El jove John Mannering, un acabalat londinenc,
és un home amb una vida ociosa, o no tant, perquè té una doble personalitat, de
tant en tant, quan s’avorreix, es converteix en El Barón, un lladre de joies justicier. Només roba a persones que
creu mereixen ser robades i si de pas ajuda a algú desvalgut no dubta a fer-ho.
Un Robin Hood peculiar. Roba per plaer. Un lladre benefactor social. Un Raffles
de moral cristiana. Com tot heroi justicier té una contra figura que l’empaita
i en aquest cas es tracta de l’inspector Bristow, un policia que coneix la
identitat del lladregot però encara no l’ha pogut enxampar per falta de proves.
Bé, per falta de proves i perquè una de les aficions de El Barón són les disfresses. Com el mateix Sherlock Holmes ell
també és un mestre del maquillatge, i de tot tipus d’apòsits que puguin
canviar-li el físic i el rostre. Entre Bristow i Mannering hi ha rivalitat i
una certa simpatia. És una relació ambivalent. Són el gos sense dents i el gat
sense ungles.
En aquesta aventura El Barón porta sis mesos sense actuar quan apareix publicat un
anunci en un diari demanant-li ajut. Es tracta d’una noia de la bona societat
anglesa desesperada perquè al seu promès l’acusen d’un robatori de joies. Ella
creu que El Barón les ha robades i
mitjançant la premsa li prega que les torni. El Barón és innocent, és clar. La cosa es complica quan al promès
de la fleuma també l’acusen d’assassinat. Això pel Barón ja és massa i
reacciona com qualsevol heroi convencional de novel·la popular, amb punt d’honor.
Després d’uns dubtes existencials de pa sucat amb oli sobre si ha d’actuar o
no, acaba posant en perill la seva seguretat per aclarir el cas.
La novel·la acaba en punta. Un innocent a la
presó acusat d’assassinat. La seva promesa desfeta en llàgrimes. A El Barón els dolents l’han enxampat
robant i al pobre incaut li han fet unes fotos compromeses. El xantatgegen amb
entregar-les a la policia si no roba unes joies molt ben guardades en una casa
inexpugnable. Tot un embolic. Arribar a l’última pàgina per descobrir que has
de llegir la continuació de la història és un truc vell però efectiu (en el meu
cas) i t’indigna i alhora corres a veure si tens la novel·leta en la teva
frikibiblioteca de saldos policíacs. I sí, la tinc. El títol: El desquite del Barón. La solució a tot
l’entramat argumental fulletonesc, la setmana vinent.
La primera aparició de El Barón data de 1937 i fou creat per l’increïblement prolífic
autor anglès Anthony Morton, que era un dels pseudònims de John Creasey
(1908-73). No se li pot negar a Creasey la capacitat d’explicar històries d’una
manera efectiva i amena, també de manera superficial i ingènua, però mentiria
si digués que no són un entreteniment agradable i inofensiu.
El
millor: passes una bona estona. És una lectura ingènua
i divertida.
El
pitjor: M’estic enganxant a la sèrie tot i el seu
sabor naïf de novel·la popular d’aventures, o potser per això mateix.
Títol original: The Baron
Again
Títol en castellà: Otra vez El
Barón
Traducció: R. B. ???
Editorial: Ediciones Cid
Col•lecció: Colección Antena
nº 35
Any: 1938
Any de la present edició: 1958
Pàgines: 158
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada