 |
| La portada té tela, l'argument també |
Argumentalment a la novel·la no li falta detall per enganxar al lector. Michel Allou, jutge instructor (com el mateix Vindry) del Palau de Justícia de Marsella es pren unes vacances a Paris. Un home, que sembla mig boig, l’aborda pel carrer i Allou el convida a dinar. L’estrany li explica una història amb elements inquietants. Un castell mig derruït, uns udols de bèstia desconeguda que s’escolten per la nit dins del castell, la desaparició d’un hoste, un gos mut (sí, un gos mut!), el robatori d’una estàtua petita d’un Buda robada anys enrere a l’Índia (amb assassinats inclosos), anònims amenaçadors, uns quants assassinats, etc. I tot això, unes 175 pàgines, explicat per l’estrany mentre dinen, en la que, sense dubte, és la sobretaula més llarga de tota la història de la literatura francesa. És tan llarga que Allou el convida a sopar a la seva casa i allà segueixen esbrinant el misteri.
Noël Vindry (1896-1954) és un bon exponent de la novel·la enigma francesa. El francesos, que són una mica xovinistes, el consideren el John Dickson Carr patri. És una exageració, tot i que la seva especialitat també eren els assassinats en habitacions closes, no arribà mai a superar el recargolament i sofisticació en les solucions del mestre ianqui. Els escriptors francesos de novel·la enigma com Vindry o Boileau no es compliquen tant la vida en les resolucions dels misteris plantejats (tot el contrari que en aquesta novel·la) i de vegades de tant senzilles com són, les solucions, tens la sensació que et prenen el pèl.
Michel Allou és un personatge fixe en les històries de Vindry, tot i que no té una personalitat literària especialment atractiva com sí la tenia, per exemple, Gideon Fell. El que uneix a Vindry i a Dickson Carr és la poca traça, o desinterès, per construir personatges “humans” versemblants, doncs tots ells semblen ninots al servei de la trama, del misteri. Quan penses en les seves novel·les (les que recordo) sempre et bé al cap la forma com es produeix l’assassinat, el com, i també la solució del misteri, però mai cap personatge. He d’apuntar que això no minva el plaer de la lectura en cap moment.
 |
| Una portada francesa |
No entenc com en algunes pàgines web accepten aquesta novel·la com un exemple de novel·la de misteri dins d’una cambra tancada, quan l’habitació on es produeixen els dos assassinats té dues portes i les dues obertes, per on entren i surten un parell de personatges abans, durant i després dels assassinats. De tancada res. Deixant de banda que la solució final del misteri és tan improbable i rebuscada (el segon assassinat dins de l’habitació és sorprenent, com a mínim) que no crec que cap lector es pugui imaginar una tercera part de la solució oferta per Vindry. Com no vull fer cap spoiler m’abstindré de comentar alguns aspectes de la solució als crims que m’han deixat estorat i esmaperdut.
El millor: el plantejament del misteri i l’ús d’elements sobrenaturals que, naturalment, al final seran explicats de forma lògica.
El pitjor: la falta de fair play amb el lector que segueix l’explicació final donada per un dels personatges (no per Allou) amb una certa incredulitat.
Títol original: La bête hurlante
Títol en castellà: La bestia aullante
Traducció: Pedro Debrigode
Editorial: Plaza & Janés, SA., Editores
Col·lecció: Buho policiaca
Any: 1934
Any de publicació: 1983
Pàgines: 236
Parlar d’oblit injust, precisament en aquest blog, on moltes de les peces ressenyades estan escrites per autors que avui dia poques persones recorden, no tindria gaire sentit. Sí que m’agradaria que el conte escanejat avui servís d’alguna manera com a recordatori i homenatge a aquest narrador barceloní que tants bons moments em va fer passar.
