"Malas artes de mujer" de Hugh Pentecost

Judson Pentecost Philips [1903-1989] aka Judson Philips, o també Hugh Pentecost, el pseudònim amb el que firmà els contes i novel·les protagonitzats pel pintor detectiu John Jericho, no era un escriptor molt donat a les filigranes estilístiques, ni a les subtileses psicològiques, ni a res que no fos narrar de la forma més efectiva i clara una història. Fins aquí res a criticar.

Mr Pentecost no entenia (ni li agradava) el jovent dels anys 60. Les discoteques i les pintes que portaven li produïen urticària. El conte, a pesar de tenir com a detectiu una figura bastant atractiva, ha envellit molt i molt malament. És, però, un conte entretingut....i la traducció d’algunes paraules i expressions és impagable. No s’accepten reclamacions.

Malas artes de mujer - Hugh Pentecost

"Asesinato en el club" de Carter Brown

Una portada no tan horrible
com era habitual en la colecció

Dues de les moltes perles de la novel·la:

“la cremosa turgencia de sus senos encima del encaje negro era una atormentadora invitación al éxtasis.”

“En la vida de todos los hombres hay momentos en que sueñan con encontrar una mujer fácil…, pero pocos tienen la desgracia de acabar casándose con una.”

El realment memorable sempre són les
contraportades. No tenen desperdici.

És Carter Brown. Si no abuses de les seves novel·les pots divertir-te i no morir intoxicat. “Asesinato en el club” (1962) ofereix el mateix còctel de sempre: Descripcions reduïdes a la mínima expressió, molts diàlegs àgils i divertits, personatges sense cap entitat, tòpics a dojo, una mica d’erotisme, el protagonista castigant a les dones exuberants que se li creuen, poc sexe (un coit per novel·la aproximadament), etc. Podria ser el guió d’un capítol d’una sèrie.

Argument: el protagonista, un detectiu privat amb fama de molt bo en la seva feina, es contractat pel propietari d’un club de pilinguis perquè creu que el volen matar. El de sempre: Investigacions amunt i avall, interrogatoris, tots són sospitosos, finalment hi ha un mort (no el cabronàs del propietari del local) i tiroteig final amb una mica de violència (no massa), algun cadàver més  i happy end. I ja està. Res de nou ni en la trama, ni en les situacions, ni en els personatges, ni enlloc.

El millor: Es llegeix ràpid. Entreté.

El pitjor: s’oblida més ràpid.

Títol original: Murder in the Key club

Títol en castellà: Asesinato en el club

Traducció: Eduardo Escalona

Editorial: Editorial Diana SA.

Col·lecció: Colección Caiman

Any: 1962

Any de publicació: 1963

Pàgines: 159

"De tal palo..." d'Irma B. Frazier

D’Irma B. Frazier no he pogut trobar informació en cap dels manuals i diccionaris del gènere que tinc. Evidentment tampoc cap foto. Posiblement fos un d'aquest escriptors amateurs que servien narracions de "relleno" en  les revistes com l'EQMM i altres de l'estil.
La veritat és que no deixa de ser un conte ben escrit però poc desenvolupat i sense força. La sorpresa final l'esperes abans que arribi i això en una història que basa la seva “gràcia” en el cop d’efecte final la perjudica molt. És un conte breu i entretingut, això sí.

De tal palo... - Irma B. Frazier

"Viernes por la tarde" de Noël Vindry

Pot un home ser acusat d’un robatori de joies i d’un assassinat comesos el mateix dia, a la mateixa hora, en dos llocs diferents separats entre ells per molts kilòmetres.., i ser innocent?

Un home derrotat per la vida rep l'encàrrec de peritar unes obres d’art. Paral·lelament hi ha un robatori de joies en un hotel de luxe i poca estona després una anciana milionària mor assassinada en la seva casa. Els tres fets podrien no tenir cap relació.....però això és una novel·la enigma i les múltiples peces disseminades acaben per conformar un tot diabòlicament complicat però coherent.

No és una novel·la amb el personatge més conegut de Vindry, Monsieur Allou, però no importa perquè el detectiu Igor Alex, narrador de la història, no perd detall del que passa al seu voltant, tot i ser  un detectiu fal·lible i que finalment només amb l’ajut d’un personatge, fins aleshores secundari, acabarà esbrinant els detalls finals de tot l'intricat trencaclosques.

Noël Vindry (1856-1954) cargola i recargola un argument ple d’enganys i trampes amb l’afegitó que la història té pocs personatges i aquests es dediquen a crear pistes falses, declaracions interessades, coartades inventades, etc., Tots els personatges de l’auca s’obstinen a tapar-se, delatar-se, mentir-se i manipular-se. Juguen al gat i a la rata entre ells i Vindry (amb molta astúcia) amb el lector.

Tot i que té elements de la novel·la popular d’aventures i fulletonesca (Vindry és fidel a la seva tradició) com ara dos germans que s'assemblen molt, situacions melodramàtiques, un love story entre dos jovenets, una lladra internacional de joies digna emula d’Arsene Lupin, aventurers torbs però de bon cor, etc., és un esplèndid exponent de la millor novel·la enigma francesa (mai prou valorada) amb tocs d’humor i d’aventura i amb tota la lleugeresa i perfum que un aficionat pot esperar.

Tres preguntes retòriques ingènues: perquè la novel·la enigma (i ja no diguem la no anglosaxona) no té la consideració que sí té l’anomenada novel·la negra? No són ficció les dues? Una bona novel·la és més bona per ser novel·la negra i no ser novel·la enigma?

El millor: és un trencaclosques magnífic i poques vegades se li veuen les costures.

El pitjor: aquest tipus de històries acostumen a tenir punts narratius poc plausibles en les seves trames.

Títol original: Vendredi soir
Títol en castellà: Viernes por la tarde
Traducció: José Mirabet
Editorial: Plaza y Janés
Col•lecció: P & J Policial
Any: 1954
Any de publicació: 1984
Pàgines: 240

"El collar de los venenos" de Miriam Allen deFord

Miriam de joveneta...

i de iaia

Un collar enverinat que corre de ma en ma esperant una víctima. Sobre les voltes i recargolaments del destí i la bona/mala sort que podem tenir en la vida. Miriam Allen deFord (1988-1975) fou una escriptora ianqui de ciència ficció i misteri. El conte no provoca cap calfred i és massa mecànic en el desenvolupament com per crear tensió. L’avantatge és que la brevetat és, aquí més que mai, una virtut i en un tres i no res ja l’has acabat. Un conte que no passarà mai a cap antologia del gènere però es deixa llegir de bon grat.

El collar de los venenos - Miriam Allen deFord

"Estocada y veneno" de James Endhard

Una novel·la enigma amb tots els ets i els uts. El marc de l’acció no és rural però la resta de components pertanyen a la tradició més pura del gènere (o subgènere). Tot molt british, majordom impertèrrit inclòs. Una casona, un assassinat, un grup reduït de sospitosos (no hi ha cap personatge femení) tots ells practicants d’esgrima, detectiu amateur (antic mâitre d’hôtel reconvertit en investigador), un Watson que explica la història, plànols de la casa on s’ha comés l’assassinat, horaris, interrogatoris, deduccions a dojo, etc. Tot molt període d’entreguerres. Tot menys l’autor. James Endhard no era anglès, ni nord-americà, ni res de semblant.

Primera sorpresa: el pseudònim escollit per l’autor és una “anglificació” de Santiago (James) del Nuevo Extremo o Extremadura (Endhard). L’autor era xilè. L’escriptor Camilo Pérez de Arce (1912-1970) escrigué vàries novel·les policíaques al més pur estil clàssic com la que ens ocupa avui, “Estocada y veneno”, amb el pseudònim de James Endhard.

Segona sorpresa: Quan dic que la novel·la en qüestió és una còpia no exagero gens ni mica. Si no sabés que l’autor era xilè podria passar tranquil•lament per anglès. Aquesta peça, de fet, podria ser una de les moltes novel·les enigma d’entreguerres. Pel que es veu, l’amic  Camilo, com d’altres autors xilens de l’època, copiaven les novel·les policíaques anomenades clàssiques  esperant que arribessin els anys 80 i la novel·la negra arrelés en el país.

Té tots els pros i els contres d’aquest tipus de narracions. Els personatges són plans, sense vida pròpia. La mort que ronda al seu voltant no sembla humanitzar-los, segueixen envasats al buit després de 200 pàgines, dos cadàvers i una tragèdia familiar increïble (increïble és la paraula adient). També has d’acceptar aspectes argumentals poc plausibles (dos germans que després de 15 anys es retroben i no es reconeixen, la víctima es travessada per una espasa i només cau una petita gota de sang a l’estora on cau morta, l’assassí munta un pla sofisticadíssim per matar a una persona, etc.) i els tòpics d’aquest tipus de novel·letes (els estereotips  dels personatges estrangers(?), els criats quasi no existeixen precisament perquè són criats, les relacions entre els protagonistes no estan desenvolupades, etc.).

Un dels varis plànols
que amenitzen la lectura

És cert que els pros també fan acte de presència: la trama criminal té un caràcter lúdic que s’agraeix, tot és un joc de saló molt entretingut (en el millor dels casos), té petits tocs d’humor, algunes deduccions del detectiu Hermes Theocopullos (sí, és grec) són enginyoses, és lleugera i agradable de llegir,....

El millor: Passes una estona entretingut.

El pitjor: novel·les enigma d’aquest nivell n’hi ha cents. No aporta res digne de ser recordat. L’autor copia també els defectes d’aquest tipus de narracions....

Títol original: Estocada y veneno
Títol en castellà: Estocada y veneno
Traducció: ---
Editorial: Libreria Hachette SACol•lecció: Biblioteca de bolsillo. Serie naranja.
Any: ?
Any de publicació: 1944
Pàgines: 201

"La dignidad ante todo" de Dorothy Salisbury Davis

La Davis i Sara Paretsky

Una portada ianqui

Una història d’amor entre una dona i un quadro de Monet. Ella es passa hores en el museu contemplant-lo, admirada, fascinada,...Un dia una ala del museu es crema i ella es veu obligada a salvar el quadro. Així comença aquest magnífic conte sobre la impostura, l’estultícia, les aparences i la falsedat. Salisbury Davis li atorga a la història el seu ritme, la seva cadència. Sense preses, sense pausa. Tot un plaer. Una petita joia.

La dignidad ante todo - Dorothy S. Davis