El senyor Gallet, un homenet
gris, apareix assassinat en un hotelet d’un petit poble. Una galta destorçada
per un tret i una ganivetada al cor són les causes de la seva defunció. És
estiu i Maigret està sol en el departament, sol, avorrit i suant a dojo. El cas
no té cap interès. Bé, això creu ell perquè quan comença a investigar la mort
del viatjant gris i mediocre descobreix que portava una doble vida, que no era
viatjant, que enganyava a la seva dona, que tenia tèrbols negocis relacionats
amb el legitimisme Borbó. L’homenet gris comença a convertir-se en tot un
enigma indesxifrable. Maigret comença a sentir-se fascinat per l’homenet que no
era ningú. Ningú coneix ningú.
La novel·la ens regala alguns
apunts simenonians sobre la vida petit burgesa en pobles perduts de la França
més profunda, persones corrents amb les seves vides quotidianes, els fums de la
petita burgesia de poble, les estacions de tren, les posades, etc. Un plaer
retrobar-se amb els personatges de Simenon i la seva mirada dura i entenedora
dels defectes humans alhora. També és molt simenoniana en la seva parsimònia.
Anava a dir tranquil·litat, però no, és parsimònia el que perceps com a lector.
Tot té el seu ritme pausat. Mentre investiga pel poble on han trobat el cadàver
del senyor Gallet, Maigret entre interrogatori i interrogatori es pren un
refresc amb un sospitós, passeja per la contrada mentre investiga. És una
novel·la antiestrès. La paradoxa és que sembla que no hi sobri res, que tot
tingui una funció narrativa. Els retrats dels personatges que habiten la
novel·la són una especialitat de Simenon.
Tenia la mà trencada per fer interesant l’anodí.
És la segona novel·la de la sèrie
Maigret i també la segona de les deu novel·les sobre el personatge que Simenon
escrigué l’any 1931. Dir d’ell que era prolífic és quedar-se curt. Com la
cronologia de l’escriptura de les novel·les no concorda amb la biografia del
personatge principal aquí Maigret ja té 45 anys i en porta uns quants casat. La
senyora Maigret només surt en l’últim capítol o Maigret decideix mentir per
ajudar a l’esposa de la víctima.
 |
| El meu ídol fumant i fumant |
El pitjor: Una part final on
es carreguen massa les tintes sobre la patètica vida de l’assassinat.
Títol
original: Monsieur Gallet, décédé.
Títol
en castellà: El difunto filántropo
Traducció:
Joaquín Jordá
Editorial:
Tusquets
Col·lecció:
Maigret
Any:
1931
Any
de publicació: 1994
Pàgines:
204
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada