"Crímenes en la familia Willet" de Rufus King

Una novel·la ianqui ràpida, emocionant, viva i amb una col·lecció de personatges menys encarcarats de l’habitual en aquest tipus de narracions. Amb un argument típic de novel·la enigma, és a dir, un grup humà, en aquest cas una família molt peculiar, on es succeeixen una sèrie d’assassinats i d'altres fets delictius on tots són sospitosos i només un és el culpable. Res de nou. Ara bé, el sorprenent és com King tracta aquest material tan magrejat i adotzenat i aconsegueix entreteniment i emoció amb un ritme àgil, lluny de la sensació de repetició formularia de moltes novel·les germanes coetànies.

King és un prestidigitador eficaç. En un moment de la novel·la anuncia l’assassinat d’un personatge. Una bona forma de crear tensió. No saps quan passarà. Pel mig hi ha un suposat suïcidi, un suposat intent d’assassinat, una apuntada relació homoeròtica entre un tutor i el seu pupil (King devia ser un gai molt intel·ligent), un xantatge encara més rar que la mateixa família Willet, etc. Tot un corol·lari de desastres familiars que el tinent Valcour, que viu amb la família per investigar in situ els fets, intentarà deturar sense gaire èxit. Totes les peces es mostren al lector. Una quantitat considerable de fets i converses (no rutinàries declaracions) que més que aclarir res fan més complicada la solució. Potser estic exagerant una mica. King no juga net amb el lector, no li dóna totes les pistes per esbrinar qui és l'assassí. No existeix fair play. És una novel·la enigma clàssica, però menys. King tampoc no té la densitat expositiva d’un Van Dine, ni d’un Ellery Queen de la primera època, però s’agraeix que faci amena i interessant una trama bastant convencional. Potser no era un gran xef però sabia condimentar un plat per fer-lo saborós. Com a lector d'aquest gènere sovint maltractat, ho agraeixo.

No penso explicar res de l’argument. Només dir que el majordom no és l’assassí. De fet, en un cop d’efecte dels molts que té la novel·la, és una de les víctimes. El que sí que faré és un molt petit apunt biogràfic extret del diccionari (en francès) de Claude Mesplède. Aquí va. Frederick King aka Rufus King (1893-1966) fou un escriptor nord-americà. Estudià a Yale i participà en la I Guerra Mundial com a tinent d’artilleria a França. Començà a publicar als anys 20. Amb Murder by the Clock de l’any 1929 apareix el seu personatge més conegut, el tinent Valcour de la policia de Nova York. La sèrie Valcour consta d’onze títols. També creà la sèrie del doctor Collin Starr. Bona part de la seva producció no té un personatge fix. Per desgràcia, només tinc una altra novel·leta de King que assaboriré aviat. Ja comentaré.

El millor: una narració viva i interessant amb uns materials de base poc atractius. L’estil i la intel·ligència ho són tot. Descobrir a Rufus King del que només coneixia alguns contes. La novel·la sobreviu a la traducció.

El pitjor: dels dos trets de pistola que s’efectuen en la novel·la cap personatge, i estaven tots a prop, els escolta. Una traducció rància, envellida i per moments ridícula.

Títol original: Murder in the Willet Family

Títol en castellà: Crímenes en la família Willet

Traducció: Alfredo de León

Editorial: Librería Hachette S.A.

Col•lecció: Biblioteca de Bolsillo. Colección naranja nº 29

Any: 1931

Any de publicació: segona edició 1944

Pàgines: 213

"Líneas de fuga" de Patricia Wentworth

Si li expliqués a algú que he llegit una novel·la policíaca anglesa clàssica amb una iaia investigadora que resol misteris i assassinats, el més probable és que aquest algú creies que parlo d’Agatha Christie i que la iaia és Miss Marple. Doncs no. L’autora és Patricia Wentwoorth i la iaia és la seva millor creació, Miss Maud Silver.

Maud Silver i Miss Marple van nàixer el mateix any, el 1928. Maud Silver com un personatge secundari en la novel·la Grey Mask i Miss Marple en una sèrie de contes que foren reunits en un llibre uns anys després, The Thirteen Problems (1932). Quan la Wentwoorth va llegir els recull de contes de Miss Marple es va pensar que Agatha Christie li havia copiat el personatge. El cabreig fou considerable.

Amb aquestes dues iaies xafarderes i extraordinàriament intel·ligents em passa quelcom de curiós. Com a novel·lista prefereixo a Christie (més densa, escueta i cruel) abans que a la Wentwoorth (més prolixa, pausada i amant dels detalls), però com a personatge trobo molt més atractiu a Maud Silver que a la Marple.

Maud Silver cau bé a tothom, es cola a les cases i discretament però sense pausa, pregunta, escorcolla, observa, xafardeja i analitza i sempre acaba descobrint l’assassí de torn. Fent tot això encara li queda temps de fer ganxet. De fet no para de fer ganxet en totes les novel·les on apareix. Maud havia sigut preceptora  en una casa benestant. El treball s’acaba i decideix treballar com investigadora privada ajudant a la policia en les seves investigacions, en casos tan complicats que només una ment tan brillant com la seva és capaç de resoldre.

El personatge és tota una troballa. Les novel·les són bastant inferiors al personatge principal. La Wentworth no tenia gaire traça construint misteris d'una certa complexitat. Totes les seves peces tenen una estructura similar. Una primera part on es presenten els personatges (habitualment massa allargassada), es produeix un crim (en aquesta novel·la una desaparició i posterior troballa del cadàver) i Maud Silver, a instàncies de la policia o d'algun amic, decideix investigar. 

Argumentalment tampoc presenta excessiu interès, ni cap novetat. El ritme i el sabor decimonònic de la novel·la no és apte per a tots els paladars. En una contrada anglesa (quin plaer!) fa anys desaparegué una dona. El cas es torna a repetir amb una nova desaparició d’una altra dona. La Silver entra en acció i se’n va a viure a casa d’una amiga que viu en el poblet on succeeixen els fets. Entre ganxet i ganxet i tes de les cinc acaba per aclarir el cas (per casualitat) no sense abans donar un cap de mà perquè trumfi l’amor...puafff!!!! Afegim unes històries del passat relacionades amb unes joies falses i la trama amorosa de rigor llastant i ensucrant la narració. En aquest cas Maud Silver no dedueix res de res. Escolta darrera d’una porta com l’assassí(na) li explica al seu adlàter com va matar a les seves víctimes....com si no ho sabés!!!! Les darreres 50 pàgines converteixen la novel·la en una peça de suspens. L’assassí vol cometre un altre assassinat. La Silver ho intentarà impedir. Triomfa la justícia i l'amor, el talent de la Wentworth, no.

El millor: el personatge de Maud Silver. El gust pels detalls i el dibuix d’algun personatge.

El pitjor: la trama amorosa i una narració massa llarga pel que explica (una característica de la Wentwoorth). Maud Silver no dedueix res, és (quasi) un personatge sobrer.

Títol original: Vanishing Point

Títol en castellà: Lineas de fuga

Traducció: Francisco Martín

Editorial: Bruguera

Col•lecció: Club del Misterio nº 138

Any: 1953

Any de publicació: 1984

Pàgines: 103

"El record és un pont al passat" de Montserrat Carulla

Una vegada acabes la lectura i tanques el llibre tens la sensació que Montserrat Carulla ha fet curt. M’explico. De les 150 pàgines del llibre almenys 50 d’elles estan centrades en records de la infància de l’actriu. És la millor part del llibre. Records d’una nena de postguerra que vivia en una Barcelona grisa i trista. La resta del llibre són mirades enrere dels seus primers passos com a actriu i també algun retrat d’alguna persona important per a ella. Molt record banyat en sentimentalisme i indignació per la situació política del moment. Alguns retrats li queden borrosos, com el de Segarra pare, i d’altres només li ocupen un parell d’adjectius.

Quan s’introdueix en la vida adulta i esperes, com a lector, anècdotes, retrats i comentaris sobre la seva vida professional (que per això t’has comprat el llibre) és quan Carulla posa el fre de mà i passa de puntetes pel que més m’interessa. La seva vida professional. No estic dient que parli malament de ningú. Bé, sí que ho estic dient, però no li demano que sigui una criticona. Només explicar i opinar sobre les persones (si són conegudes, millor)que han desfilat per la seva vida. Molt poca cosa. Molt poca teca. Una decepció. Fa curt.

Un exemple: quan parla de Nieves Conde i del rodatge de Surcos no comenta gairebé res. La seva dilatada experiència teatral i televisiva tampoc fa gaire acte de presència. Quan podria explicar amb més detall les seves experiències teatrals, cinematogràfiques i televisives, comentant aspectes dels rodatges, opinions sobre actors, formes de treball, etc., ho fa de forma molt superficial o directament, no ho fa. Ah! També he trobat a faltar una bona selecció de fotografies. Ara llibres i la Carulla racanegen ambdós a la seva manera. Resignació. Una altra vegada no serà.

El millor: l’evocació sentimental de la seva infància.

El pitjor: una ocasió perduda per explicar i opinar sobre obres, actors, directors, etc.

Títol original: El record és un pont al passat

Editorial: Ara llibres, sccl

Col•lecció: ------

Any: 2013

Pàgines: 174

"La granja de los ahorcados"de Henry Holt

És negra nit. En una mansió anglesa isabelina sonen dos dispars i el cadàver d’un desconegut apareix estès al mig del menjador. Prèviament al crim, l’amo de la casa desapareix. Uns dies abans el llogater de la casa mor en un estrany accident de cotxe. Pocs dies després del primer fet luctuós un peculiar milionari ianqui vol comprar el casalot. Això és més que suficient perquè el tàndem format per l’inspector Silver i el seu amic el periodista Andy Collinson es posin en funcionament.

Aquesta novel·la (només) té un punt important a favor. La meva debilitat pels assassinats (literaris) en contrades idíl·liques, exòtiques, vaixells o en cases de camp angleses. Fetitxismes literaris. Llàstima que no sigui una clàssica novel·la de misteri anglesa i l’acció es despedregui amb gàngsters que es disfressen, cabareteres enamorades, raptes, científics malvats amb una doble vida i d’altres subtrames naïfs. La novel·la és més del mateix respecte a la poc distingida producció (que conec) de Henry Holt. Tot és molt superficial, sense vida, estereotipat i convencional. Situacions ràpides amb molts diàlegs i personatges que entren i surten de la novel·la sense deixar cap petjada ni interès en el lector.

No hi ha res digne de recordar, ni cap moment especialment interessant. Ni cap personatge amb una mica més de vida que les quatre pinzellades descriptives sense grapa de torn. No tot és tan negatiu. No es pot negar que Holt tenia una certa traça en la construcció de les trames i sabia donar agilitat a l’acció. Com a lector s’agraeix que, ja que no tenia talent per fer humans als personatges, ni capacitat per construir relacions no estereotipades entre ells o mínimament complexes, com a mínim no avorreixi excessivament al sofert lector.

El final és encara més decebedor que la resta de la novel·la. El dolent malferit explica tota la veritat a Silver abans de morir. Així ens assabentem que el perquè de tot plegat ni tan sols s’havia nomenat al llarg de la novel·la. Naturalment la confessió del dolent corrobora el que Silver diu que sap i que el lector ni tan sols podia sospitar. Arribats a aquest punt un no pot menys que preguntar-se: què pinten Silver i Collinson en la trama si l’explicació final del misteri la dóna un personatge que no pertany a la policia? Perquè sempre hi ha un malvat principal amagat entre els personatges “bons” amb la suposada sorpresa final del seu desemmascarament? Ja posats a copiar no podia copiar Holt a algun escriptor millor que Edgar Wallace? Totes les novel·les de Holt tenen la mateixa i caduca estructura?

 

El millor: Una trama entretinguda amb regust de novel·la d’Edgar Wallace. Pots passar una tarda entretinguda si no demanes gaire d’una lectura.

El pitjor: Et passeges per la novel·la sense sentir cap emoció. Desaprofitar algun element interesant passant per sobre. “Passar per sobre” és l’expressió que millor defineix a Holt com a narrador.

Títol original: Call out ther Flying Squad

Títol en castellà: La granja de los ahorcados

Traducció: Ignacio de S. de S. Pedro

Editorial: Luis de Caralt editor

Col•lecció: Panorama literario

Any: 1933

Any de la present edició: 1950

Pàgines: 199