremaliat del tàndem i Cragg és el forçut ingenu i bo. La resta de personatges entren i surten de la història sense esquitxar al lector. Sense respir però sense cap impacte. Tot és molt funcional i ben engreixat. Gruber era un rei de les narracions pulp. Té uns 300 contes i 60 novel·les. Sense contar el 200 guions de sèries i pel·lícules. Intentar fer un catàleg de la seva obra ha de ser més difícil que trobar una bona novel·la en la seva producció.

El millor: és entretinguda i d’àgil lectura.

El pitjor: s’oblida ràpidament.

Títol original: The Limping Goose

Títol en castellà: El ganso rengo

Traducció: Maurice Bornand

Editorial: Acme S.A.C.I.

Col•lecció: Rastros

Any: 1954

Any de publicació: 1956

Pàgines: 141



"Un cadáver para la boda" de Ruth Rendell

Wexford s’enfronta a un cas d’assassinat d’un camioner fatxenda. L'endemà  una dona surt del coma en un hospital després d’un  accident de cotxe. Un accident on ha mort el seu marit i on ha aparegut un cadàver que no viatjava en el cotxe sinistrat. Un cadàver misteriós de més. Els dos casos són cada vegada més tèrbols i d’una manera sinuosa comencen a unir-se, com una teranyina. La barreja de procedural i novel•la policíaca clàssica anglesa sempre li surt bé a Rendell i “Un cadáver para la boda” títol castellà de “The Best Man to Die” (1969) no és una excepció, encara que se li puguin posar alguns peròs. Ruth Rendell és una escriptora prolífica amb un nivell mitjà de qualitat bastant alt. És una de les reines (iaies) de la novel·la policíaca anglesa junt amb la sobirana indiscutible (per a mi) que és P.D. James.

La sèrie sobre l’inspector Wexford, l’únic personatge fixe de la seva producció, és magnífica però com en totes les series hi ha títols millors i de menys bons. Aquest que acabo de llegir i que és la quarta entrega de la saga no estaria entre els més aconseguits tot i la qualitat i la perícia de Rendell en el dibuix de personatges i situacions. És una novel·la sòlida i ben escrita però sense el plus de qualitat que se li pot exigir a l’autora en els seus millors moments. Potser per la predicibilitat en la unió dels dos casos o en l’excés de fragments de vida familiar de Wexford que no aporten gaire interès a la trama policíaca principal.

Molts fragments de la història incideixen en les relacions de Wexford amb la seva filla, per finalment no aportar cap informació substancial a la trama policíaca i allargar excessivament la història. Perquè les relacions entre Wexford i la seva dona queden tan desdibuixades? Ja que hi ha varis

episodis familiars podríem saber més de com funciona el seu matrimoni i no solament per introduir pinzellades d’humor i distensió.  Aquests aspectes de la vida de Wexford estan ben escrits i són agradables de llegir però són prescindibles. Un detall interessant és l’aclariment del cas per part de l’inspector quan es queda tancat en un ascensor i creu que pot morir asfixiat. Pren el boli i la llibreta i comença a unir totes les peces del trencaclosques fins a resoldre el cas i deixar-lo escrit per si mor.

Naturalment el llibre té tots els elements que s’esperen en una novel·la de la sèrie. Wexford i les seves cites literàries. La relació de camaraderia, admiració i algunes friccions entre Wexford i el seu ajudant Burden. Bones descripcions. Anàlisis psicològics versemblants i humanitzadors. Personatges creïbles i manteniment d’una  intriga creïble, interessant i realista fins al final. No és poc. Però cal exigir més d’una primera espasa de la narrativa criminal.

El millor: es llegeix amb gust, com sempre amb les novel·les i contes de Rendell.

El pitjor: podria ser una mica més breu i no perdria qualitat el conjunt.

Títol original: The Best Man to Die.
Títol en castellà: Un cadáver para la boda.
Traducció: Matuca Fernández de Villavicencio
Editorial: Plaza y Janés
Col•lecció: Jet. Biblioteca de autor de: Ruth Rendell
Any: 1969
Any de publicació: 1998
Pàgines: 274

"Larga ausencia de Leola" de Carter Brown

Rick Holman, el detectiu més eficient i xuleta de Hollywood, rep l’encàrrec de trobar a una estrella femenina del cinema que ha desaparegut. El cas, com és normal, comença a complicar-se. Ni l’actriu està desapareguda, ni el treball encarregat a Rick és exactament com li havien dit. La galeria de personatges (plans i estereotipats) de Brown són els habituals, dones despampanants ansioses de sexe, milionaris viciosos i pèrfids, matons de poca monta psicòtics, etc.

L’argument també és més del mateix. És curiós que aquest tipus de novel·les barates que prometen sexe i violència acaben per oferir poc sexe i poca violència. No hi ha cap descripció mínimament explicita de relacions sexuals en cap de les novel·les de Brown que he llegit, i de violència n’hi ha  però en petites dosis i quasi sempre al final del llibre, on esclata d’una forma suposadament empatant. Aquesta novel·la és una excepció. El misteri es desvela com si fos una novel·la enigma, amb la típica reunió dels sospitosos i el desemmascarament  per part del detectiu dels culpables. Poc sexe, poca violència i a més un final moralinero estomacant amb càstig final dels dolents. Si comparem aquest tipus de productes amb escriptors més ferotges descrivint la violència com Spillane, Brown sembla Corin Tellado.

Long Time No Leola (1967) no es distingeix en res de les seves companyes literàries. Tot fet a motllo. Els mateixos personatges estereotipats, els diàlegs secs i enginyosos, les mateixes situacions llegides en altres novel·les, les mateixes traduccions de l’editorial Diana (que mereixerien un premi al cutrerio més delirant). L’única cosa fascinant del llibre és la primera pàgina on es fa una descripció dels personatges. No sé qui  redactava aquests textos aberrants, però era un geni. Mirant el llistat de títols de Brown que figuren a la contraportada n’hi ha dos que em motiven especialment , només pel títol: La pagana apassionada i ¿Que mató al vampiro? Hauré d’aconseguir-les. Segur que són una gasòfia sense sentit ....però ja no bé d’aquí.

El millor: Res. És verí pel cervell...però crea una estranya i culpable addicció.

El pitjor: sempre penso que no en tornaré a llegir cap més de novel·leta d’en Brown...i aquí estic, comentant un altre detritus literari. No tinc remei.

Títol original: Long Time No Leola

Títol en castellà: Larga ausencia de Leola

Traducció: René Cárdenas Barrios (que Déu l’hagi perdonat)

Editorial: Diana

Col•lecció: Caiman

Any: 1967

Any de publicació: 1968

Pàgines: 174

"Lluvia plateada" de John D. MacDonald

Travis McGee, el protagonista d’aquesta novel·la, viu en una barcassa de 17 metres anomenada  Busted Flush  i fermada a l’amarrador F-18 de Bahia Mar, Fort Lauderdale, a la costa de Florida. No és un detectiu privat en el sentit estricte del terme. La paraula aventurer li escauria bé i cavaller justicier encara millor. És algú a qui se li encarreguen feines, entre d'altres, relacionades amb la recerca de vaixells. No és un fora de la llei, però els seus treballs no són legals. Quan algú li encarrega buscar un iot robat, com en aquesta novel·la, demana com a sou la meitat del valor del iot una vegada recuperat (amb desperfectes inclosos) i si no el troba, no cobra. Tot en diner negre. Si pot col·laborar amb la policia ho fa, però no per altruisme sinó per evitar-se problemes.

McGee té diversos punts curiosos com a personatge literari dins d’un gènere tan codificat i moltes vegades masclista. El primer, ja apuntat, és situar-se en el límit de la legalitat. El segons és el seu tarannà i bonhomia. No és agressiu ni macarró, és un professional que fa el millor que pot la seva feina. Viu sol però no és un solitari. Té molts amics que l’ajuden quan té problemes. Té una vida sexual creïble (sense fantasies literàries) i satisfactòria. Tracta amb respecte a quasi tothom i això inclou a les dones. Com a personatge literari és creïble, sembla humà. Potser un pèl massa perfecte, però interessant i versemblant.

Del cicle de 21 novel·les que componen la seva vida literària aquesta és l’última, de l’any 1984 i

argumentalment no té un inici gaire engrescador. Un milionari li encarrega que trobi el seu luxós iot robat. McGee el troba, però amb la mala sort que dins del vaixell hi ha tres cadàvers podrint-se. Tràfic de drogues, la màfia assassinant a tot déu, interessos econòmics tèrbols, una vídua antiga amant d’un capo mafiós, el servei antidrogues pel mig, etc. Molts elements ben portats per una trama menys complicada de l’habitual però molt entretinguda i que no decau mai. La primera part és magnífica fins que McGee passa de caçador a pressa i aleshores la trama pren un caire de thriller sense perdre la credibilitat tan ben aconseguida de les pàgines precedents.

Els diàlegs són bons i les descripcions efectives. John D. MacDonald  (1916-86) coneix bé el món mariner de les embarcacions, un vocabulari marítim acurat n’és la prova. MacDonald descriu, mai jutja cap personatge, ni moralitza, ni carrega les tintes. McGee viu en un món amoral on la línia entre el que és correcte i incorrecte és molt tènue i moltes vegades no es correspon amb el que és legal o il·legal. L’ambigüitat de tot plegat està molt ben reeixida i és força atractiva. Un altre punt positiu és que té humor. Algunes situacions, que no descripcions, són divertides. Després de 20 novel·les el personatge principal s’adona que no entén als joves, ni la forma actual de viure. El temps li ha passat per sobre, ja és gran. I desencisat. No té cap lligam amb el present. Un final esperançador i positiu clou una sèrie magnífica de novel·les.

El Busted Flush

El millor: és una bona novel·la. El personatge principal....i els altres també.

El pitjor: no paga la pena posar-se fi amb petits defectes i aspectes criticables quan el conjunt és tan bo.

Títol original: The Lonely Silver rain

Títol en castellà: Lluvia plateada

Traducció: Carlos Milla Soler

Editorial: Laia

Col•lecció: Alfa

Any: 1984

Any de publicació: 1988

Pàgines: 194

"Se vende un abrigo de visón, muy barato" de Charlotte Armstrong



Un abric robat es comprat per una noia. Aquesta desconeix aquest petit detall. La policia el confisca i la protagonista inicia un pelegrinatge on acabarà per perdre l’abric definitivament però trobant quelcom de molt més important que una peça de roba. Armstrong, una magnifica escriptora de novel·les de suspens, sap graduar l’emoció en un espai tan reduït com és un conte. Una història petita però força agradable i que deixa un bon record. Sense més.

Se vende un abrigo.... - Charlotte Armstrong

"Ella no dirá quien fue" de Delano Ames

Delano Ames (1906-87) era un escriptor ianqui amb interessos literaris molt variats, podia traduir un llibre sobre instruments de teclat com escriure sobre els serveis secrets o sobre els deus grecs. No crec que cap d’aquests llibres es llegeixin encara. De fet, si és recordat per alguna peça literària és, sens dubte, per la sèrie de novel·les policíaques protagonitzades pels inquiets i divertits detectius aficionats Jane i Dagobert Brown. Un matrimoni poc convencional i ben avingut que com passa sovint en les convencions del gènere, es veuen involucrats en misteris i assassinats en cada una de les dotze novel·les que composen la seva sèrie.

 

“Ella no dirá quien fue” (1957) és la penúltima de la tanda i és tan lleugera, àgil i entretinguda con qualsevol de les anteriors aventures de la parella. No cal buscar introspecció psicològica, ni densitat en la prosa, ni descripcions detallades de res, ni cap drama humà, ni res que no sigui diàlegs amb humor moltes vegades un punt excèntric, situacions ràpides de comèdia esbojarrada, una trama artificiosa però efectiva, una lleu caricaturització en els personatges i una frivolitat i lleugeresa en el to de la novel·la  que la fan inofensiva però extremadament simpàtica. Tot plegat molt de l’escola ianqui. Molta acció i poca reflexió.

Argumentalment és bastant embolicada. Jane i Dagobert es muden a una nova residència. La llogatera li explica a Jane el seu fracàs matrimonial. Jane escriu un llibre sobre la confidència de la llogatera que després es transforma en una obra de teatre. L’obra teatral s’assaja i entre els membres de la companyia comencen a succeir intents de suïcidi, intents d’assassinat, algun mort, suplantació de personalitat, etc. Tot molt embrollat, ràpid  i amè.

Jane, la narradora de la història, és tan impermeable als complots, desgracies i tragèdies que l’envolten com la resta dels personatges. Tot és divertit, inclús si volen matar-te. Cap d’ells ha vingut al món literari per patir. Res no afecta per molt temps als personatges, ja sigui un intent d’assassinat o un suïcidi. La realitat mai a de colar-se en aquest tipus de novel·les, ni falta que fa. Això tampoc afecta gens al lector que segueix amb gust i diversió l’intríngulis de la trama. La veritat és que el sentit lúdic i d’entreteniment sense coartades de cap tipus s’agraeix. És el que és i no enganya a ningú.

Un últim comentari encara més gratuït que els anteriors: Ames morí a Espanya, a Madrid per més senyes. De fet, en l’última etapa de la seva vida escrigué una sèrie de quatre  novel·les situades a Espanya amb el sergent de la Guardia Civil Juan Llorca com a protagonista.

 

El millor: és una lectura deliciosa. Perquè està tan oblidat aquest autor?

El pitjor: és tan lleugera i àgil que pot no valorar-se com mereix.

 

 

 

Títol original: She wouldn’t say who
Títol en castellà: Ella no dirà quien fue
Traducció: Maria Teresa Nobell
Editorial: Ediciones GP
Col•lecció: GP Policiaca
Any: 1957
Any de publicació: 1958
Pàgines: 160