"El desquite de El Barón" d'Anthony Morton

La continuació i cloenda de Otra vez El Barón. Tot és molt similar a l’anterior entrega. Els elements de la primera part segueixen funcionant en aquesta. Bons contra dolents. El malvat principal amagat i movent els fils de la trama criminal i finalment descobert  (cap sorpresa en aquest cas) per un Barón més gentleman que mai. El protagonista perpetrant un robatori de joies molt difícil i perillós. El Barón enfrontant-se als dolents al final de la novel·la i triomfant, etc. Cap sorpresa en cap sentit. Tot molt previsible i fàcil de llegir.

John Creasey (1908-73) va escriure més de sis-centes obres amb un nombre delirant de pseudònims. Com ja vaig apuntar en l’anterior entrada sobre ell, utilitzà el nom artístic(?) d’Anthony Morton per explicar les aventures de El Barón. Aquest personatge no deixa de ser una còpia una mica esvaïda d’Arsene Lupin, el personatge de Leblanc. Els dos són lladres de guant blanc i viuen tot tipus d’aventures, les de Lupin amb tocs més melodramàtics i fulletonescs (seguint la tradició francesa) i les del Barón amb més flegma britànica.

Suposo que Creasey es va adonar que les còpies més o menys descarades de Lupin funcionaven força bé a les llibreries. Tenia el precedent immediat de Camisa negra, el personatge creat per Bruce Graeme l’any 1925. Camisa negra de dia és un autor de novel·les policíaques d’èxit i a la nit es transforma en un lladre justicier disfressant-se, o tapant-se, de cap a peus, tot de negre. Camisa negra té una feina més o menys estable però al Barón no se li coneix cap ocupació ni treball i el més curiós és que ningú mai li pregunta com pot viure amb tants luxes sense fotre ni brot. Ah! El Barón va néixer literàriament l’any 1937. La data que no falti.

Si encara tirem més enrere, cronològicament parlant, ens trobem amb l’original de tots els lladres de guant blanc d’origen aristocràtic i justicier, Arsène Lupin. Un personatge creat per Maurice Leblanc com a competència literària de Sherlock Holmes. Aquesta era la idea que un editor li va demanar a Leblanc. Per sort l’autor francès va crear un personatge totalment diferent del detectiu britànic. Lupin naixia l’any 1904 i s’assembla més a la contrafigura literària de Holmes, és a dir, a Raffles, que al mateix Holmes. Raffles, un lladre amoral (però menys) i vividor, és la creació d’E. W. Hornung. Aquest senyor era el gendre (no desitjat) de Conan Doyle i per fer la punyeta al seu sogre s’inventà un personatge literari contraposat al justicier Holmes. Això succeïa l’any 1899.

El millor: és agradable.

El pitjor: és previsible des del  principi al final.

Títol original: The Baron Retaliates

Títol en castellà: El desquite del Barón

Traducció: R. B.

Editorial: Ediciones Cid

Col•lecció: Antena

Any: 1958

Any de publicació: 1938

Pàgines: 153

"Otra vez El Barón" d'Anthony Morton

El jove John Mannering, un acabalat londinenc, és un home amb una vida ociosa, o no tant, perquè té una doble personalitat, de tant en tant, quan s’avorreix, es converteix en El Barón, un lladre de joies justicier. Només roba a persones que creu mereixen ser robades i si de pas ajuda a algú desvalgut no dubta a fer-ho. Un Robin Hood peculiar. Roba per plaer. Un lladre benefactor social. Un Raffles de moral cristiana. Com tot heroi justicier té una contra figura que l’empaita i en aquest cas es tracta de l’inspector Bristow, un policia que coneix la identitat del lladregot però encara no l’ha pogut enxampar per falta de proves. Bé, per falta de proves i perquè una de les aficions de El Barón són les disfresses. Com el mateix Sherlock Holmes ell també és un mestre del maquillatge, i de tot tipus d’apòsits que puguin canviar-li el físic i el rostre. Entre Bristow i Mannering hi ha rivalitat i una certa simpatia. És una relació ambivalent. Són el gos sense dents i el gat sense ungles.

En aquesta aventura El Barón porta sis mesos sense actuar quan apareix publicat un anunci en un diari demanant-li ajut. Es tracta d’una noia de la bona societat anglesa desesperada perquè al seu promès l’acusen d’un robatori de joies. Ella creu que El Barón les ha robades i mitjançant la premsa li prega que les torni. El Barón és innocent, és clar. La cosa es complica quan al promès de la fleuma també l’acusen d’assassinat. Això pel Barón ja és massa i reacciona com qualsevol heroi convencional de novel·la popular, amb punt d’honor. Després d’uns dubtes existencials de pa sucat amb oli sobre si ha d’actuar o no, acaba posant en perill la seva seguretat per aclarir el cas.

La novel·la acaba en punta. Un innocent a la presó acusat d’assassinat. La seva promesa desfeta en llàgrimes. A El Barón els dolents l’han enxampat robant i al pobre incaut li han fet unes fotos compromeses. El xantatgegen amb entregar-les a la policia si no roba unes joies molt ben guardades en una casa inexpugnable. Tot un embolic. Arribar a l’última pàgina per descobrir que has de llegir la continuació de la història és un truc vell però efectiu (en el meu cas) i t’indigna i alhora corres a veure si tens la novel·leta en la teva frikibiblioteca de saldos policíacs. I sí, la tinc. El títol: El desquite del Barón. La solució a tot l’entramat argumental fulletonesc, la setmana vinent.

La primera aparició de El Barón data de 1937 i fou creat per l’increïblement prolífic autor anglès Anthony Morton, que era un dels pseudònims de John Creasey (1908-73). No se li pot negar a Creasey la capacitat d’explicar històries d’una manera efectiva i amena, també de manera superficial i ingènua, però mentiria si digués que no són un entreteniment agradable i inofensiu.

El millor: passes una bona estona. És una lectura ingènua i divertida.

El pitjor: M’estic enganxant a la sèrie tot i el seu sabor naïf de novel·la popular d’aventures, o potser per això mateix.

Títol original: The Baron Again

Títol en castellà: Otra vez El Barón

Traducció: R. B. ???

Editorial: Ediciones Cid

Col•lecció: Colección Antena nº 35

Any: 1938

Any de la present edició: 1958

Pàgines: 158

"La ciencia de Sherlock Holmes" d'E. J. Wagner

Quin plaer! Un assaig de divulgació sobre els inicis de la història de la investigació forense agafant com a punt de partida les narracions de Sherlock Holmes. E. J. Wagner, una historiadora criminal i articulista, és sobretot una fanàtica del detectiu anglès des que el va descobrir quan cursava estudis de secundària. Es nota l’amor que l’autora sent per les narracions detectivesques de Conan Doyle i per tot el món que envolta les pràctiques forenses i d’investigació criminal.

Cada capítol es centra en un aspecte de la ciència criminològica. Comença amb un fragment d’alguna de les narracions del detectiu anglès, exemplificant algun aspecte de la investigació medica relacionada amb el món criminal. Des de les petjades digitals, els verins, la balística, la frenologia, el rigor mortis, fins a la dissecció de cadàvers. Després descriu com era la ciència forense del segle XIX, quan estava en bolqués, finals del XIX i inicis del XX, posant exemples de casos criminals reals i acabant cada capítol amb petites pinzellades històriques la mar d’interessants.

El recorregut pels casos criminals va dels més coneguts, com la biografia del criminal reconvertit en policia Vidocq o de la cèlebre emmetzinadora Madeleine Smith, fins d’altres de poc coneguts i realment curiosos. Un corol·lari de crims explicats de forma planera i amena. Des de metges assassins fins lladres mestres de la disfressa. Hi ha de tot i el que és millor, apareix el pitjor de cada casa. Una delícia criminal i en molts casos una anècdota morbosa rere una altra. Detalls macabres, assassins al·lucinants i investigacions fascinants.

Hi ha molts moments interessantíssims com per exemple les descripcions de com es practicaven les autòpsies a finals del segle XIX, amb les mans descobertes i traient tot l’interior d’un cadàver després de practicar-li una obertura del coll fins a l’estomac. Una vegada estudiat ho tornaven a posar tot a dins i cosien el cos fins a la propera sessió d’estudi. Amb les taules totalment planes i amb la sang regalimant a terra pels quatre costats. Un focus d’infecció que molts metges propagaven als pacients amb conseqüències mortals.

Entre les moltes curiositats podria citar-ne una (de les moltes) que em va deixar intrigat. L’últim judici per bruixeria efectuat a Londres data de l’any 1944!!! La bruixa era una mèdium que endevinava el futur amb molt d'èxit. L’alt comandament anglès tenia por que endevinés el dia i hora del futur desembarcament de Normandia i la van enviar a la presó 9 mesos. L'esoterisme i la Segona Guerra Mundial. Una barreja interessant.

El millor: Un assaig de divulgació la mar d’entretingut. Un gustarro de lectura de principi a fi. Et deixa amb ganes de més.

El pitjor: que s’acaba. Tractar un tema tan ampli en un període temporal també força dilatat es  corre el perill de passar per sobre de molts fets i aspectes interessants.

Títol original: The Sciencie of Sherlock Holmes

Títol en castellà: La ciència de Sherlock Holmes

Traducció: Diana Hernández

Editorial: Planeta

Col·lecció: ---

Any: 2006

Any de la present edició: 2010

Pàgines: 330

"Alfredo el Grande. Vida de un cómico" de Marcos Ordóñez

Ja sé que aquest és un blog de novel·leria policíaca més o menys vintage i que un llibre sobre Alfredo Landa no pinta res de res aquí. He decidit que de tant en tant comentaré algun dels llibres no policíacs que llegeixo.

He de començar dient que Alfredo Landa mai ha sigut un dels meus actors preferits, tot i considerar-lo un bon actor (potser no tan bo com es considerava ell) i que vaig comprar el llibre en una llibreria de saldos (aquest tipus de compres són una de les meves debilitats) per tres euros. Havia llegit alguna crítica quan es va publicar i va causar un cert revol per la mala bava d’alguns comentaris de Landa sobre algun company d’escenari i de pel·lícules.

No estava preparat per trobar-me amb un llibre tan ben escrit (Ordóñez sempre està amagat o en un intel·ligent segon pla rere el personatge retratat), ni amb un actor tan sincer i sense pèls a la llengua i amb una narració que expliqués tan bé la vida teatral i cinematogràfica de diverses èpoques (dels 50 fins als 80) per on circulen multitud de personatges, situacions i anècdotes, a quina més saborosa.

El llibre està explicat en primera persona per un Landa que fa un repàs cronològic a la seva vida i a la seva carrera. De la seva vida privada explica el mínim (per sort) però de la seva carrera fa un repàs exhaustiu, cronològic i crític que n'hi ha per a sucar-hi pa. Explica com li va nàixer la vocació (un miracle) i com es preparava els personatges. Bona part dels actors de l’època desfilen i són comentats i criticats sense tallar-se ni un pèl. Posa a caldo a Gómez Bur, López Vázquez, Gracita Morales, Olga Peiró, i molts d’altres amb anècdotes il·lustratives de lo cabronassos que podien arribar a ser. Tampoc li agradava Toni Leblanc i en fa un retrat com a actor gelós dels altres, o millor dit d’ell, quan veu en un passi d’una pel·lícula que Landa ho fa millor. Un no parar de xafarderies i comentaris malèvols.

Però la palma dels comentaris, no ja crítics sinó ferotges, va dirigida contra alguns dels productors amb els quals va treballar. Dibildos i Frade formen el duo més maltractat de tot el llibre amb algunes de les anècdotes més hilarants i alhora tremendes. Per contrarestar parla bé d’Emiliano Piedra dient que ha passat a la història per la peli que li va produir a Welles (és innegablement cert).

Entre la munió de directors amb els quals va treballar hi ha de tot, encara que acaba centrant-se en el plat fort (teòric) del llibre, la seva complexa relació amb Garci. Dóna la seva versió i ja està. També paga la pena ressenyar les anècdotes del rodatge de “La vaquilla” on dibuixa un García Berlanga desconegut per a mi i força inquietant.

Podria allargar-me més (no ho faré, no us espanteu) perquè el llibre és un no parar de diversió i informació interessant, però no vull acabar la ressenya sense anotar que Landa explica succintament, amb claredat meridiana i sense embuts, el que va significar per a la indústria del cinema espanyol la llei Miró. Un llibre que es fa curt. Un personatge, Landa, amb una personalitat forta. Algú que vol ser just en les seves apreciacions vers els altres i que acaba per retratar-se com algú dur, professional, honest i pagat d'ell mateix (del seu talent).

El millor: Landa no té pèls a la llengua. S'agraeix.
El pitjor: Encara no ho sé. Quan m'ho passo tan bé llegint no estic per punyetes.



Títol original: Alfredo el Grande. Vida de un cómico.
Títol en castellà: -----
Traducció: -----
Editorial: Aguilar
Col•lecció: -----
Any: 2008
Any de publicació: 2008
Pàgines: 336