"Merodeando con aviesa intención" de Muriel Spark

Londres a mitjan segle passat. Fleur Talbot, una escriptora novella està capficada redactant la seva primera novel·la, Warrender Chase, però necessita una feina. Entra a treballar com a secretaria per Sir Quentin, un esnob i excèntric cavaller que “lidera” a un grup de personatges, a quin més rar i excèntric, anomenats “Sociedad Autobiográfica”. Fleur ha de passar a net i introduir petits retocs en les autobiografies de cadascun dels components del grup.

Narrada en primera persona i autobiogràfica ella mateixa, la novel·la permet conèixer d’una manera freda i cruel (segons Fleur, de forma objectiva) als personatges que rodegen a la primerenca autora. Manipuladora de les autobiografies alienes (introduint episodis inventats)  i molt probablement de la pròpia, Fleur, en nom de la creació artística, manipularà la realitat per convertir-la en ficció de qualitat i el que és més curiós, Sir Quentin acabarà introduint fragments de ficció, de la novel·la de Fleur, en les autobiografies dels components de l’estranya societat. I encara més estrany, la realitat (si hem de fer cas a Fleur) acabarà copiant a la ficció.

La manipulació de la realitat per crear ficció i la inserció de la ficció en una (falsa) realitat. La realitat d’una vida. Com explicar una vida de forma literària? Per a Muriel Spark (1918-2006) els dos possibles models són les autobiografies del cardenal John Henry Newman, pietosa, reflexiva i autojustificatòria, i la de Cellini, vital i directa. Tampoc el fet de llegir és un procés innocent. Llegir és interpretar i emmotllar el llegit dins de la vida de cada lector. Cada lector és un manipulador/intèrpret del llegit.

Muriel molt ben acompanyada

La novel·la és brillant, intel·ligent i està magníficament escrita per una narradora amb una objectivitat gens fiable. També, i s’agraeix, l’obra té un humor sarcàstic i moltes vegades cruel. Tot això està molt bé, però i és l’únic però.....no és una novel·la policíaca, ni de suspens, ni negra, ni un thriller. Perquè figura en una col·lecció de novel·leria policíaca? A mesura que anava llegint-la esperava algun fet que em permetés incloure-la com a novel·la de gènere, bàsicament perquè això és un blog de lectures de gènere. Però no. És cert que hi ha una mort per suïcidi en la part final de l’obra i també un robatori i un pla per recuperar el robat. Res d’això és suficient per incloure-la en una col·lecció policíaca, i no serà perquè el gènere no sigui ampli, amb uns límits impossibles de definir moltes vegades, i proteic!

El millor: paga la pena llegir-la, pertanyi o no a qualsevol gènere.

El pitjor: esperar carnassa criminal quan només(?) hi ha reflexió (meta)literària.

Títol original: Loitering with Intent

Títol en castellà: Merodeando con aviesa intención

Traducció: Carlos Milla Soler

Editorial: Laia/Barcelona

Col•lecció: Alfa

Any: 1981

Any de publicació: 1988

Pàgines: 195

"El hombre de los ojos azules" de Marten Cumberland

En el seu llarg, magnífic i forçosament incomplet A Catalogue of Crime, el crític Jacques Barzun (amb Wendell Hertig Taylor) explicita la seva preferència per Saturnin Dax sobre Maigret. Creu que Dax és un personatge més interessant. I afegeix que Cumberland, com escriptor, no ha rebut mai l’atenció que mereixia sobretot pel coneixement de Paris que tenia i l’ambientació o la descripció dels ambients tan aconseguits en les seves obres.

És curiós que Saturnin Dax, en un moment de la trama, troba una pista important entre els fulls de la novel•la de Simenon Testament Donadieu. Dax parla bé d’ella. Un homenatge a l’escriptor francès i suposo que indirectament una picada d’ullet a Maigret. Encara que Dax, físicament comparat amb una balena amb mostatxo, és més a prop de l’educat, suau i bastant improbable Poirot que de Maigret.

Cada crític/lector té les seves filies i fòbies, però hi ha opinions massa excèntriques sobre quelcom que és difícil de mantenir només que llegeixis, comparant, a Simenon i a Cumberland. En Simenon els llocs on transcorre l’acció són vívids i creïbles, en les peces (que he llegit) de Cumberland Paris només és un decorat. Dit això, he de reconèixer que les novel·les de Cumberland, tot i no passar d’un nivell mitjà, són entretingudes i de vegades tenen algun personatge o moment interessant.

Portada d'una edició anglesa de la novel·la

En aquest cas, Saturnin Dax s’enfronta a un assassí especialment esmunyedís. Una dóna  apareix esquarterada i enterrada en el soterrani d’una casa temporalment deshabitada. Només apareix el tronc. Les altres extremitats, cap inclòs, han desaparegut. La casa pertany a un matrimoni separat, ell és un important científic i ella una bella i superficial dona amb més admiradors que cervell. Primer es creu que la morta és l’esposa del científic però el cas anirà complicant-se cada vegada més. Qui és la morta? Qui voldria matar-la? Perquè enterrar-la en aquella casa?

Dax i el seu ajudant, l’anglès Felix Norman, començaran la investigació fins a arribar a un home disfressat i amb els ulls d’un blau intens. La trama és convencional i els personatges tampoc són especialment atractius. És una narració eficaç i agradable, però poca cosa més. No té res digne de ser recordat. La part final és decebedora en l’explicació del crim i les seves causes. Dax, en les tres últimes pàgines, recorda que els ulls poden modificar-se de color amb lents de contacte. Que espavilat!! L’explicació final és defectuosa i mancada de credibilitat. Per exemple: en l’explicació Dax dona per suposat que el cap de la víctima va ser llençat al mar. Per què? Perquè no enterrat? Tot plegat molt agafat pels pèls. El mòbil del crim es basa tot ell en una reconstrucció imaginada per Dax i per acabar-ho d’adobar la detenció de l’assassí no té cap emoció.

El millor: es passa una estona agradable llegint-la.

El pitjor: una resolució final del cas poc reeixida. Entre improbabilitats, fets que el lector no sap i suposicions, Dax reconstrueix el crim.

Una altra novel·la de Cumberland

Títol original: Hearsed in Death

Títol en castellà: El hombre de los ojos azules

Traducció: D. Martínez Sagrera

Editorial: Maucci-Barcelona

Col•lecció: Las Novelas de la Palma. Edición de bolsillo. Nº 12

Any: 1947

Any de publicació: ?

Pàgines: 160

"Los rastros de Brillhart" de Herbert Brean

No sabia que llegir. I no serà per falta de material, però volia provar amb algun autor nou (per a mi) i cap dels que tenia preparats m’oferia una mínima seguretat. Com solucionar aquest greu problema? Escollint qualsevol novel·la de la col·lecció El Séptimo Círculo. És difícil trobar una novel·la dolenta en tota la col·lecció. Alguna hi ha, però la gran majoria de títols, per desconeguts que resultin, tenen uns mínims de qualitat. Una gran col·lecció. Possiblement la millor mai editada en castellà (espanyol d’argentina per ser més exactes).

L’afortunat va ser Herbert Brean (1907-73) i la seva novel·la Los rastros de Brillhart (1960). Segons he llegit per internet fou director i vicepresident dels Mystery Writers of America. Va escriure contes policíacs i no policíacs a més d’articles i llibres no adscrits al gènere i la seva producció policíaca es compon de la minsa quantitat de set novel·les. Dues d’elles nominades als Edgars. No el guanyà mai. Ah, la novel·la que comento fou una de les dues afortunades. No n’hi ha per menys.

Pots estar mort des de fa temps i la gent, inclús persones properes, creure que encara ets viu? Una pregunta estranya i ridícula. La primera de les dues úniques aparicions de William Deacon alies “Deac”, un periodista novaiorquès que treballa en una revista d’actualitat. Deacon rep la visita inesperada d’un amic de la infància que li demana ajut sobre un afer molt estrany. Un home indesitjable, Brill Brillhart, que ell sap que és mort ha sigut vist viu per la ciutat, ben viu. Diverses persones diuen haver dinat amb ell, parlat amb ell, ... És mort o l’amic del protagonista és boig? És un doble o un fantasma? Ha ressuscitat? Deacon seguirà les pistes/rastres que va deixant el suposat difunt per esbrinar si està viu o no i quan està viu i quan no. Un no parar d’aquí cap allà ajudat per la seva xicota Twit-twit (sí, com sona).

Un bon punt de partida que anirà embolicant-se cada vegada més. La primera part (de les tres) de la novel•la acaba amb la resolució per part de Deacon de l’enigma. Bé, això creu ell. En una volta de rosca narrativa enginyosa tot acaba més entortolligat que al principi. No vull fer spoilers i estripar un argument que va sorprenent al lector cada poques pàgines. La trama està molt ben portada i no decau mai l’interès. Una menció especial per algun personatge ben dibuixat i fora dels tòpics habituals, com el detectiu de la policia que investiga el cas.

El millor: com manté l’interès del lector, de sorpresa en sorpresa, des del principi fins al final. Bons diàlegs i situacions. Un plaer.

El pitjor: alguns personatges secundaris queden desdibuixats.

Títol original: The Traces of Brillhart

Títol en castellà: Los rastros de Brillhart

Traducció: Marta Zubizarreta de Basavilbaso (Déu n’hi do)

Editorial: Emecé Editores SA

Col•lecció: El Séptimo Círculo

Any: 1960

Any de publicació: 1967

Pàgines: 218

"El caballo chino" de Ben Benson

Benjamin Benson (1915-59) és un oblidat escriptor ianqui de novel·leria policíaca dels anys 50. Estudià dret a la Universitat de Boston i treballà com a comercial per la casa de te Lipton. L’any 1945 va ser ferit a la batalla de les Ardennes i en la consegüent convalescència començà a escriure com a teràpia. L’any 1959, amb 44 anyets, quan es dirigia a l’entrega de premis Mistery Writers of America caigué fulminat per un infart a Times Square. Mala sort. La seva producció es limita a 19 novel·les, 10 de les quals protagonitzades per Wade Paris, la seva creació més recordada, o menys oblidada. Encara que aquesta novel•la i Alibi at Dusk són del mateix any, Beware the Pale Horse aka El caballo chino és la segona incursió de Paris en tasques detectivesques.

A Wade Paris, un policia molt jovenet de la policia de Massachusetts se li encarrega la resolució d’un doble assassinat. Els morts són el fill d’una important família de la ciutat i un amic del mateix Paris i policia com ell. El lloc de l’assassinat: la casa del milionari. El motiu de les morts: la compravenda d’una escultura d’un cavall xinès de la dinastia T’ang.

És una novel·la policíaca amb algun (lleu) element de novel·la negra: les interferències en la investigació policial per part dels polítics, sempre preocupats pels seus interessos i no per l’aclariment del cas. Un altre (encara més lleu) element de novel·la negra seria la mateixa figura de Paris (excombatent com el mateix

Benson) dibuixat com un policia molt honest, inclús antipàtic en la seva obsessió per fer complir la llei per sobre dels seus propis sentiments. Un cavaller errant com tants d’altres investigadors privats i policies incorruptes en una societat putrefacta. Ja li diu un vell policia savi al mateix Paris sobre la seva dedicació a la resolució del misteri:

“..obstinado como una mula y con todo el fervor de un caballero cruzado en busca del vaso  sacro,...”

I afegeix sobre el futur del protagonista:

“No sé, realmente, si es bueno ser un idealista. Progresó usted muy rápido pero ya ha llegado todo lo lejos que podia llegar. De ahora en adelante solo podrá mejorar conociendo a la gente de pro. No creo que usted se lleve bien con esa gente Wade.”

La novel·la és bastant tòpica i esquemàtica i els personatges tampoc tenen gaire entitat, començant pel mateix Paris, que si bé es va humanitzant en la part final de la novel·la mai acaba de fer-se atractiu per al lector. La trama s’allarga amb els interrogatoris de rigor als sospitosos i s’anima amb un parell de cadàvers més i així com qui no vol la cosa arribes al final del llibre. Res de nou. Una novel·la eficaç i convencional. Tot llegit abans bastants vegades, tot i que s’ha de reconèixer que té una recta final amb tensió creixent i que manté l’interès lector fins a un desenllaç bastant sorprenent. El que es sorprenent és el nom de l’assassí, és clar. És la part de novel·la enigma que tenen totes les novel·les policíaques i moltes vegades l’únic interessant de moltes d’elles.

El millor: és literatura pulp d’un cert nivell, no és la porqueria de Carter Brown per entendre’ns.

El pitjor: no té res digne de ser recordat.

Títol original: Beware the Pale Horse

Títol en castellà: El caballo chino

Traducció: Juan J. Llobet

Editorial: Acme SA

Col•lecció: Rastros

Any: 1951

Any de publicació: 1953

Pàgines: 188