MAIGRET 60: "Maigret i el vagabund" de Georges Simenon

Un vagabund es colpejat, llençat al riu i donat per mort. Uns mariners el rescaten. Ingressat en un hospital i encara en coma Maigret inicia la investigació policial. El inspector començarà a descobrir lentament la vida passada del rodamón i d’alguna manera a comprendre les causes vitals que el portaren a mantenir-se al marge de la societat.

 

No és la primera novel·la on Maigret investiga les causes que porten a la víctima (morta o no) a ser precisament això, víctima. L’originalitat d’aquest tipus de novel·les és com el inspector Maigret va capbussant-se en una vida aliena i comprenent i identificant-se amb el personatge del qual reconstrueix, mitjançant probes i interrogatoris, un passat amagat i tèrbol.

Naturalment, la lleu trama criminal és l’excusa per descriure els ports de París, la vida marinera, els personatges bandejats pel destí, les tragèdies que s’amaguen rere la respectabilitat social, les grandeses i misèries dels personatges, mai jutjats i quasi sempre compresos per l’autor. Tampoc poden faltar les relacions de Maigret amb la seva dona, aquí subjecte actiu de la investigació, els plats que aquesta li cuina, les converses matrimonials, la vida sense horaris del inspector..., sense oblidar el punt culminant de la narració: tot un capítol dedicat al interrogatori del principal sospitós.

A Simenon se li critica sovint que els finals de les seves novel·les no estiguin a l'alçada de la resta del llibre. En aquest cas no és cert. Un final agredolç i "realista" clou la història d'una manera convincent.

El realment important és que la història explicada és versemblant mentre la llegeixes i (miraculosament en aquest gènere) també després d’acabar la novel·la. El final és potser menys amarg de l’habitual però molt creïble. Simenon fa amenes situacions quotidianes i sense cap emoció especial amb un talent narratiu fora de discussió. Tot un plaer. Simenon no decep mai.

Atenció: mini spoiler: Paga la pena comentar que no sempre Maigret surt victoriós en els casos que investiga i aquest n’és un exemple, encara que només en l’aspecte legal ja que moralment i en el seu fur intern sí coneix la veritat de tot l’entramat.

 El millor: retrobar-se amb Maigret. Una mica més d’humor de l’habitual. 

El pitjor:  la trama policíaca és bastant tènue, però interesant.

Títol original: Maigret et le clochard
Títol en castellà: Maigret i el vagabund
Traducció: Claudi Cervelló i Roset
Editorial: Columna
Col•lecció: ------
Any: 1962
Any de publicació: 1996
Pàgines: 114

"El hombre de las gafas azules" de Michael Harrison

La veritat és que abans de llegir aquest conte no coneixia l'escriptor irlandés Michael Harrison (1907-91). Publicà la seva primera novel·la, Weep for Lycidias, l’any 1934. va escriure assaigs sobre Holmes, Dickens i Peter Cheney!!! L’any 1972 publicà el recull de contes sobre M. Dupin, el personatge de Poe, que anaren apareixent al llarg del temps en la revista EQMM, amb el títol Murder in the Rue Royale.

El conte “El hombre de las gafes azules” pertany a la recopilació a dalt esmentada i naturalment té com a protagonista a Dupin. L’inici de la història és engrescadora i promet més del que acaba oferint, potser perquè l’espai reduït d’un conte tan breu escanya el desenvolupament de la trama i els fets es produeixen massa ràpidament i esquemàticament per provocar algun tipus d’emoció en el lector.

Sembla més un conte de Holmes que de Dupin. Té bons apunts històrics encara que alguns d’ells semblen introduïts amb calçador. No és un mal conte però podria haver sigut molt millor. Es llegeix amb plaer, però.

El hombre de las gafas azules - Michael Harrison

"Su alteza y los siete cadaveres" de Peter Lovesey

La segona incursió detectivesca de Bertie (el futur Eduard VII d’Anglaterra) és encara més divertida que la primera, “Su alteza y el jockey”,  ja comentada en aquest blog. En aquesta novel·la farcida de cadàvers, Lovesey prescindeix de les notes històriques curioses, que si bé no entorpien l’acció de la primera entrega no la feien avançar amb l’agilitat d’aquesta última, centrant-se així totalment en el desenvolupament del misteri sense cap comentari crític (directe) a la família reial anglesa. Un pastitx menys culterà i més àgil.

A Bertie i senyora els conviden a anar de cacera (un dels esports predilectes del príncep de Gales) durant tota una setmana. Els convidats de l’alta societat s’allotgen en una mansió senyorial on no triguen a aparèixer morts alguns dels convidats. Exactament un per cada dia de la setmana. És a dir, cinc morts fins arribar al divendres, el dia on Bertie descobreix a l’assassí i quan només queden 2 sospitosos, o això creu el lector desprevingut, per acabar l’escabetxina. Els dos últims cadàvers, fins fer-ne els set del títol, són tota una sorpresa.

La solució del misteri és similar a la de la primera entrega de la sèrie i ja en els anys 90 estava bastant magrejada des que Agatha Christie la utilitzà en la seva peça “Deu negrets”.  Aquí no és una cançó el letmotiv de la trama criminal sinó un poema que enumera  els dies de la setmana donant a cadascun d’ells unes característiques pròpies. Aquestes característiques són pistes que Bertie ha d’esbrinar. Naturalment l’inepte del príncep de Gales no en dóna ni una i el desconcert per les pífies deductives, més les seves correries rere les convidades que li fan patxoca acaben provocant situacions equívoques i picants. Tampoc t’emportes una decepció amb la resolució final de tot l’entramat argumental encara que la solució ja l’hagis llegit en altres novel·les, doncs la sorpresa final està ben travada i és versemblant.

L’humor que recorre el llibre no emmascara la crítica social vers la classe aristocràtica anglesa, un grup de depredadors  que viuen pel plaer i creuen que les que ells anomenen classes socials inferiors han nascut per servir els seus interessos i/o capricis. Bons diàlegs i situacions picants amb personatges creïbles per una novel·la que té la forma de joc de saló i que és una mica més punyetera del que sembla.

El millor: la perfecta combinació de intel·ligència i humor típica de Lovesey.

El pitjor: crec que la tercera i última aventura de Bertie no està traduïda al castellà.

Títol original: Bertie and the Seven Bodies

Títol en castellà: Su alteza y los 7 cadaveres

Traducció: Bettina Blanch Tyroller

Editorial Versal

Col•lecció: Crimen & Cia

Any: 1990

Any de publicació: 1991

Pàgines: 159

"El hombre que leia muy poco" de William Brittain

William Brittain (1930-2011) més conegut en el món de parla anglesa com escriptor de llibres infantils un bon dia decidí que podia escriure contes policíacs (una de les seves dèries com a lector) i començà així una carrera de contista que basculà entre les revistes EQMM i Alfred Hitchcock's Mystery Magazine. És conegut per una sèrie de contes que començaven amb “The man who read…”. Aquest conte escanejat forma part d’aquesta sèrie i es titula “El hombre que leia muy poco”. Si bé la premissa argumental està agafada pels pèls la lectura és força agradosa, això sí,  sempre que no et posis a pensar en la coherència argumental de tot plegat.

El hombre que leia muy poco - William Brittain

"El duelo" de Henry Wade

Sir Henry Lancelot Aubrey-Fletcher (1887–1969) més conegut com Henry Wade fou el creador del inspector  Poole. Un personatge sense una personalitat literària especialment atractiva que en aquesta narració s’enfronta a un cas no gaire complicat però sí enginyós.

Dos homes apareixen morts en un bosc i cadascun d’ells té una pistola a la ma. Sembla un duel. Quelcom d’anacrònic i ridícul. Poole comença  a sospitar que pot tractar-se d’una escenificació per tapar dos assassinats. El tractament de la investigació de Poole és realista i interesant. Les deduccions són creïbles i anem descobrint  amb ell el modus operandi de l’assassí. La resolució té un cert enginy encara que no és gaire brillant. El conte es deixà llegir amb plaer.

El duelo - Henry Wade

"¿Quién mató al Doctor Sexo?" de Carter Brown

Quan millor és el títol pitjor és la novel·la. I dir “pitjor” parlant de Carter Brown és dir detritus de la més baixa estofa. Ni tan sols és divertida o té algun diàleg que permeti somriure. És més del mateix, dones exuberants amb els pits voluptuosos, investigador dur i descregut (Rick Holman), 6 o 7 sospitosos per no marejar al lector analfabet, poc sexe, erotisme d’estar per casa, una mica de violència i ja està.

Sóc conscient que no puc esperar gaire cosa d’aquest autor, però el mínim exigible és que hi hagi humor i l’acció sigui fluida. Tampoc és demanar gaire. Però ni això. Bufff....no puc fiar-me ni de Carter Brown. Tenir una fórmula senzilla d’escriure novel·les i exprimir-la d’una manera continua i sense descans també passa factura. Inclús a qui no pretén res més que fer passar una estona agradable a un lector poc exigent.

El “doctor sexo” del títol és un psiquiatra assassinat en mig d’una cacera. El psiquiatra era un pertorbat sexual...que rar! Gravava les explicacions de les vides sexuals dels pacients i després s’ho passava bomba escoltant-les tot sol. Vaja quin pecat!! Quan mor algun poca-solta comença a fer xantatge amb les gravacions als pacients del doctor. La galeria de sospitosos és molt més sosa de l’habitual i les converses no tenen l’humor descarat d’altres peces selectes del senyor Brown.

Les contraportades d'aquesta
col·lecció són el millor del llibre

El millor: No hem poseu en un compromís.

El pitjor: faltaria espai per enumerar-ho.


Títol original: Who Killed Doctor Sex?
Títol en castellà: ¿Quién mató al doctor sexo?
Traducció: René Cárdenas Barrios (un horror de traductor)
Editorial: Editorial Diana SA
Col•lecció: Colección Caiman
Any: 1964
Any de publicació: 1965
Pàgines: 158

"Un tahúr honesto" de Frank Gruber

La parella de rodamóns, Johnny Fletcher i Sam Cragg, creats per Frank Gruber [1904-1969] troben un home moribund, amb un tret al pit, en ple desert californià. Abans d’expirar els hi dóna una fitxa de casino i un nom. Sense un dolar i amb molta gana es dirigeixen a les Vegas per esbrinar el misteri. Quan el cadàver apareix al bell mig de l’habitació d’hotel on s’allotgen les coses comencen a complicar-se. Una trama ben travada i que no decau en cap moment i adobada amb desfalcs a casinos, policies i investigadors privats un punt tèrbols, un procés de divorci difícil  i uns gàngsters de mig pèl permeten una lectura d’aquesta novel·la pulp amena i sense complicacions.

Fletcher és el intel·ligent del duo i Cragg el forçut. La veritat és que aquest segon no esbrina res de res en tota la novel·la, es dedica a lligar i a prendre el sol i qui fa tota la feina d’investigació és el seu company Fletcher. A pesar de ser rodamóns i no tenir un duro no semblen dos exclosos socials i formen una parella amb molta empenta i entusiasme. És una novel·la de pur entreteniment, sense cap apunt de crítica social. En un moment de la novel·la es fan milionaris i poques pàgines després  perden tots els diners i en cap moment es queixen de la seva sort. Humor i bonhomia a dojo. Ingenuïtat a dojo.

Una contraportada menys freak del
que és habitual

Quan llegia la novel·la  pensava que en molts moments es podria confondre amb el guió d’una pel·lícula de sèrie B dels anys daurats de Hollywood, com las pelis de Charlie Chan, Mister Moto, etc. De fet, Gruber fou guionista i això és nota en la (bona) construcció (cinematogràfica) de l’obra i en la vivacitat dels diàlegs.

“Un tahúr honesto” (1947) no és ni millor ni pitjor que qualsevol altre de les 14 aventures del duo itinerant. Això no és un retret ja que les novel·les de Gruber, si bé no tenen gaire densitat (ni ho pretenen), són àgils i molt entretingudes. Com a lectura estiuenca, lleugera i amena, s’agraeix. Sense complicacions, ni descripcions psicològiques, ni descripcions elaborades ni de cap tipus. Tot és molt funcional i fàcil de llegir.

El millor: passes una bona estona i té un encant pulp inqüestionable.

El pitjor: no conté res de memorable o com a mínim recordable.

Títol original: The honest dealer
Títol en castellà: Un tahúr honesto
Traducció: Georgina Greco
Editorial: Diana SA
Col•lecció: Caiman
Any: 1947
Any de publicació: 1967
Pàgines: 158

"El hombre en la calle" de Georges Simenon

Un home apareix mort en el Boi de Boulonge. Maigret segueix al sospitós. El segueix durant dies per tot Paris. Els dos homes, el gat i la rata, es reboten de bar en bar, de pensió en pensió, s’observen mútuament i acaben per entendres sense necessitat de paraules. Tot el conte consisteix en la narració del seguiment sense treva del sospitós per part de Maigret i els seus homes. Això seria un avorriment majúscul sinó estigués explicat per algú amb el talent narratiu de Simenon. Una joia de conte. Ho diu algú que no és imparcial.

El hombre en la calle - Georges Simenon

"Su alteza y el jockey"" de Peter Lovesey

De les tres novel·les que l’escriptor anglès Peter Lovesey (1936) ha escrit sobre les correries detectivesques de “Bertie” aquesta és la primera de la sèrie, “Bertie and the Tinman” (1987), les altres dues són: “Bertie and the Seven Bodies” (1990) y “Bertie and the Crime of Passion” (1993). De les tres l’editorial Versal va publicar les dues primeres. La tercera no crec que tingui traducció al castellà. Ah! He de puntualitzar que “Bertie” és el nom amb que el rei d’Anglaterra Eduard VII (1841-1910) era conegut en el seu cercle més íntim.

De tots el detectius amateurs, i no diguem dels professionals coneguts, cap (que jo recordi) ha sigut una testa coronada. L’acció de la novel·la transcorre quan encara és Princep de Gales i teòricament llega a la posteritat un manuscrit (de dubtosa autoria) explicant les seves correries investigant el suïcidi del jockey més conegut del regne.

Lovesey, o “Bertie” parlant en primera persona, no escatima comentaris maliciosos sobre la seva mare, la reina Victòria, la seva dona Alix, sobre el seu secretari, sobre el seu pare ja difunt, sobre el socialisme, etc.  I tot això i més amb un sentit de l’humor molt british, punyent i irònic.  La novel·la retrata al futur rei anglés com hedonista i colèric, covard i fatuu. Tot un cromo. La família reial no surt gaire millor parada i el conjunt és tot un quadre i no gaire afalagador precisament.

La novel·la està farcida de detalls i xafarderies històriques interesantíssimes i curioses. Els personatges són propers i alhora divertits. Menció especial mereix el hilarant personatge de la duquessa de Montrose, una sexagenària milionària amb afició pels jovenets i calenta com una estufa. Abans dels anys 80 ja existien novel·les policíaques on l’acció es situava en un marc històric del passat (el més conegut és el monjo Fray Cadfael), però als anys 80 es produí un esclat de novel·leria amb aquesta interesant barreja de novel·la policíaca en un marc de novel·la històrica. D’aquesta moda vuitentera la trilogia de “Bertie” potser és de les més interesants i ben escrites. De les més divertides segur.

El millor: en termes generals és una magnífica novel·la històric-detectivesca.

El pitjor: només n’hi ha dues més, de novel·les de “Bertie” i l’última sense traducció coneguda.

Títol original: Bertie and the Thinman
Títol en castellà: Su alteza y el jockey
Traducció: Esteban Riambau
Editorial: Versal
Col•lecció: Crimen & Cia
Any: 1987
Any de publicació: 1988
Pàgines: 255