"Delito en la piel" de Val McDermid

No he tingut sort en el meu primer contacte amb les novel·les de l’escriptora escocesa Val McDermid (1955). Aquesta novel·la breu (molt breu) narrada en primera persona no aporta res d’interessant. Quan la llegeixes t’adones que tot ho has llegit abans unes quantes vegades. Trama magrejada, personatges no especialment interessants, molt diàlegs ràpids i àgils per no cansar el lector que no vol densitats de cap tipus ni una prosa mínimament elaborada, etc.

L’assassinat de la filla petita d’un gran capo de la màfia posa en moviment a la policia per investigar el cas. El suposat suïcidi del capo i un seguit de morts embolicaran encara més el cas i el narrador acabarà descobrint que la cacera de l’assassí li costarà un preu personal bastant alt.

Tòpics a dojo i no especialment ben tractats. Des d’una amistat traïda fins poli honest amb mala sort en l’amor, passant pels consegüents assassinats espantosos que sempre animen molt una trama, la investigació de rigor, mafiosos perillosos, algun gir argumental per mantenir l’interès, etc. Un final precipitat amb ganes d’acabar amb el cotarro et deixa la sensació que McDermid comparteix amb tu el poc interès pel que està explicant.

Es deixa llegir amb facilitat i s’oblida amb la mateixa facilitat. Tot plegat està explicat de forma tant amena i lleugera com superficial. Donada la seva fama suposo que la McDermid té alguna peça més interessant que aquesta. No sé si m’arriscaré a esbrinar-ho. He quedat servit.

El millor: és breu i es llegeix amb facilitat.

El pitjor: L’has llegit moltes vegades abans.

Títol original: Cleanskin

Títol en castellà: Delito en la piel

Traducció: Toni Hill

Editorial: Círculo de Lectores

Col•lecció: ----

Any primera publicació: 2007

Any d’aquesta edició: 2007

Pàgines: 113

Martin Scorsese. Mis placeres de cinéfilo

La expresión “película vieja” carece de significado: hay películas que se han visto y películas que no se han visto.

Peter Bogdanovich

Aquesta afirmació de Bogdanovich que apareix en el llibre dóna idea del posicionament cinèfil del mateix Scorsese avui dia, quan hi ha molt aficionat de nova fornada que desconeix els tresors extraordinaris que posseeix el cinema clàssic nord-americà.

Un petit gran llibre. Aquest recull d’articles i entrevistes apareguts a la revista Cahiers du cinema sobre/de/amb el director Martin Scorsese. Una munió de comentaris, opinions i crítiques impagable per la lucidesa i sinceritat dels mateixos. Que Scorsese és un gran director i ja tot un clàssic viu no és dir res forassenyat.

Coneguda és la cinefília d’Scorsese i al llarg de les entrevistes i articles explica com va descobrir el cinema, les pel·lícules que l’entusiasmaren de petit, parla dels companys de generació, directors de cinema com ell o actors del passat i del present (atenció a la irònica opinió sobre Tarantino!!).

Un recorregut per la història del cinema americà però també amb comentaris sobre el cinema francès, anglès (una debilitat d’Scorsese) i italià. La transcripció de la taula rodona amb Simon Schama i Kent Jones sobre la representació de la història en el cinema és absolutament fascinant i plena d’idees interessantíssimes. Un petit apartat del llibre és una entrevista a Thelma Schoonmaker, muntadora de bona part de la seva filmografia i dona del gran director anglès Michael Powell.

Pel llibre desfilen noms avui potser no gaire recordats pels cinèfils més joves però d’una gran importància en la història del cinema, com Ida Lupino, Jacques Tourneur, Anthony Mann, etc. Quasi res!! No és un llibre, és un vici.

El millor: els articles acaben per donar una imatge completa del seu protagonista.

El pitjor: la brevetat del llibre. Et quedes amb ganes de més.

Títol original: Mes plaisirs du cinéphile

Títol en castellà: Mis placeres de cinéfilo

Traducció: Josep Torrell

Editorial: Paidós

Col·lecció: La memòria del cine

Any primera publicació: 1998

Any d’aquesta publicació: 2000

Pàgines: 170

"Todo menos suicidio" de Ciryl Hare

Quan anava per la meitat de la novel·la vaig començar a sospitar que ja l’havia llegida. No és la primera vegada que em passa. Com podia recordar el final, un final bastant convencional i poc supressiu, i no la base argumental al voltant de la qual gira tota la trama que és més original i interessant? No ho sé. Això demostra que pots rellegir novel·les policíaques i gaudir-les novament. A partir d’aquell descobriment vaig començar a fixar-me com estava construïda i com Hare allarga innecessàriament el llibre per enganyar al lector.

El personatge fix de Hare d’aquesta novel·la és l’inspector Mallett. Fix però no principal, ja que només surt al principi (perquè li expliquin els fets luctuosos) i al final (quan per casualitat s’adona de la solució) després de 150 pàgines d’investigacions rutinàries i no gaire engrescadores dels personatges sobre els quals recau el pes del llibre. Comencem pel principi.

Mallett està estiuejant en un hotel de mala mort en un poblet anglès. Una nit, mentre està sopant, un vell pesat se li apropa i li explica coses de la seva família i insinua, depressiu i trist com és, que aviat morirà. Efectivament, l’endemà al matí el troben mort al seu llit. Tot sembla indicar que és un suïcidi. Mallett decideix oblidar el tema però el fill del mort el visita al seu despatx explicant-li que necessita que al seu pare l’hagin assassinat o hagi mort accidentalment per poder cobrar una sucosa pòlissa. Mallett no pot fer res. A partir d’aquest moment diem adéu a Mallett i ens centrem en els dos fills del difunt i el promès de la filla del mort que inicien una investigació interminable a la recerca d’un sospitós a qui engiponar-li l’assassinat.

Com qualsevol lector de novel·leria policíaca sospita des de la pàgina u de suïcidi res de res, el vell ha sigut assassinat i Mallett acabarà descobrint (per casualitat) qui ho va fer. El gir final és previsible i no té cap emoció. Els personatges són bastant creïbles i la investigació que porten a terme els tres interessats en cobrar la pòlissa també és creïble encara que una mica avorrida. S’ha de dir que Hare escriu bé i encara que no pot mantenir l’interès lector durant tota la novel·la mai abandones el llibre. No és poc tenint en compte que és una novel·la de l’any 39 i no ha envellit gaire, per a no dir gens.

Un bon principi, un desenvolupament feixuc i un tram final interessant. Suposo que Hare era conscient que Mallett no havia d’investigar res, deixant les indagacions als tres detectius diletants, perquè hagués descobert el quid de la trama en dos capítols i Hare només hagués pogut escriure un conte o una novel·la curta a tot estirar. Amb detectius amateurs maldrestes es poden omplir més pàgines de recerques inútils i personatges que engreixen les pàgines però que no acaben per aportar res decisiu a la història.

Unes notes biogràfiques del senyor Hare: Alfred Alexander Gordon Clark (1900-58) altrament conegut pels aficionats a la novel·leria policíaca com Ciryl Hare fou un advocat i posteriorment jutge anglès que escrigué un total de 9 novel·les del gènere i alguns contes. Els seus personatges fixos són l’inspector Mallett (6 novel·les) i Francis Pettigrew (2 novel·les), personatge, aquest últim, protagonista de la seva novel·la més famosa Tragedia en la justícia (1942).

El millor: és una lectura agradable. La premissa argumental.

El pitjor: el desenvolupament no està a l'altura de la premissa i l’interès es va desinflant lentament.

Títol original: Suicide Excepted

Títol en castellà: Todo menos siucidio

Traducció: Eloisa Castellano

Editorial: GP

Col•lecció: El Buho

Any de la primera edició: 1939

Any d’aquesta publicació: 19??

Pàgines: 191

"Los jueves de la señora Julia" de Mario Chiara

En una petita, avorrida y grisa ciutat italiana de la Llombardia desapareix la dona d’un insigne advocat, la senyora Julia del títol. Cada dijous la senyora Julia amb l’excusa de visitar a la seva filla que estudia a Milà es troba amb el seu amant. És l’única fuita per poder respirar d’una vida asfixiant, avorrida i gris. El doctor Corrado Sciancalepre, el protagonista de la història, comença a investigar la desaparició i el que s’inicia com una suposada fugida vers una vida millor per part de la desapareguda s’enterboleix quan l’amant tampoc sap res d’ella. Sciancalepre entreveu un assassinat i un culpable, el marit. Però res serà tan senzill com les aparences mostren.

No puc explicar res més de l’argument perquè és ple de girs i sorpreses. Un punt i a part mereix el final de la novel·la que naturalment no desvetllaré i que sorprèn per la seva ambigüitat i amoralitat. Com en bona part de les peces de gènere els personatges que semblen més bons i/o innocents acaben per ensenyar les seves arestes més fosques i ambigües. Només la senyora Julia, sempre en segon pla però sempre present, se’ns dibuixa gràcies a les mirades dels altres sobre ella, com una víctima rodejada de voltors.

Aquesta novel·la aparegué publicada l’any 1970 però en realitat es tractava d’un refregit d’una altra novel·la publicada pel mateix autor, amb el pseudònim de Nik Inghirami, l’any 1962. He trobat informació per internet sobre una sèrie de la RAI dels anys 70 sobre aquesta narració i he llegit que li van canviar el final per fer-la més comercial i assequible al públic. Quin error!!! Un dels millors moments del llibre és la forma en què es resol la trama. L’argument dóna per una pel·lícula però no sé si es pot allargassar fins a convertir-la en una sèrie sense diluir-la.

                                   

Sempre agraeixo la concisió en una història si aquesta ho demana. No allargar massa les històries que no ho requereixen és una escassa virtut i l’autor és suficientment honest per practicar-la. Cosa rara. Piero Chiara (1913-86)sap explicar bé el que vol explicar i mai cau en tremendismes ni melodrames. Crec que és el primer giallo que apareix comentat en aquest blog i la veritat és que no podria haver-ne escollit un de millor per a l’ocasió. Com qui no vol la cosa Chiara reflexiona amb humor negre soterrat i d’una forma solapadament corrosiva sobre la legalitat, la justícia i la veritat i com es poden fer malabars amb aquests tres conceptes per acabar primant la legalitat sobre una impossible justícia i una veritat difícil de conèixer.

El millor: Brevetat, intensitat i emoció. Va al gra, sense digressions inútils. El regust amarg que et deixa la seva lectura.

El pitjor: s’acaba ràpid.

Títol original: I giovedi della signora Guilia

Títol en castellà: Los jueves de la señora Julia

Traducció: Jorge Dighero

Editorial: Emecé

Col•lecció: El Séptimo Círculo nº 234

Any de la primera publicació: 1970

Any d’aquesta publicació: 1971

Pàgines: 114